Hipomineralització dental

Tot i que no se’n coneix la causa exacta, la hipomineralització s’associa a diferents alteracions que es produeixen durant els primers anys de vida de l’infant, des que s’inicia la formació de l’esmalt de les corones dels primers molars cap a la vintena setmana de gestació. 

Aquest trastorn es relaciona amb complicacions durant el part, baix pes en néixer, alteracions del metabolisme de les sals minerals, i febres altes o problemes respiratoris abans dels tres anys d’edat. 

Altres factors poden ser l’exposició a les dioxines (contaminants ambientals presents en la llet materna) per una lactància materna perllongada, dèficits alimentaris, com ara una manca de vitamina D, i el consum d’antibiòtics i d’algun additiu alimentari.

El símptoma més visible de la hipomineralització és la formació de taques a l’esmalt de les dents molars i incisives. Aquestes lesions, que poden ser de color blanc, groc o marró, són fruit de l’alteració en la translucidesa de l’esmalt. A més de presentar taques, l’esmalt defectuós és de gruix normal i té la superfície llisa. 

Sovint els infants afectats visiten l’odontòleg perquè pateixen sensibilitat dental, a les begudes i als aliments freds o calents i, fins i tot, al raspallat. Aquesta sensibilitat pot ser conseqüència d’una inflamació del nervi de la dent per la porositat de l’esmalt i pot arribar a dificultar l’efectivitat de l’anestèsia local. 

També és freqüent que la càries en les peces afectades es desenvolupi més ràpid del que és habitual, tant per la porositat de l’esmalt com per la manca d’higiene bucodental (els infants acostumen a evitar el raspallat de les dents hipomineralitzades per l’augment de la sensibilitat).

La millor edat per detectar la hipomineralització és als vuit anys perquè ja estan formats tots els molars (quatre en total) i la majoria dels incisius (vuit en total). 

L’odontòleg o odontòloga examina les dents netes i humides i cerca taques a les dents, pèrdua de teixit i/o fractures a l’esmalt. 

A partir d’aquesta exploració, determina la gravetat del trastorn, que depèn de la mida, el color, la profunditat i l’extensió de les lesions: 

• Lleu. Les lesions són de color blanc-crema, aïllades i menys poroses, i es localitzen a l’interior de l’esmalt. No hi ha pèrdua de teixit.

• Moderada. Les lesions són de color groc i marró, més extenses i més poroses, i ocupen tota l’espessor de l’esmalt. No hi ha pèrdua de teixit.

• Greu. Hi ha pèrdua de teixit i fractures a l’esmalt.

La hipomineralització es pot confondre amb altres trastorns bucodentals, com ara la càries, la fluorosi (excés de fluor a les dents) o l’amilogènesi imperfecta (trastorn genètic que afecta el desenvolupament de l’esmalt de les dents). Un diagnòstic correcte és fonamental per a l’elecció del tractament adequat.