Contacte
Col·lapse pulmonar
El pneumotòrax és un col·lapse pulmonar produït per l’entrada d’aire a la cavitat pleural.
La cavitat pleural se situa entre les dues capes de la pleura, una membrana que recobreix els pulmons i la cavitat toràcica. Aquesta acumulació d’aire exerceix pressió sobre els pulmons i això fa que no es puguin expandir amb normalitat quan s’inspira.
Aquest col·lapse pulmonar acostuma a aparèixer quan unes petites bosses que es formen als pulmons es trenquen i alliberen l’aire que contenen. També pot ser conseqüència d’altres malalties respiratòries, de lesions violentes, com les que es poden derivar d’un accident de trànsit, i d’algunes intervencions mèdiques.
Tot i que els casos lleus milloren amb l’administració d’oxigen, n’hi ha que requereixen el drenatge de la cavitat pleural per eliminar l’excés d’aire i, fins i tot, cirurgia.
Les persones que han patit un pneumotòrax tenen risc de patir-ne un altre en un termini d’entre un i dos anys.
Hi ha diversos tipus de pneumotòrax en funció del seu origen:
- Espontani:
- Primari. La persona afectada no té cap malaltia pulmonar.
- Secundari. S’associa a una malaltia pulmonar, com ara la pneumònia i la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).
- Catamenial. Està relacionat amb l’inici del cicle menstrual i afecta dones amb endometriosi.
- Adquirit:
- Traumàtic. Es deriva d’una lesió pulmonar per impacte, com la fractura d’una costella.
- Iatrogènic. Es produeix com a conseqüència d’una intervenció mèdica, com ara la ventilació mecànica o la biòpsia pulmonar.
- Barotraumatisme. La causa és un augment excessiu de la pressió dins del sistema respiratori.
- A tensió. És el més greu. El provoca la formació d’una vàlvula unidireccional que només permet l’entrada d’aire de l’exterior a la cavitat pleural.
La causa més freqüent és el trencament de petites bosses d’aire que es formen en la superfície del pulmó i a l’interior del teixit pulmonar.
Altres possibles causes són traumatismes en el tòrax, com a conseqüència d’accidents de trànsit, per exemple, i determinats procediments mèdics que impliquen la inserció d’una agulla al pit.
Les malalties pulmonars, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), la pneumònia, la tos ferina i la tuberculosi també poden provocar un pneumotòrax.
Ser home, fumar i haver patit un pneumotòrax amb anterioritat són factors que augmenten el risc de col·lapse pulmonar.
Les persones afectades experimenten un dolor toràcic intens i sobtat, que es pot agreujar amb la respiració profunda i la tos, així com manca d’aire.
Altres possibles símptomes són l’acceleració del ritme respiratori i el dolor a l’espatlla.
Els casos més greus poden manifestar una coloració blavosa de la pell derivada de la manca d’oxigen, opressió toràcica, mareig i desmai, i freqüència cardíaca ràpida.
En alguns casos el pneumotòrax no produeix símptomes.
La prova diagnòstica més utilitzada és la radiografia de tòrax. Malgrat això, el metge també pot detectar el col·lapse pulmonar mitjançant l’auscultació amb estetoscopi.
En alguns casos també pot ser necessari realitzar una tomografia computada (TC) per obtenir imatges més detallades dels pulmons.
Informació relacionada
El tractament té com a objectiu alleugerir la pressió sobre el pulmó per tal que pugui tornar a expandir-se.
Les opcions terapèutiques disponibles són les següents:
- Observació. Els casos més lleus es poden resoldre amb l’administració d’oxigen per accelerar l’absorció de l’aire, medicaments per al dolor i repòs.
- Aspiració mitjançant una agulla. Consisteix a introduir un tub fi al pit i extreure l’aire de la cavitat pleural mitjançant una xeringa. És un procediment ràpid, que es realitza amb anestèsia local i no requereix hospitalització.
- Inserció d’un drenatge toràcic. Es tracta d’introduir un tub prim al pit que es connecta a una vàlvula. Aquesta vàlvula permet la sortida de l’aire sense que pugui retornar a la cavitat pleural. Es realitza amb anestèsia local i pot requerir hospitalització.
- Cirurgia. El cirurgià introdueix, a través d’un petit tall al tòrax, un instrument prim, semblant a un tub, que incorpora una petita càmera de fibra òptica a l’extrem. El procediment es basa en l’eliminació de les bosses trencades que alliberen l’aire a la cavitat pleural. En alguns casos, es col·loca una substància química per irritar els teixits que envolten el pulmó i aconseguir que, d’aquesta manera, s’enganxin i cicatritzin. Aquest procediment s’anomena pleurodesi.