Trastorn límit de la personalitat

No se’n coneixen les causes exactes.

Sovint es parla de factors que poden predisposar les persones a patir trastorn límit de la personalitat:

• Genètics. El trastorn límit de la personalitat pot tenir un component genètic, però això no vol dir que pel fet de tenir un familiar afectat s’hagi de desenvolupar la malaltia.
• Neurobiològics i bioquímics. Els investigadors associen el trastorn límit de la personalitat amb un funcionament defectuós de les àrees de cervell que regulen l’afecte, l’atenció, l’autocontrol i la funció executiva. D’altra banda, hi ha proves que l’alteració dels neurotransmissors intervé en el desenvolupament de la malaltia. Els neurotransmissors són les molècules mitjançant les quals les neurones es comuniquen entre elles a través d’impulsos elèctrics.
• Psicosocials. Haver patit abusos sexuals, físics o emocionals, condicions socials adverses o un problema d’abús de drogues, en són alguns exemples.

Els símptomes es poden agrupar en quatre àrees principals:

• Emocions extremes. Les persones afectades poden experimentar emocions negatives i intenses, com ara ràbia, dolor, vergonya, pànic, terror i sentiments de buit. La ira és un dels sentiments més freqüents. En molts casos els canvis d’estat d’ànim es produeixen en períodes molt curts de temps. 

• Comportament impulsiu. Jugar a jocs d’atzar, conduir de manera imprudent, practicar sexe sense protecció, menjar compulsivament, consumir drogues, deixar una feina bona, acabar una relació positiva o, fins i tot, autolesionar-se i intentar suïcidar-se.   

• Relacions inestables. Aquestes persones es caracteritzen per la “manipulació” en les relacions i demanen atenció constant. Sovint alternen l’amor i l’admiració (idealització) amb l’aversió extrema i el menyspreu (devaluació) cap a una mateixa persona. Tenen molta por a ser abandonades i són capaces de qualsevol cosa per evitar-ho. 

• Distorsió de l’autoimatge. Les persones amb trastorn límit de la personalitat són fàcilment influenciables: els seus valors, hàbits i actituds canvien en funció de les persones de l’entorn, fins al punt de percebre la identitat i la pròpia imatge com a inestable. Es manifesten símptomes dissociatius greus, com ara sentir-se aïllat d’un mateix, observar-se fora del cos o perdre el contacte amb la realitat.

El trastorn límit de la personalitat sovint és difícil de diagnosticar per dues raons:

• Algunes característiques coincideixen amb les dels trastorns de l’estat d’ànim. La inestabilitat afectiva i la impulsivitat, per exemple, també són símptomes propis del trastorn bipolar, tot i que en el trastorn límit de la personalitat duren menys i acostumen a anar lligats a les relacions interpersonals. 

• Les persones afectades poden presentar altres trastorns mentals, com ara depressió, trastorn per consum de substàncies, trastorns de la conducta alimentària, trastorn per estrès posttraumàtic o trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat.

L’estudi diagnòstic de la malaltia pot incloure:

• Història clínica psiquiàtrica i mèdica general. Per a la seva elaboració es recull informació extensa referida a la persona, a la seva família (antecedents) i al medi on viu (entorn social).

• Avaluació de l’estat mental mitjançant entrevistes i qüestionaris. 

• Valoració general de l’estat de salut.

• Exploracions complementàries necessàries per descartar altres problemes de salut, com ara tumors cerebrals o epilèpsia.

El tractament és llarg, complex i multidisciplinari. El punt clau és la psicoteràpia, que ajuda la persona afectada a identificar i controlar el seu comportament i a processar els pensaments i els sentiments negatius.

Algunes de les teràpies psicològiques individuals o grupals més utilitzades en el tractament del trastorn límit de la personalitat són:

• Teràpia cognitivoconductual (TCC). Consisteix a ajudar la persona a establir connexions entre els seus pensaments, sentiments i conducta. 

• Systems training for emotional predictability and problem solving (STEPPS). Es basa en l’entrenament en habilitats emocionals i conductuals i inclou una sessió per a la família o l’entorn proper de la persona afectada. 

• Teràpia cognitiva centrada en esquemes. Consisteix a identificar les necessitats insatisfetes que han creat patrons de vida negatius i intentar cobrir-les d’una manera saludable. 

• Psicoteràpia focalitzada en la transferència (PFT). La relació que s’estableix amb el terapeuta reprodueix les dificultats interpersonals del pacient i l’ajuda a entendre-les i a interpretar-les. 

• Teràpia basada en la mentalització (TBM). La mentalització és la capacitat d’entendre els estats mentals propis i els de la resta de persones. L’objectiu és augmentar la capacitat d’autoreflexió de la persona afectada.

El tractament d’aquest trastorn també inclou intervencions familiars, essencials per a la gestió de les emocions davant la malaltia, la millora de la convivència amb la persona malalta i el compliment del tractament.

La rehabilitació funcional, per potenciar l’autonomia en la realització de les activitats quotidianes, i la integració laboral són també importants per a la millora de la qualitat de vida de les persones afectades.

Addicionalment es poden prendre medicaments, com ara anticonvulsius, antidepressius, antipsicòtics o altres fàrmacs, per controlar els símptomes de depressió, impulsivitat i ansietat.

L’hospitalització pot arribar a ser necessària si la seguretat del pacient està en risc (autolesions o temptatives de suïcidi).

El trastorn límit de la personalitat té repercussions importants en diferents àmbits:

• Familiar. La malaltia produeix un gran desgast emocional en els membres de la família de la persona afectada, que acostumen a experimentar sentiments d’ansietat i de por davant les conductes autodestructives, ràbia i aïllament social. 

• Social. El cercle d’amistats de les persones malaltes és molt estret. Les relacions són conflictives i superficials. La por al rebuig els fa especialment vulnerables. 

• Laboral. La inestabilitat emocional, la por al rebuig i al fracàs, i la impulsivitat que caracteritza les persones afectades fan que els sigui molt difícil mantenir l’estabilitat laboral. Per això, moltes d’aquestes persones es troben en situació d’atur. 

• Legal. El comportament impulsiu i autodestructiu provoca que les persones amb trastorn límit de la personalitat tinguin problemes legals. Delictes contra la salut pública (consum de substàncies), escàndol públic (conductes explosives i/o provocatives, baralles), delictes contra la seguretat vial (conducció temerària) i, fins i tot, conducta violenta amb danys a tercers, en són alguns exemples.

En la majoria dels casos, un tractament adient i continuat pot millorar la qualitat de vida de les persones afectades i de les seves famílies.