Contacte
El trastorn per estrès posttraumàtic és un trastorn mental que es desenvolupa després d’haver viscut un esdeveniment impactant, ja sigui en primera persona o com a testimoni. Generalment s’associa a episodis que posen en perill la vida, però també pot ser fruit d’altres situacions, com ara la mort inesperada d’un familiar.
Malgrat que sentir malestar, por i angoixa davant d’una experiència traumàtica és natural i la majoria de les persones es recuperen de manera espontània amb el pas del temps i l’autocura, en el cas del trastorn posttraumàtic aquesta reacció s’agreuja, persisteix i pot arribar a esdevenir incapacitant.
Les persones afectades manifesten símptomes com ara la revisió mental recurrent de l’experiència, un estat d’alerta permanent amb reaccions inesperades, l’evitació d’estímuls relacionats amb el fet traumàtic, o canvis en el pensament i en l’estat d’ànim. El diagnòstic i el tractament precoç del trastorn són essencials per reduir aquests símptomes i evitar que es cronifiquin.
Destaquem
El factor desencadenant del trastorn per estrès posttraumàtic és un esdeveniment que comporta un trauma, és a dir, una experiència física o psíquica que causa malestar físic, emocional o social i és d’una magnitud tal que sobrepassa la capacitat d’una persona per tolerar-lo, enfrontar-s’hi i respondre-hi adequadament.
L’esdeveniment que dona lloc al trauma es pot haver viscut de manera directa o indirecta. En alguns casos, el trastorn es pot presentar, fins i tot, sense haver experimentat o presenciat l’episodi, només pel fet de tenir coneixement que ha afectat una altra persona.
Les situacions traumàtiques que més freqüentment originen el TPET acostumen a comprometre la vida, com ara agressions (robatoris, agressions sexuals, maltractaments...), desastres naturals, accidents aeris o de trànsit, conflictes bèl·lics i atacs terroristes. Malgrat això, el fet desencadenant no ha de ser necessàriament perillós, n’hi ha prou que hagi provocat un impacte extrem en la persona. És el cas d’un diagnòstic mèdic o la mort inesperada d’una persona propera.
Actualment no se sap per què hi ha persones que desenvolupen el trastorn i altres no, però es creu que la seva aparició és fruit d’una combinació de factors biològics (per exemple, la predisposició genètica), factors psicològics (per exemple, determinats trets de personalitat) i factors ambientals (per exemple, l’existència de traumes anteriors o la gravetat del succés traumàtic).
Informació relacionada
Els símptomes del TEPT acostumen a aparèixer durant els tres mesos posteriors a l’esdeveniment traumàtic, tot i que en alguns casos poden fer-ho molt més tard. Solen durar més d’un mes, es poden manifestar de forma intermitent i acostumen a ser suficientment greus com per interferir en la vida diària de les persones que els presenten.
Hi ha quatre tipus de símptomes i cada persona els experimenta de manera diferent:
- Símptomes d’intrusió o reviviscència. L’esdeveniment traumàtic es reviu en forma de records i malsons recurrents i involuntaris. Es poden presentar reaccions intenses davant de situacions que evoquin l’experiència viscuda, ja siguin psicològiques, com angoixa, o fisiològiques, com palpitacions i sudoració.
- Símptomes d’evitació o evasió. S’eviten situacions, activitats, llocs o persones que fan recordar l’episodi traumàtic, així com pensaments, sentiments o converses que es relacionen amb els fets viscuts.
- Canvis en l’estat d’alerta i la reactivitat. Inclouen irritabilitat, actitud de vigilància constant davant de possibles perills (hipervigilància), dificultats per concentrar-se i per dormir, i comportaments arriscats, imprudents o autodestructius.
- Alteracions del pensament i de l’estat d’ànim. Alguns exemples són problemes per recordar detalls importants de l’esdeveniment que desencadena el trastorn, pensaments negatius sobre un mateix, en relació amb els altres o amb el món en general, sentiments de culpa, pèrdua d’interès en activitats que abans resultaven gratificants i dificultat per experimentar emocions positives.
El diagnòstic l’ha de dur a terme un professional especialitzat en salut mental a partir dels símptomes de la persona afectada i mitjançant l’ús de diferents escales per valorar-ne la gravetat.
Es pot fer una exploració física per comprovar que els símptomes que presenta la persona no són fruit de l’ús de certs medicaments o de la presència d’algun problema físic.
En alguns casos el trastorn pot ser difícil d’identificar perquè sovint manifesta símptomes molt variats i complexos i va acompanyat d’altres trastorns mentals, com ara ansietat i depressió.
El tractament que ha mostrat més eficàcia per al TEPT és la teràpia psicològica. Aquesta pot combinar-se amb tractament farmacològic, que té l’objectiu de tractar els símptomes que acompanyen el trastorn.
- Tractament psicològic. Les intervencions psicològiques més utilitzades inclouen tècniques com la reestructuració cognitiva, l’exposició i les tècniques de relaxació i maneig de l’ansietat. Les teràpies psicològiques amb una millor evidència d’eficàcia per al tractament del TEPT són les següents:
- Teràpia cognitivoconductual centrada en el trauma (TCCT). Aquesta teràpia implica una reestructuració cognitiva per ajudar la persona a comprendre l’experiència traumàtica i a recordar-la de manera realista.
- Teràpia de dessensibilització i reprocessament del moviment ocular. Coneguda com a teràpia EMDR per les seves sigles en anglès (Eye Movement Desensitization and Reprocessing). Aquesta teràpia combina la teràpia d’exposició amb un conjunt de moviments oculars guiats que ajuden a processar els records traumàtics i a canviar la reacció que produeixen.
- Tractament farmacològic. El tractament farmacològic es basa en el perfil dels símptomes que presenti la persona. Els medicaments més utilitzats són els antidepressius, especialment els anomenats inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, que augmenten els nivells d’una substància química del cervell anomenada serotonina. També es poden prescriure medicaments per a l’ansietat i per tractar els trastorns del son, com ara les benzodiazepines i els fàrmacs hipnòtics.
Participar en grups de suport, on diverses persones comparteixen experiències similars, pot ser de gran ajuda.
Informació relacionada
-
Atenció a la salut mental i les addiccions (Obre en una nova finestra)
Pla director de salut mental i addiccions del Departament de Salut
-
Terminologia de l’atenció a la salut mental i a les addiccions (2020) (Obre en una nova finestra)
Diccionari de termes sobre l'atenció a les persones amb problemes de salut mental publicat pel Departament de Salut i el TERMCAT, amb l’assessorament continuat de diferents professionals de la psiquiatria i amb la col·laboració de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental.