Contacte
La hipomineralització dental és una anomalia congènita de l’estructura de les dents que afecta principalment les incisives i els primers molars definitius. L’esmalt d’aquestes dents és més fràgil i es pot desprendre fàcilment. Es fa evident en el moment de l’erupció de les dents.
Les dents afectades poden presentar taques blanquinoses, groguenques o marronoses, a la superfície de l’esmalt i són més poroses i més fràgils. En alguns casos, l’esmalt pot arribar a fracturar-se i esquerdar-se, sobretot en mastegar, i deixar la dentina (teixit que es troba a sota i que protegeix el nervi) sense protecció, fet que augmenta la sensibilitat dental.
Aquest trastorn de la qualitat de l’esmalt és fruit d’alteracions durant el procés de maduració de les dents.
Destaquem
Tot i que no se’n coneix la causa exacta, la hipomineralització s’associa a diferents alteracions que es produeixen durant els primers anys de vida de l’infant, des que s’inicia la formació de l’esmalt de les corones dels primers molars, cap a la vintena setmana de gestació.
Actualment s’estudia la participació que hi tenen determinats disruptors endocrins, que són substàncies químiques capaces d'imitar l'acció de les hormones naturals o de bloquejar els receptors hormonals de les cèl·lules i impedir, així, l'acció normal de les hormones.
El símptoma més visible de la hipomineralització és l’alteració de l’aspecte clínic de l’esmalt, que pot presentar taques blanques, groguenques o marronoses.
Sovint s’associa a sensibilitat dental, amb els canvis de temperatura i, en alguns casos, al raspallat.
Les dents afectades poden presentar fractures d’esmalt o càries sobreafegida tant per la major porositat de l’esmalt com per la menor higiene a causa de la sensibilitat associada.
El diagnòstic es basa en l’estudi dels símptomes, per inspecció. La hipomineralització es pot confondre amb altres trastorns bucodentals, com ara la càries, la fluorosi (excés de fluor a les dents) o l’amilogènesi imperfecta (trastorn genètic que afecta el desenvolupament de l’esmalt de les dents). Un diagnòstic correcte és fonamental per a l’elecció del tractament adequat.
A partir de l’exploració, es determina la gravetat del trastorn, que depèn de la mida, el color, la profunditat i l’extensió de les lesions:
- Lleu. Les lesions són de color blanc-crema, aïllades i menys poroses, i es localitzen a l’interior de l’esmalt. No hi ha pèrdua de teixit.
- Moderada. Les lesions són de color groc i marró, més extenses i més poroses, i ocupen tota l’espessor de l’esmalt. No hi ha pèrdua de teixit.
- Greu. Hi ha pèrdua de teixit i fractures a l’esmalt.
El tractament de la hipomineralització depèn del grau d’afectació; l’opció terapèutica varia en funció del grau d’erosió i sensibilitat de la dent afectada i de l’edat de l’infant. Pot incloure diverses opcions:
- L’aplicació de fluor i l’ús de pastes dentifrícies específiques per reduir la sensibilitat dental.
- La col·locació de segellats de fissures en peces poc afectades.
- La realització d’empastaments amb diferents materials, com ara amalgama, ionòmer de vidre o resina composta.
- La col·locació de corones metàl·liques, en els casos més greus.
- L’extracció de la dent, en casos extrems.
