Contacte
Canal carpià / Neuropatia mediana / Síndrome del canal carpià / Túnel carpià
La síndrome del túnel carpià (STC) es manifesta per la compressió del nervi medià en travessar el túnel carpià a l’altura del canell. Pot afectar una o totes dues mans i els primers símptomes acostumen a aparèixer a la mà dominant.
El túnel carpià és un pas estret que es localitza a la base de la mà i que està format per ossos i un lligament. Aquesta estructura protegeix els tendons que flexionen els dits i el nervi medià, que viatja de l’avantbraç a la mà i que controla tant la sensibilitat dels dits (excepte el petit) com el moviment dels músculs de la base del polze.
Alguns factors, com ara la inflor que provoquen les lesions al canell o certes malalties, augmenten la pressió sobre aquest nervi i poden danyar-lo i produir símptomes, com ara formigueig, entumiment, debilitat i dolor a la mà i al canell.
Aquest trastorn afecta més les dones que els homes, especialment a partir dels 55 anys. Sovint, s’associa a professions o activitats que comporten la realització de moviments repetitius, com ara carnissers, cuiners, obrers de la construcció, el treball en cadena o l’ús de l’ordinador. De fet, la síndrome del túnel carpià està reconeguda com a malaltia laboral.
El diagnòstic i el tractament precoços són fonamentals per evitar danys permanents als nervis i atròfia muscular.
En la majoria de casos, l’aparició de la síndrome no és fruit d’una única causa, sinó de la combinació de diversos factors:
- La predisposició genètica. Hi ha persones que neixen amb el túnel carpià més petit.
- Certes malalties inflamatòries, com l’artritis reumatoide, o que provoquen lesions als nervis, com la diabetis.
- Traumatismes, fractures o altres lesions del canell.
- L’acumulació de líquids corporals, freqüent durant l’embaràs o la menopausa.
- L’obesitat.
- El sexe. És més comú en dones que en homes.
- L’edat. Afecta persones d’entre 30 i 60 anys, especialment les qui tenen més de 55 anys.
- Les activitats professionals o recreatives que impliquen moviments repetitius, vibratoris o que requereixen l’ús de la força. Tot i que no s’ha pogut demostrar científicament que siguin causa directa de la síndrome del túnel carpià, es creu que poden arribar a danyar el nervi o agreujar-ne la lesió.
Els símptomes apareixen de manera progressiva. Al principi són intermitents i acostumen a manifestar-se durant la nit o en fer determinades activitats que impliquen la flexió continuada del canell, com ara conduir, parlar per telèfon o llegir. Amb el pas del temps, però, poden experimentar-se de manera constant durant tot el dia.
La síndrome del túnel carpià pot provocar entumiment i/o formigueig als dits de la mà (excepte el petit) i al palmell, així com dolor que es pot irradiar a tot el braç.
Un altre símptoma habitual és la debilitat, que pot dificultar accions tan quotidianes com agafar objectes o cordar-se els botons de la camisa.
El fet de moure o sacsejar la mà pot alleujar els símptomes temporalment.
El diagnòstic de la síndrome del túnel carpià pot incloure:
- Una exploració física de les mans, els canells i els braços per valorar aspectes com la sensibilitat i la força muscular. També es poden fer proves específiques per provocar l’aparició dels símptomes. Les més utilitzades són:
- Signe de Tinel. Consisteix a pressionar el canell o a colpejar-lo amb un martell de reflexos.
- Maniobra de Phalen. Es tracta que el pacient mantingui els dos canells flexionats a noranta graus durant un minut.
- Proves d’electrodiagnòstic. Serveixen per avaluar el grau d’afectació del nervi medià i ajuden a confirmar el diagnòstic i a determinar l’opció de tractament. Les més utilitzades són l’electromiografia i l’estudi de conducció nerviosa. Consisteixen a col·locar elèctrodes i aplicar petites descàrregues elèctriques per mesurar la velocitat de transmissió dels impulsos nerviosos.
En primer lloc, cal tractar les malalties que puguin contribuir a l’aparició de la síndrome del túnel carpià. A banda d’això i en general, es recomana fer repòs de la mà i el canell afectats, evitar les activitats o postures que poden provocar o agreujar els símptomes, aplicar-hi fred i prendre medicaments analgèsics i antiinflamatoris, com ara ibuprofèn.
A partir d’aquí hi ha diverses opcions terapèutiques disponibles:
- Fèrula d’immobilització. S’acostuma a utilitzar durant la nit per impedir la irritació del nervi medià en flexionar el canell mentre es dorm. Malgrat això, també es pot fer servir durant el dia mentre es fan activitats que poden agreujar els símptomes.
- Exercicis d’estirament i enfortiment. Són útils quan els símptomes són lleus i ajuden a restaurar la força i la mobilitat de la mà afectada. Es recomana fer-los sota la supervisió d’un professional especialitzat, com ara un fisioterapeuta.
- Infiltracions amb cortisona. Ajuden a reduir la inflamació i, per tant, la pressió al nervi medià, fet que permet recuperar la funcionalitat de la mà afectada. És un procediment molt senzill que es pot fer de manera ambulatòria. Està indicat en casos lleus i moderats i de curta durada.
- Cirurgia. Pot ser adient en casos greus o que no responen als tractaments anteriors. Consisteix a tallar el lligament del túnel carpià per alleujar la pressió sobre el nervi medià. Es fa amb anestèsia local i no requereix hospitalització. Després de la intervenció, els teixits del lligament tornen a créixer i a unir-se de manera gradual, però deixen més espai al nervi.
Hi ha alguns consells que poden ajudar a evitar tensió i lesions als canells i les mans:
- Evitar la realització de moviments repetitius amb les mans i/o els canells durant períodes de temps perllongats. Cal descansar periòdicament i estirar i doblegar les mans i els canells suaument.
- Utilitzar l’avantbraç o el braç sencer en lloc de només el canell o la mà.
- Sostenir objectes amb els palmells oberts.
- Millorar l’entorn de treball (modificar procediments, utilitzar dispositius de suport, etc.). Es pot recórrer a un terapeuta ocupacional.
- Adoptar una postura correcta.
- Mantenir un pes saludable.