Dificultats per empassar / Problemes per empassar / Trastorn de la deglució

Disfàgia

La disfàgia és un trastorn que dificulta o impedeix el pas dels aliments sòlids o líquids de la boca fins a l'estómac.

Va més enllà de la dificultat ocasional per empassar, que es pot produir quan es menja massa ràpid o no es masteguen prou els aliments; és de caràcter persistent i requereix tractament.

Aquest trastorn es produeix per una deficiència en qualsevol de les quatre fases del procés de deglució:

  • Fase oral preparatòria: els aliments es masteguen a la boca.
  • Fase oral: la llengua empeny els aliments cap a l'esòfag.
  • Fase faríngia: els aliments es desplacen a través de la faringe.
  • Fase esofàgica: els aliments passen de l'esòfag a l'estómac.

Tot i que pot aparèixer a qualsevol edat, és més comú en gent gran. Algunes persones afectades necessiten més temps i esforç per empassar certs aliments o begudes, mentre que unes altres persones no tenen capacitat de deglució.

La disfàgia pot causar deshidratació, malnutrició i infeccions respiratòries, si els aliments van a parar als bronquis o als pulmons (aspiracions).

La disfàgia es pot dividir en dos grups en funció de:

  • La localització:
    • Disfàgia orofaríngia o “alta”, si es produeix a la boca o a la gola.
    • Disfàgia esofàgica o “baixa”, si es localitza a l'esòfag.
  • L'origen:
    • Disfàgia funcional o motora, quan es produeix per una alteració del funcionament dels músculs i els nervis que intervenen en el procés de deglució.
    • Disfàgia mecànica o obstructiva, en cas que es derivi d'un trastorn orgànic de la faringe, l'esòfag o els òrgans propers.

Les causes principals de la disfàgia són:

  • Problemes neurològics, com ara l'Alzheimer, malaltia de Parkison, l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l'accident vascular cerebral i el traumatisme cranioencefàlic.
  • Trastorns motors, entre els quals destaquen l'acalàsia (els músculs de l'esòfag perden la capacitat de relaxar-se i obrir-se per permetre que l'aliment entri a l'estómac), l'esclerodèrmia (els teixits creixen i produeixen un estrenyiment de l'esòfag) i l'espasme esofàgic (els músculs de l'esòfag es contrauen de manera irregular). 
  • Alteracions musculars, com ara la miastènia greu (l'organisme produeix anticossos que impedeixen als músculs rebre missatges dels nervis), la miositis (els músculs s'inflamen i s'afebleixen) i la distròfia muscular. 
  • Malalties orgàniques, que inclouen, entre d'altres, els tumors i el diverticle de Zenker (una bossa situada a la part superior de l'esòfag que redueix la capacitat d’empassar líquid i sòlids). 
  • Malalties de la mucosa, en què s'inclou la malaltia de reflux gastroesofàgic (un múscul al final de l'esòfag no es tanca adequadament i fa que el contingut de l'estómac retorni a l'esòfag). 
  • Altres factors, com ara el propi procés d'envelliment, que es caracteritza per l'atròfia muscular i l'alentiment dels moviments i dels reflexos, alguns medicaments, la cirurgia i el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia. 

La disfàgia pot produir tos i baveig persistent durant o després dels àpats, canvis en la qualitat i el to de la veu (ronquera o afonia) després de la deglució, ennuegament o regurgitació, cansament i pèrdua de pes.

Altres símptomes freqüents són dolor en empassar (odinofàgia), nàusees, acidesa i sensació de residu a la boca i/o la gola.

La necessitat de deglutir diverses vegades, allargar el temps dels àpats, evitar determinats aliments i patir infeccions respiratòries freqüents també pot revelar l’existència d’un problema de deglució.

Per al diagnòstic de la disfàgia, el metge ha d’elaborar una història clínica detallada i realitzar una exploració física.

També pot ser necessari realitzar proves complementàries. Les més freqüents són les següents:

  • Radiografies amb material de contrast. La més utilitzada és la videofluoroscòpia, que serveix per valorar la capacitat de deglució. En aquest procediment, una màquina de raigs X enregistra imatges en moviment mentre el pacient empassa diferents tipus d'aliments i begudes barrejats amb bari, un líquid no tòxic. 
  • Endoscòpia. Consisteix a introduir a l'organisme un tub flexible, anomenat endoscopi, que té una petita càmera a la punta. Per al diagnòstic de la disfàgia s'utilitzen dos tipus d’endoscòpia:
    • Endoscòpia digestiva alta o gastroscòpia. L'endoscopi s’introdueix per la boca i permet visualitzar l’esòfag, l’estómac i el duodè.
    • Nasoendoscòpia o avaluació endoscòpica fibroscòpica de la deglució (FEES, per les seves sigles en anglès). L’endoscopi s’introdueix pel nas i mostra les vies respiratòries superiors.
  • Manometria. Permet avaluar la funció de l’esòfag mitjançant un petit tub o catèter amb sensors de pressió que s’introdueix al cos a través del nas.  
  • Estudi de pH de 24 hores. Consisteix a introduir un tub a l'esòfag, també a través del nas, per mesurar la quantitat d'àcid que flueix cap enrere des de l’estómac. 

Els objectius són recuperar la capacitat d’empassar, mantenir un bon estat nutricional i evitar les complicacions respiratòries.

El tractament depèn de la causa i sovint requereix la intervenció d'un equip multidisciplinari de professionals (dietistes, logopedes, neuròlegs, otorrinolaringòlegs, etc.). Pot incloure:

  • Un canvi d'hàbits alimentaris:
    • Dividir els àpats, en cas que aparegui cansament, per evitar que s'allarguin.
    • Defugir les distraccions durant la ingesta (televisió, conversa, etc.).
    • Evitar els aliments amb consistència mixta, com ara les sopes de pasta, la síndria, etc.
  • Teràpia de la deglució. Alguns exercicis poden ajudar a coordinar els músculs i a reestimular els nervis que intervenen en el procés de deglució. També hi ha tècniques de col·locació dels aliments a la boca i del cos i el cap que ajuden a empassar, com ara:
    • Introduir l'aliment a la boca horitzontalment i evitar girar i aixecar el cap mentre es menja.
    • Adoptar una postura correcta durant els àpats i mantenir-la durant els 15-30 minuts posteriors.
  • Dilatació endoscòpica. Consisteix a inflar un petit globus per eixamplar l’esòfag a través d'una endoscòpia.
  • Medicaments. Les injeccions de toxina botulínica paralitzen els músculs tensos que impedeixen als aliments arribar a l'estómac. Els inhibidors de la bomba de protons (també anomenats protectors gàstrics) milloren els símptomes produïts per l'estrenyiment de l'esòfag.
  • Tubs d'alimentació. S'utilitzen en casos greus, quan hi ha malnutrició i deshidratació. N'hi ha de dos tipus:
    • Sonda nasogàstrica. Passa pel nas i arriba fins a l'estómac.
    • Un tub de gastrostomia endoscòpica percutània (PEG). S'implanta directament a l'estómac.
Data d'actualització:  13.01.2021