Esquizofrènia

esquizofrènia

L’esquizofrènia és un trastorn mental greu que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta més de 20 milions de persones arreu del món.

Afecta el pensament, les emocions i la conducta de les persones que la pateixen. Pertany a un grup de trastorns mentals anomenat psicosi, que es caracteritza per una distorsió de la percepció de la realitat.

L’esquizofrènia és una malaltia complexa que sovint genera discapacitat. El tractament adequat pot reduir-ne els símptomes i millorar significativament la qualitat de vida de les persones afectades.

No se’n coneixen les causes exactes.

Sovint es parla de factors que poden predisposar les persones a patir esquizofrènia

  • Genètics. L’esquizofrènia pot tenir un component genètic, però això no vol dir que pel fet de tenir un familiar amb aquest trastorn s’hagi de desenvolupar la malaltia.
  • Bioquímics i relacionats amb l’estructura cerebral. Els investigadors associen l’esquizofrènia amb un funcionament defectuós dels circuits cerebrals i un desequilibri entre els neurotransmissors. Els neurotransmissors són les molècules mitjançant les quals les neurones es comuniquen entre elles a través d’impulsos elèctrics. A més, les estructures cerebrals d’algunes persones afectades són lleugerament diferents de les de les persones sanes. Un exemple són les cavitats plenes de líquid del centre del cervell, que en les persones afectades són més grans.
  • Complicacions durant l’embaràs o el part. Es creu que l’esquizofrènia pot estar relacionada amb alteracions produïdes abans i després del naixement, com ara infeccions víriques, malnutrició intrauterina, part prematur o manca d’oxigen en néixer.
  • Trastorns i patiments psicològics en la infància. Experiències intenses, com ara maltractaments, i l’aparició d’altres trastorns mentals durant la infància poden augmentar el risc de desenvolupar esquizofrènia en l’edat adulta.

D’altra banda, hi ha factors que poden afavorir l’aparició d’esquizofrènia en persones amb predisposició a patir-la, com ara el consum de drogues (especialment la cocaïna o els al·lucinògens) i una càrrega emocional complementària, derivada d’algun esdeveniment estressant de la vida, com ara la mort d’un familiar o la pèrdua del lloc de treball.

Els símptomes de l’esquizofrènia es poden classificar en dos grans grups:

  • Símptomes positius (comportaments anormals): 
    • Al·lucinacions. Experiències sensorials produïdes malgrat l’absència d’un estímul, com ara sentir veus o veure objectes i persones que no hi són. 
    • Idees delirants. Falses creences que persisteixen fins i tot quan hi ha evidències que no són vertaderes. Un exemple pot ser pensar que s’és una altra persona o víctima d’una conspiració. 
    • Alteracions de la conducta. Comportament inadequat, agressiu o desinhibit, etc. 
    • Trastorns del pensament i del llenguatge. Dificultat per organitzar els pensaments i connectar-los lògicament, i dificultat en la parla (discurs incoherent, paraules inventades, acceleració o alentiment del llenguatge, etc.). 
    • Trastorns del moviment. Alteracions motores, com ara moviments agitats o repetitius o imitació conscient de moviments i gestos, entre d’altres.
  • Símptomes negatius (disminució o absència de conductes normals).
    • Alguns dels més freqüents són l’aïllament social, la pèrdua d’interès i de motivació per a les activitats de la vida quotidiana, la reducció de la intensitat de l’expressió i la resposta emocional, i la manca d’higiene personal.

La major part de les persones afectades per l’esquizofrènia alternen els episodis psicòtics aguts amb fases estables de remissió total o parcial dels símptomes.

La malaltia es desenvolupa en tres frases: 

  • Fase aguda (o crisi). Les persones afectades presenten símptomes greus, com ara deliris i/o al·lucinacions, i no poden tenir cura d’elles mateixes. Els símptomes negatius també s’intensifiquen.
  • Fase d’estabilització (o postcrisi). La intensitat dels símptomes es redueix durant els sis mesos posteriors a l’inici d’una crisi.
  • Fase estable (o de manteniment). Els símptomes són relativament estables i més lleus. En alguns casos no es manifesten.

L’estudi diagnòstic de l’esquizofrènia inclou:

  • Història clínica psiquiàtrica i mèdica general. Per a la seva elaboració es recull informació extensa referida a la persona, a la seva família (antecedents) i al medi on viu (entorn social). 
  • Avaluació de l’estat mental mitjançant entrevistes i qüestionaris. 
  • Valoració general de l’estat de salut, amb la sol·licitud de proves analítiques de sang i d’orina, i de neuroimatgeria, com un electroencefalograma (EEG), una tomografia computada (TC) cranial, o una ressonància magnètica (RM) cerebral.

Exploracions complementàries necessàries per descartar altres problemes de salut que presenten símptomes similars i determinar la presència de trastorns associats.

El tractament combina medicaments i teràpia psicosocial.

El tractament farmacològic és freqüentment necessari per controlar el trastorn, millorar els símptomes i prevenir recaigudes. Els medicaments més utilitzats són els antipsicòtics, que únicament s’han de prendre sota prescripció mèdica. Aquests fàrmacs poden produir molts efectes secundaris, com ara vertigen, tremolors, nerviosisme o somnolència. El consum de medicaments correctors pot reduir aquests riscos. El tractament farmacològic pot ser temporal en aquelles persones que només han tingut un episodi d’esquizofrènia, però generalment s’aplica durant períodes perllongats.

En alguns casos greus, o quan els medicaments no funcionen o estan contraindicats, es pot recórrer a la teràpia electroconvulsiva (TEC). Aquest tractament utilitza corrent elèctric per provocar una convulsió al cervell i millorar, així, els símptomes de la malaltia.

L’altre punt clau del tractament de l’esquizofrènia és la teràpia psicosocial, que proporciona a la persona afectada els recursos necessaris per fer front a les situacions d’estrès, reforça la seva adaptació i funcionament social i ocupacional, i promou l’autonomia. Aquest tractament inclou l’atenció a les famílies, que desenvolupen un paper important en el control dels símptomes i en la rehabilitació de les persones afectades.

L’esquizofrènia pot tenir un gran impacte en la qualitat de vida de les persones que la pateixen. Pot afectar la cura d’un mateix, les relacions familiars, les habilitats socials i l’activitat laboral. A més, les persones afectades sovint són estigmatitzades per desconeixement de la malaltia i falsos estereotips potenciats pels mitjans de comunicació. 

El paper de la família és essencial en la detecció, el tractament, la prevenció de recaigudes i la convivència amb el trastorn. Ha de donar afecte i suport a la persona malalta, evitar criticar-la i sobreprotegir-la, i mostrar comprensió pels símptomes. Per aprendre a gestionar les emocions que sovint s’experimenten, com ara culpa, por, ràbia o vergonya, es pot recórrer als grups d’autoajuda o d’ajuda mútua de familiars.

Pel que fa a la persona amb esquizofrènia, ha de conèixer la seva malaltia i conviure-hi. Per a això, és fonamental que intenti normalitzar la situació i segueixi tres normes bàsiques: prendre correctament la medicació, evitar les drogues, i rebre teràpia psicosocial. 

També és important que aprengui a identificar els signes d’una possible recaiguda, com ara: insomni, nerviosisme, irritabilitat, tristesa, mal de cap, canvis en les relacions socials (aïllament), etc.

 

 

Data d'actualització:  11.11.2020