L’Estat espanyol va iniciar la regulació de la reproducció humana assistida (RHA) amb la Llei 35/1988, de 22 de novembre, sobre tècniques de reproducció humana assistida, que s’ha anat actualitzant d’acord amb els avenços científics i clínics que s’han produït.
Actualment, és vigent la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida. Aquesta norma té com a objecte regular l’ús de les tècniques de reproducció humana assistida acreditades científicament i indicades clínicament, regular-ne l’aplicació en la prevenció i el tractament de malalties d’origen genètic, així com establir els supòsits i requisits d’utilització de gàmetes i preembrions humans crioconservats.
La Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, reconeix en el preàmbul que: «El desenvolupament de la sexualitat i la capacitat de procreació estan directament vinculats amb la dignitat de la persona i al lliure desenvolupament de la personalitat i són objecte de protecció a través de diferents drets fonamentals, assenyaladament, dels que garanteixen la integritat física i moral i la intimitat personal i familiar. La decisió de tenir fills i de quan tenir-los constitueix un dels assumptes més íntims i personals que les persones afronten al llarg de les seves vides, que integra un àmbit essencial de l’autodeterminació individual. Els poders públics estan obligats a no interferir en aquest tipus de decisions, però, també, han d’establir les condicions perquè s’adoptin de forma lliure i responsable, posant a l’abast dels qui ho necessitin serveis d’atenció sanitària, assessorament o informació.»
Les tècniques de reproducció assistida consisteixen a auxiliar, transformar o substituir processos destinats a ocórrer espontàniament en l'aparell genital femení per mitjà d'una manipulació ginecològica. No generen cap modificació del patrimoni genètic de l'embrió humà. Abans d'optar per alguna d'aquestes tècniques és molt important determinar, d’acord amb cadascun dels casos, quina és la tècnica més adequada.
Segons la legislació vigent de tècniques de reproducció assistida, poden ser-ne usuàries totes les dones majors d'edat independentment de l'estat civil i l'orientació sexual. Atès que l’efectivitat disminueix amb l’edat, l’inici del tractament es limita a una edat màxima de la dona de quaranta anys i poden ser criteris d’exclusió determinades causes mèdiques o trastorns que puguin afectar el desenvolupament de l’infant.
Les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) constitueixen l’accés a les tècniques de RHA de la xarxa sanitària d’utilització pública. La seva funció és fer una orientació diagnòstica i proposar la derivació segons la tècnica més adequada. L’elecció de la tècnica concreta i el nombre de cicles està establert en el protocol clínic, i es fa tenint en compte el principi de corresponsabilitat entre la dona i la seva parella, si s’escau, i el o la professional.
Algunes tècniques de reproducció assistida necessiten de l'existència de donants, de semen, d'òvuls o embrions. La donació és un acte altruista, i la legislació només permet una compensació econòmica a les persones donants en concepte de molèsties.
Les diferents tècniques de reproducció assistida tenen com a objectiu obtenir un embaràs viable. Hi ha diferents indicacions per a cada tècnica, i per aquest motiu és imprescindible fer un estudi acurat de la dona, i de la parella masculina, si en té.
Inducció d'ovulació
Consisteix en un tractament mèdic l'objectiu del qual és aconseguir que la dona produeixi l'ovulació. És indicat per a dones amb alteracions de l'ovulació.
Inseminació artificial
És una tècnica senzilla i ràpida que no requereix ingrés ni anestèsia. Consisteix a introduir en el moment de l'ovulació el semen a la cavitat uterina per tal d'aconseguir l'embaràs. En alguns casos, és necessari complementar aquesta tècnica amb la inducció de l'ovulació per augmentar les probabilitats d'aconseguir l'embaràs. Pot ser conjugal o de donant, aquesta última indicada en casos d'esterilitat masculina greu, i de dones sense parella o amb parella femenina.
Fecundació in vitro
La fecundació in vitro consisteix a ajuntar òvuls i espermatozous en un mitjà de cultiu perquè fecundin, fora del tracte reproductor femení. Prèviament a la realització d'una fecundació in vitro es fa un tractament d'estimulació ovàrica per obtenir un alt nombre d'òvuls que pot presentar certs efectes secundaris posteriors. Els embrions obtinguts són transferits a l'úter de la dona. Els embrions no transferits es poden criopreservar (congelar o vitrificar), per ser descongelats i utilitzats en cicles posteriors. En tot cas, cal decidir el futur dels embrions congelats, que es poden mantenir per a un ús reproductiu propi, fer-ne una donació o descongelar-los sense cap altra finalitat.
Microinjecció espermàtica
És una variació de la fecundació in vitro. En aquest cas, s'introdueix directament un sol espermatozoide dins de cadascun dels òvuls. La resta del procés és igual que en una fecundació in vitro convencional.
Maduració in vitro
És una tècnica que permet la recuperació d'òvuls o bé sense estimulació de l'ovulació, o bé amb dosis molt baixes de tractament hormonal. El procediment és el mateix que en la fecundació in vitro, però evitant el primer pas d'estimulació. Els òvuls han de romandre més temps en medis de cultiu abans de realitzar la inseminació i les taxes d'embaràs encara són una mica inferiors.
La donació de gàmetes o embrions és un acte lliure, voluntari, totalment altruista i anònim. Aquelles persones que vulguin ser donants de semen o òvuls han de complir els requeriments de la llei, és a dir, ser majors de divuit anys, gaudir de bona salut psicofísica i conservar les plenes capacitats.
Per aquest motiu, les persones donants han de contestar un test d'anamnesi personal i familiar i un test psicològic, i sotmetre's a una analítica per descartar malalties infeccioses (hepatitis, VIH, gonorrea, sífilis...) i a un cariotip per descartar malalties genètiques que podrien ser transmeses a la descendència.
Atès el caràcter altruista de la donació, la llei només permet rebre una compensació econòmica en concepte de molèsties (transport, visites al centre, temps invertit...). En el cas de la donació d'embrions, no hi ha aquesta compensació, ja que els embrions van ser creats durant un cicle propi. La dona o la parella pot donar els embrions que no vol per a la seva reproducció a altres persones amb problemes reproductius o bé a un projecte determinat d'investigació dirigit a millorar les tècniques de reproducció assistida, desenvolupar la teràpia mèdica cel·lular, etc.
Persones receptores
Aspectes claus
Per obtenir més informació i conèixer el circuit de procediment en qualsevol dels casos cal adreçar-se al centre d'atenció a la salut sexual i reproductiva corresponent.
Si no s’accedeix a través de la xarxa sanitària pública, a l'hora de triar un centre de reproducció assistida cal comprovar que el centre té les acreditacions necessàries per a les proves i els tractaments, ja que no tots els centres estan autoritzats per realitzar totes les tècniques.
Informe de la Xarxa Espanyola d'Agències d'Avaluació de Tecnologies Sanitàries i Prestacions de l'SNS
Contacte
