Parkinson. Canal Salut

La malaltia de Parkinson és un trastorn degeneratiu del sistema nerviós central que té com a símptomes principals tremolor de repòs (a les mans, els braços, les cames i la mandíbula o el cap), rigidesa (engarrotament de les extremitats i el tronc), lentitud en els moviments i inestabilitat postural (deteriorament de l’equilibri). A mesura que es tornen més pronunciats, les persones afectades poden tenir dificultat per caminar, parlar o fer tasques senzilles.

En les etapes tardanes, freqüentment poden aparèixer complicacions com fluctuacions motores i no motores, discinèsies (trastorn dels moviments voluntaris o aparició de moviments anormals involuntaris), trastorns cognitius i de la conducta, i també ofecs, pneumònia i caigudes que poden portar fins i tot a la mort. L’evolució dels símptomes és molt variable: pot durar vint anys o més, tot i que en algunes persones evoluciona més ràpidament.

Actualment, la malaltia de Parkinson és el segon trastorn neurodegeneratiu que afecta més persones, pràcticament el mateix nombre de dones i homes. Té més incidència en els països desenvolupats, possiblement a causa de l’exposició a certes substàncies ambientals.

Aquesta malaltia s’associa a altres condicions, anomenades parkinsonismes atípics, que es manifesten amb símptomes similars, com l’Atròfia Multisistèmica (AMS), la Paràlisi Supranuclear Progressiva (PSP) i la Degeneració Corticobasal (DCB).

Destaquem

Causes
Símptomes
Diagnòstic
Tractament
Viure amb
Enllaços d'interès
Recursos per a professionals

Causes

Actualment es desconeix la causa de la malaltia de Parkinson. Per això, encara no s’ha identificat cap mesura que permeti prevenir-la. Tot i així, la recerca científica treballa per avançar en aquest àmbit de cara al futur.

En la malaltia de Parkinson les alteracions motores més característiques es produeixen quan les cèl·lules nervioses, o neurones, que hi ha en una àrea del cervell coneguda com a substància negra, moren o es danyen. Normalment, aquestes neurones produeixen una substància química important per al cervell anomenada dopamina, responsable de transmetre senyals entre la substància negra i la següent estació de relleus del cervell per produir moviments suaus i decidits.

La pèrdua de dopamina produeix patrons anormals d'activació nerviosa dins del cervell que causen deteriorament del moviment. La majoria de persones afectades han perdut del 60% al 80% o més de cèl·lules productores de dopamina a la substància negra quan apareixen els símptomes.

Les persones amb Parkinson també perden els acabaments nerviosos que produeixen la norepinefrina, la missatgera química principal del sistema nerviós simpàtic, que controla moltes funcions automàtiques del cos, com el pols i la pressió arterial. Això explica algunes de les característiques no motrius vistes en la malaltia de Parkinson, incloent-hi la fatiga i anormalitats en la regulació de la pressió arterial.

AMUNT

Símptomes

Símptomes primerencs

Els símptomes primerencs de la malaltia de Parkinson són tènues, es produeixen gradualment i poden durar molt de temps. Aquests símptomes poden ser:

Tremolors lleus.
Dificultat per aixecar-se d’una cadira.
Parla molt suau.
Escriptura lenta i petita.
Pèrdua del fil d'una paraula o un pensament.
Cansament, apatia o irritabilitat.
Depressió.
Manca d’expressió a la cara.
Moviment anòmal d’un braç o una cama.
Rigidesa, falta de destresa, inestabilitat o lentitud inusual.
Disminució de l’olfacte i restrenyiment.
Alteracions del son, fonamentalment insomni i Trastorn de Conducta del Son REM (TCSR), que es caracteritza per moviments anormals, i en ocasions violents, de cames i braços durant la fase REM del son.

A mesura que evoluciona la malaltia, el tremolor que afecta la majoria de les persones amb Parkinson pot començar a interferir en les activitats quotidianes. És el símptoma habitual que fa que les persones busquin ajuda mèdica.

Símptomes motors

Els quatre símptomes motors primaris de la malaltia de Parkinson són:

Tremolor de repòs: moviment rítmic endavant i enrere a una velocitat de quatre a sis batecs per segon. Sovint comença a una mà, encara que de vegades afecta primer un peu o la mandíbula. Sol desaparèixer durant el son i millora amb el moviment intencional.
Rigidesa: els músculs romanen constantment tensos i contrets, hi ha resistència a la seva mobilització i la persona té dolor, o sent rigidesa o debilitat.
Retard, pèrdua o alentiment del moviment espontani i automàtic: la persona no pot fer ràpidament moviments rutinaris.
Inestabilitat postural i alteració de la marxa: fa que les persones malaltes caiguin fàcilment. També poden desenvolupar una postura encorbada amb el cap inclinat i les espatlles caigudes, i caminar a passos petits i arrossegant els peus.

Símptomes no motors

És cada cop més important reconèixer la presència de símptomes no motors que són una constant en el curs de la malaltia i motiu d’alteració de la qualitat de vida.

Són freqüents l’apatia, l’estat d'ànim depressiu, l’ansietat, les alteracions del son (insomni i somnolència), les alteracions d’atenció i de concentració, l’alentiment del pensament, el deteriorament cognitiu i la demència, els trastorns autonòmics (relacionats amb el sistema nerviós autònom, que controla les funcions involuntàries de les vísceres, com la freqüència cardíaca, la digestió, o la freqüència respiratòria), i els trastorns sensitius, com la fatiga, el dolor i la pèrdua de pes, entre d’altres.

En el curs de la malaltia, quan apareixen les fluctuacions motores també cal identificar els canvis no motors que poden associar-s’hi.

Complicacions no motores

Les conductes impulsives i compulsives, especialment la ludopatia, la ingesta impulsiva, la compra compulsiva i la hipersexualitat.
Les al·lucinacions i la psicosi.
Els símptomes derivats dels trastorns autonòmics. Poden incloure secreció de saliva excessiva (sialorrea), baixada de la pressió arterial en posar-se dempeus (hipotensió ortostàtica), disfunció vesical i sexual, restrenyiment, sudoració excessiva (hiperhidrosis), i vòmits i nàusees.
Les complicacions nutricionals i les dificultats per empassar (disfàgia).
Els episodis aguts, derivats de factors com ara alteracions metabòliques, suspensió brusca del tractament farmacològic o altres errors relacionats amb la medicació, pressió arterial anormalment baixa (hipotensió), etc.

Informació relacionada

AMUNT

Diagnòstic

Actualment no és possible detectar la malaltia sense la presència prèvia de símptomes, perquè el diagnòstic és clínic. El tremolor i altres manifestacions motores en són els més característics, però abans de la seva aparició se’n poden presentar d’altres, com la reducció parcial de la capacitat de percebre olors, els trastorns del son, l’apatia, la depressió i/o el dolor escapular.

El diagnòstic l’ha de realitzar un especialista en neurologia, mitjançant una història clínica i un exàmen neurològic precís.

El procés també passa per descartar altres malalties que produeixen símptomes similars, com els parkinsonismes atípics.

AMUNT

Tractament

El tractament ha de ser integral i incloure les següents mesures, que s’han d’ajustar a les necessitats de la persona i s’han d’aplicar de manera contínua i simultània:

Mesures relacionades amb l’estil de vida

Les mesures relacionades amb l’estil de vida s’adrecen a millorar el benestar de la persona afectada i de la seva família, i a prevenir, alhora, possibles complicacions derivades del procés neurodegeneratiu.

Es basen en la promoció d’hàbits saludables, com l’activitat física regular (necessària també per conservar l’autonomia i reduir el risc de caigudes), una alimentació i hidratació adequades, una higiene correcta, un descans nocturn suficient i una bona salut emocional, mitjançant la millora de l’autoestima i el manteniment de la comunicació amb l’entorn i les relacions socials.

Aquestes mesures es combinen amb el seguiment d’algunes funcions del cos que la malaltia pot alterar, com el control d’esfínters o la capacitat de deglució, i amb l’avaluació periòdica de la qualitat del son, de l’estat d’ànim i de la conducta.

Tractament farmacològic

El tractament farmacològic s’ha d’adaptar a les característiques de la persona afectada, en funció dels símptomes que presenta i d’altres malalties que pugui patir. Pot incloure:

Medicaments per retardar o aturar la progressió de la malaltia.
Medicaments per millorar la incapacitat funcional de la persona afectada, com ara la lentitud en les tasques motores o la dificultat per a la marxa.
Medicaments per tractar els símptomes no motors, com la depressió, l’apatia, l’ansietat i els símptomes psicòtics.

Tractament no farmacològic

A partir de certes fases de la malaltia, les persones afectades necessiten rehabilitació, amb intervencions com ara:

Fisioteràpia, per mantenir o millorar la capacitat funcional, prevenir la pèrdua de mobilitat i reduir el risc de caigudes.
Teràpia ocupacional, per millorar l’autonomia a l’hora de realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, mitjançant adaptacions a l’entorn i ajudes tècniques.
Logopèdia, per prevenir i tractar alteracions de la veu, de la comunicació i de les funcions orofacials (respiració, succió, deglució, parla i fonació).
Psicologia, per a l’abordatge dels aspectes emocionals, cognitius i conductuals.
Nutrició i dietètica, per prevenir la malnutrició si es presenten dificultats per empassar (disfàgia), controlar l’excés de pes i/o mantenir la ingesta de proteïnes adequada.

AMUNT

Viure amb

Encara que la malaltia de Parkinson generalment evoluciona lentament, acaba afectant les rutines diàries més bàsiques, des de socialitzar-se amb els amics i gaudir de relacions normals amb els familiars, fins a guanyar-se la vida i portar una casa. Aquests canvis poden ser difícils d’acceptar.

Els grups de suport poden ajudar en l’aspecte emocional de la malaltia i oferir informació valuosa, consells i experiència a les persones amb Parkinson i a les seves famílies i assistents.

Les persones amb malaltia de Parkinson poden alleugerir la por del desconegut i assumir un paper positiu per mantenir la salut si s’informen detalladament de la malaltia. Molts pacients continuen treballant a temps parcial o complet, encara que finalment hagin d’ajustar el seu horari i ambient laboral per fer front a la malaltia.