Contacte
La paràlisi cerebral (PC) és un grup de trastorns neuromotors permanents que es produeixen durant la gestació, en el moment del part o després del naixement, els quals afecten el to muscular i la postura de la persona i que poden suposar limitacions importants per al moviment i l’equilibri, perquè el cervell no pot enviar missatges als músculs per tal que funcionin correctament.
Aquest conjunt de trastorns també pot afectar altres funcions corporals relacionades amb les habilitats motores i musculars, com la respiració, el control d’esfínters, l’alimentació i la parla, entre d’altres. A més, sovint es troba acompanyada d’alteracions cognitives, sensorials, de conducta entre d’altres, com també d’una salut fràgil, fet que comporta grans necessitats de suport. Quan això passa, la persona amb paràlisi cerebral es troba en una situació que anomenem de pluridiscapacitat.
Es tracta d’un dany neurològic irreversible que no augmenta ni disminueix amb el pas del temps, malgrat que les característiques que se’n deriven es poden manifestar de manera diferent. El grau d’afectació de la paràlisi cerebral depèn de la localització d’aquest dany i del moment en què es produeix, és a dir, del nivell de maduració del cervell. Per això algunes persones amb formes lleus de la malaltia poden caminar i fer una vida autònoma, mentre que altres amb una afectació greu necessiten el suport d’una tercera persona per dur a terme les activitats més bàsiques de la seva vida diària.
La paràlisi cerebral és una situació crònica que, quan deriva en una pluridiscapacitat, esdevé complexa i requereix d’una atenció integral, que treballi els moviments, estimuli el desenvolupament intel·lectual, ajudi a superar les dificultats de comunicació i promogui les habilitats socials, per a la millora de l’autonomia i la qualitat de vida de les persones afectades.
Existeixen diferents tipus de paràlisi cerebral en funció de dos criteris:
- L’extremitat afectada:
- Monoplegia: una sola extremitat.
- Diplegia: les dues extremitats superiors.
- Paraplegia: les dues extremitats inferiors.
- Tetraplegia: els dos braços i les dues cames.
- Hemiplegia: una meitat del cos (un braç i una cama).
- Triplegia: hemiplegia acompanyada de la paràlisi d’un membre de l’altre costat del cos.
- L’afectació motriu predominant:
- Paràlisi cerebral espàstica. És la més freqüent. Es caracteritza per un augment del to muscular, que causa rigidesa als músculs i dificultats de moviment.
- Paràlisi cerebral discinètica. Les persones afectades no poden controlar els moviments de les extremitats, que poden ser involuntaris, espasmòdics, ràpids o lents, i dificultar accions com estar assegudes i caminar. El seu to muscular varia amb freqüència i pot ser molt rígid o molt lax. La malaltia també pot afectar la cara i la llengua i, comportar, per tant, problemes per empassar i per parlar.
- Paràlisi cerebral atàxica. Comporta dificultats per controlar l’equilibri i la coordinació, fet que pot comportar inestabilitat a l’hora de caminar.
- Paràlisi cerebral mixta. Presenta les característiques de més d’un tipus de paràlisi. La combinació més freqüent és la de paràlisi cerebral espàstica i discinètica.
La paràlisi cerebral és fruit d’un conjunt d’alteracions dins del cervell que afecten la capacitat d’aquest òrgan per controlar el moviment i la postura. Aquestes alteracions poden ser originades per un desenvolupament anormal en l’escorça motora cerebral del fetus o bé de danys que es poden produir abans, durant o després del naixement de l’infant.
Tot i que no sempre es coneix la causa de les anomalies i dels danys cerebrals, en molts casos s’associen a:
- La manca de concentració d’oxigen a les cèl·lules i teixits del cervell.
- La interrupció del subministrament de sang al cervell (ictus).
- Hemorràgies cerebrals relacionades amb problemes de coagulació.
- Prematuritat extrema.
- Trastorns genètics.
- Infeccions i altres problemes de salut de la dona embarassada que afecten el fetus en desenvolupament.
- Malalties del sistema nerviós central durant la primera infància, com ara la meningitis i l’encefalitis.
- Traumatismes del nadó com, per exemple, els produïts per un accident de trànsit o per maltractament.
La paràlisi cerebral es pot presentar de manera molt diversa en funció de la persona. Les diferents manifestacions acostumen a aparèixer abans dels dos anys d’edat i generalment no s’agreugen amb el pas dels temps, però sí que es poden presentar d’una manera més evident.
Les manifestacions més habituals es relacionen amb el moviment, la coordinació i la parla, i poden incloure:
- Retard en l’assoliment de les fites del desenvolupament, com aprendre a donar-se la volta, seure, gatejar o caminar.
- Músculs tensos o rígids.
- To muscular variable: molt rígid o molt lax.
- Manca d’equilibri i de coordinació motora.
- Tremolors i moviments involuntaris.
- Reflexos exagerats.
- Dificultats i anomalies a l’hora de caminar, com ara fer-ho arrossegant una cama, amb les puntes dels dits del peu, amb els genolls creuats o ajupit/da.
- Rigidesa de les articulacions.
- Alteracions en la parla i la comunicació.
Les deformitats musculoesquelètiques són freqüents. Les curvatures de la columna vertebral, les luxacions de maluc i l’extensió forçada del peu i el recolzament a terra per la seva extremitat anterior (peu equí, per la seva semblança amb el peu d’un cavall), en són alguns exemples.
Les persones afectades també poden presentar baveig excessiu (sialorrea), dificultat per empassar (disfàgia) o parlar, alteracions sensorials (d’audició, visió i percepció de l’espai), convulsions (epilèpsia), retard del creixement, respiració irregular, restrenyiment, incontinència urinària, problemes d’aprenentatge i trastorns mentals.
Informació relacionada
El diagnòstic de la paràlisi cerebral pot incloure:
- Exploració física.
- Proves del desenvolupament. Es fan servir per avaluar els retards del moviment, mitjançant un examen de les capacitats motores, el to muscular, els reflexos i la postura de l’infant.
- Examen neurològic. Inclou un conjunt de proves que avaluen l’equilibri, la força muscular i altres funcions del sistema nerviós central.
- Proves de diagnòstic per la imatge, com ara:
- Ecografia cranial. Proporciona una valoració preliminar de l’estat del cervell.
- Ressonància magnètica cerebral. Permet identificar lesions o anomalies en el cervell.
- Tomografia computada. Serveix per explorar el sistema nerviós central, sobretot el cervell.
- Anàlisis de laboratori. Permeten identificar problemes genètics (com la mutació d’algun gen causant de la malaltia) o metabòlics (per exemple, la manca de d’algun component específic, com ara les vitamines, necessari per mantenir la funció química normal del cos).
Addicionalment, es poden realitzar altres proves per identificar i avaluar possibles trastorns associats, com ara alteracions visuals o epilèpsia, o per descartar altres malalties que poden produir símptomes similars.
Informació relacionada
La paràlisi cerebral és irreversible i, per tant, no té cura. Actualment, els tractaments es basen en el control de les alteracions i/o trastorns i la prevenció de possibles complicacions i l’assoliment del màxim grau d’autonomia possible.
La paràlisi cerebral requereix un abordatge multidisciplinari, amb la intervenció de professionals de diverses especialitats, com ara pediatria, neuropediatria, rehabilitació, neurologia, psicologia, psiquiatria, infermeria, fisioteràpia, teràpia ocupacional, treball social, neurologia, dietètica i nutrició i logopèdia.
El tractament pot incloure:
- Fisioteràpia. Els exercicis musculars poden ajudar a millorar la força, la flexibilitat, l’equilibri i les capacitats motores.
- Teràpia ocupacional. L’objectiu és millorar l’autonomia per al desenvolupament de les activitats i rutines diàries a casa, a l’escola i a la comunitat.
- Dispositius ortoprotètics. Diversos instruments i fèrules poden ajudar a corregir les deformitats musculoesquelètiques. Els aparells de suport, com ara els caminadors, els pals de marxa o les cadires de rodes, afavoreixen la mobilitat.
- Logopèdia. Teràpies de la parla i el llenguatge, que ajuden a tractar els trastorns de la comunicació que s’associen a la malaltia.
- Medicaments. Els fàrmacs s’utilitzen principalment per reduir la tensió i l’espasticitat dels músculs i millorar, per tant, les capacitats funcionals. És el cas de les infiltracions de toxina botulínica o els relaxants musculars. Els medicaments també poden ajudar a controlar el dolor musculoesquelètic i les complicacions associades, com ara l’epilèpsia.
- Cirurgia ortopèdica. Les intervencions quirúrgiques poden estar indicades per corregir deformitats greus, allargar els músculs escurçats per les contractures i facilitar l’ús de dispositius ortoprotètics.
Segons les necessitats de la persona, també es poden prescriure altres tractaments per controlar els trastorns associats, com ara els trastorns mentals, del son, l’osteoporosi, la incontinència urinària, o les alteracions visuals i auditives.