Contacte
Mal alè
L’halitosi és l’olor desagradable de l’aire que s’exhala per la boca. Es tracta d’un problema comú que pot aparèixer a qualsevol edat i que pot arribar a afectar greument les relacions socials de les persones que el pateixen.
Generalment es produeix de manera natural i transitòria en despertar-se, ja que durant la nit la secreció de saliva disminueix i els bacteris de la boca es nodreixen de les restes del sopar que poden haver quedat entre les dents.
En molts casos, l’halitosi desapareix amb una bona higiene bucodental i l’abandonament de determinats hàbits, com el consum de certs aliments o de tabac.
Ara bé, si aquestes mesures no són suficients per eliminar-la, convé anar al dentista o al metge perquè pot ser símptoma de problemes bucodentals o malalties que afecten tot l’organisme.
Font: Dr. Elias Casals Peidró
Destaquem
L’halitosi es pot classificar en dos grans grups:
- Vertadera. La mala olor és real. Es pot detectar i mesurar amb proves objectives. Pot ser:
- Fisiològica. Es produeix per la disminució de la secreció de saliva durant la nit o com a conseqüència de la ingesta de determinats aliments. Desapareix amb una bona higiene oral i no té impacte en la qualitat de vida del pacient.
- Patològica. Entre el 80% i el 90% dels casos d’halitosi s’originen a la boca, la majoria com a conseqüència de problemes bucodentals. La resta es deuen a malalties que afecten altres parts de l’organisme.
- Imaginària. La mala olor és una percepció falsa i no es pot detectar ni mesurar amb proves objectives. Inclou:
- Pseudohalitosi. La persona està convençuda que té mal alè, però ni les persones de l’entorn el perceben ni les proves diagnòstiques en confirmen l’existència.
- Halitofòbia. La persona persisteix en la idea que té halitosi, tot i haver-se tractat l’halitosi i la pseudohalitosi.
- Síndrome de referència olfactiva. Es tracta d’un trastorn psiquiàtric, que comporta aïllament social, en el qual la persona té una idea preconcebuda de la seva olor corporal.
Principalment l’halitosi es produeix quan a l’aire que s’expira per la boca hi ha compostos sulfurats volàtils, que són els que provoquen el mal alè. Per tant, l’origen principal de l’halitosi es troba a la boca i no a l’estómac.
Hi ha molts factors que poden influir en la composició de l’alè:
- Manca d’higiene bucodental. És la causa més comuna. Si no es raspallen les dents després dels àpats, les restes dels aliments es queden a la boca, es podreixen i provoquen una olor desagradable. Aquestes restes d’aliments, a més, afavoreixen el creixement de bacteris, que són responsables de la formació de la placa dental (capa adhesiva transparent que recobreix les dents). Aquesta placa es pot anar endurint, pot formar tosca, irritar les genives i causar gingivitis o periodontitis.
- Alguns aliments, com ara l’all i la ceba, les espècies aromàtiques, l’alcohol i els llegums, poden ser l’origen del mal alè. La sang els absorbeix i els transporta als pulmons, des d’on s’expulsen, mantenint encara l’olor que els caracteritza. A més, durant el procés de digestió, l’olor pot retornar a través de l’esòfag i expulsar-se en parlar o respirar.
- Fumar. El consum de tabac també produeix mal alè. Les persones fumadores, a més, tenen més risc de patir malalties relacionades amb les genives, com ara la gingivitis i la periodontitis, que també poden causar halitosi.
- Boca seca (xerostomia). La saliva contribueix a una bona higiene bucodental perquè elimina les partícules que produeixen mala olor. Per tant, la reducció de la producció de les glàndules salivals, pròpia de la xerostomia, pot provocar halitosi.
- Certs medicaments provoquen sequedat bucal i, com a conseqüència, mal alè, mentre que altres alliberen substàncies químiques en descompondre’s dins l’organisme que arriben a l’alè.
- Determinades malalties. Hi ha diversos problemes de salut que poden causar mal alè:
- Malalties de la boca, el nas i la gola, com ara la càries, la gingivitis, la periodontitis, les aftes i infeccions o inflamacions cròniques al nas o a la gola.
- Malalties relacionades amb altres parts del cos, com ara la malaltia per reflux gastroesofàgic, la infecció per Helicobacter pylori, les infeccions cròniques dels pulmons, les malalties del fetge o dels ronyons i la diabetis.
Sovint no és fàcil adonar-se que es té mal alè. Exhalar aire al palmell de la mà no és un bon mètode de detecció, ja que quan es respira no es fa de la mateixa manera que quan es parla i la percepció de l’olor varia en funció de la persona. La millor manera de detectar l’halitosi és consultar el professional sanitari de referència.
El metge elaborarà la història clínica del pacient per identificar les possibles causes de l’halitosi, com poden ser determinats hàbits o la presa de certs medicaments. A continuació, explorarà la boca, les dents, el nas i l’orofaringe.
El pas següent és la valoració de l’olor, que es pot realitzar mitjançant diverses proves, com ara:
- Valoració subjectiva (prova organolèptica). Consisteix a fer que dues persones diferents, com a mínim, olorin l’alè que el pacient exhala després de mantenir la boca tancada durant 30 segons a tres distàncies diferents. En cadascuna d’aquestes distàncies l’olor es classifica com a lleuger, moderat o greu.
- Valoració objectiva (Halimeter). L’Halimeter és un aparell que detecta i mesura els compostos volàtils sulfurats que provoquen el mal alè. Si el resultat és superior a 200 ppb (parts per bilió), l’alè es considera desagradable.
- Prova del fil dental. Es tracta d’olorar el fil dental després de passar-lo entre dos o tres espais interdentals diferents.
- Mostra de la llengua (o prova de la cullera). Consisteix a comprovar l’olor d’una mostra de bacteris que s’acumulen al dors de la llengua, mitjançant una espàtula o una cullera.
- Detecció de bacteris anaeròbics (test BANA). El test BANA permet detectar la presència de tres bacteris relacionats amb la periodontitis i molt actius en la producció de compostos volàtils sulfurats.
En cas que sospiti la presència de problemes bucodentals o malalties que afecten tot l’organisme, el metge realitzarà altres proves i/o derivarà el pacient al professional sanitari corresponent.
El tractament depèn de la causa de l’halitosi, sempre que sigui possible identificar-la.
- En general, la mesura més eficaç és millorar la higiene dental.
- Els productes dissenyats per combatre el mal alè, com els esprais de mentol o els xiclets de clorofil·la, poden millorar-lo temporalment, però no n’eliminen l’origen.
- Si l’halitosi és conseqüència de la ingesta de determinats aliments, convé reduir-ne el consum.
- En cas que sigui fruit del tabaquisme, es recomana deixar de fumar.
- Si esdevé efecte secundari d’algun medicament, el metge pot reduir-ne la dosi o substituir-lo per un altre fàrmac alternatiu.
- En cas que sigui conseqüència d’una malaltia, el tractament d’aquesta malaltia pot millorar el mal alè.
- També pot ser necessari l’ús de col·lutoris amb antisèptics, com ara la clorhexidina, l’hexetidina i la povidona iodada.
A banda d’aquestes mesures, n’hi ha d’altres que poden ajudar a evitar l’halitosi:
- Beure molta aigua i mastegar xiclet després dels àpats per afavorir la producció de saliva.
- Seguir una alimentació pobra en proteïnes i rica en verdura, fruita i hidrats de carboni.
- Visitar el dentista un cop l'any, com a mínim.