Gota. Canal Salut

Vista superior dels dos peus d'una persona, en un dels quals s'observa la inflamació del dit gros pròpia de la gota

La gota és la malaltia inflamatòria articular més freqüent en els homes. Es caracteritza per l'acumulació de cristalls d'urat de sodi, una sal de l'àcid úric, principalment a les articulacions.

Es pot presentar en forma de crisis agudes d’artritis (inflamació d’una articulació) o en forma de manifestacions clíniques persistents o cròniques. La malaltia es pot curar completament amb un tractament específic.

Tal com s’ha dit, afecta principalment homes adults, i en el cas de les dones apareix després de la menopausa. La gota comporta un augment del risc de patir malalties cardiovasculars, com l’infart de miocardi o l’angina de pit.

Què he de saber sobre l’àcid úric i el tractament de la gota?

Medicaments i farmàcia

Causes

La gota és fruit d’un nivell d’àcid úric a la sang superior al que es considera normal (hiperuricèmia). L’excés d’àcid úric mantingut de forma prolongada s’acumula i forma dipòsits en forma de cristalls, sobretot a les articulacions, en el teixit que les envolta, com lligaments o tendons, o per sota de la pell. Aquests dipòsits són els que produeixen els símptomes característics de la malaltia.

L’àcid úric és una substància que produeix l’organisme quan descompon purines. Les purines són productes de rebuig que es troben de manera natural en tots els teixits del cos i també en alguns aliments, com ara les vísceres d’animals, la carn vermella i la carn de caça, el marisc o el peix blau (sardines, anxoves, etc.).

En circumstàncies normals l’àcid úric es dissol a la sang, travessa els ronyons i s’elimina del cos mitjançant l’orina però, si l’organisme en produeix massa o n’elimina poc, es pot acumular. En la majoria dels casos, la gota es produeix perquè els ronyons no excreten correctament l’àcid úric.

Factors de risc

Hi ha alguns factors que poden augmentar el risc de patir gota, com ara:

L’alimentació. El consum excessiu d’aliments que contenen purina, com ara la carn, el marisc o els menuts, les begudes ensucrades amb un contingut alt de fructosa o les begudes alcohòliques.
El sexe i l’edat. La gota afecta més homes que dones, ja que les dones acostumen a tenir un nivell més baix d’àcid úric. Els homes acostumen a patir-la entre els 30 i els 50 anys, mentre que en les dones apareix amb més freqüència després de la menopausa.
Els antecedents familiars. La gota pot ser hereditària.
L’ús de medicaments determinats. Certs medicaments interfereixen en l’eliminació de l’àcid úric, com alguns diürètics o l’aspirina a dosis baixes, o poden augmentar la producció d’urat, com certs fàrmacs de quimioteràpia.
Algunes malalties. La psoriasi extensa, l’hipotiroïdisme, la diabetis, algunes malalties de la sang o la insuficiència renal crònica són malalties que poden incrementar el risc de patir gota.

La gota s’associa sovint a l’obesitat, la diabetis, la hipertensió arterial i la hipercolesterolèmia, afeccions que també són factors de risc de patir problemes cardiovasculars.

Informació relacionada

Símptomes

Les manifestacions agudes de la gota són en forma de crisis d’artritis, tendinitis (inflamació del tendó) o bursitis (inflamació del sac o bossa, ple de líquid que protegeix l’articulació i esmorteeix el fregadís dels tendons).

Els símptomes apareixen de forma sobtada, generalment durant la nit, i la crisi sol afectar habitualment una sola articulació, predominantment les de cames i peus. L’articulació o articulacions afectades s’inflamen i es produeix un dolor molt intens que s’agreuja amb el moviment i el contacte superficial de la regió inflamada. Les zones afectades també poden experimentar un envermelliment i un augment de temperatura. Aquests brots acostumen a desaparèixer al cap d’una setmana però, si la malaltia no es tracta, amb el temps les crisis s’intensifiquen, s’allarguen i són cada vegada més freqüents.

Les manifestacions cròniques de la malaltia es produeixen per l’acumulació progressiva dels cristalls d’urat en forma de petites protuberàncies o bonys, anomenades “tofus”, sota de la pell i prop de les articulacions. Els casos crònics arriben a ocasionar lesions als ossos i a les articulacions. Els tofus generalment no són dolorosos, però poden presentar un cert grau d’inflamació crònica que ocasiona dolor i pèrdua de la mobilitat articular normal fins arribar a provocar discapacitat funcional de la zona afectada.

L’eliminació elevada de cristalls d'àcid úric pel ronyó pot facilitar la formació de litiasi renal (pedres en el ronyó).

Diagnòstic

Generalment la gota es diagnostica amb la detecció de cristalls d’àcid úric, mitjançant un microscopi, en una mostra de líquid sinovial (el líquid transparent i viscós que lubrifica les articulacions), o la detecció del material d’un tofus, que s’extreu amb una agulla.

En cas que no es pugui extreure líquid, el metge o metgessa també pot diagnosticar la gota a partir dels símptomes, la seva evolució en el temps i el nivell d’àcid úric en sang mitjançant una anàlisi. En relació amb aquesta darrera prova, cal aclarir que no tothom qui presenta hiperuricèmia desenvolupa gota i que no tothom qui té gota presenta un excés d’àcid úric de forma permanent.

La radiografia pot mostrar dany a les articulacions en casos perllongats de gota i ajudar a descartar altres causes d’inflamació. L’ecografia i la tomografia computada poden ser útils per detectar la presència de cristalls d’àcid úric en les articulacions.

Tractament

El tractament s’adreça a alleujar els símptomes i a prevenir l’aparició de brots i complicacions.

Els símptomes dels episodis aguts poden millorar amb el repòs de la regió afectada, l’aplicació de fred a la zona i l’ús de medicaments antiinflamatoris o de la colquicina. Els corticoesteroides, per via oral, parenteral o amb infiltració intraarticular, també són eficaços. La colquicina també és eficaç per prevenir els episodis d’inflamació aguda.

El tractament per reduir el nivell d’àcid úric a la sang (uricèmia) i les complicacions consisteix a seguir una dieta equilibrada, limitar el consum tant dels aliments que contenen purines com dels ensucrats i evitar les begudes alcohòliques. També pot ser necessari, sempre i quan el metge o la metgessa ho consideri adient, retirar els medicaments que augmenten els nivells d’àcid úric. Beure molta aigua i mantenir un pes saludable també pot contribuir al control de la malaltia.

En casos determinats, per reduir la hiperuricèmia amb l’objectiu d’aconseguir la desaparició dels dipòsits d’urat, es precisaran certs medicaments que bloquegen la producció d’àcid úric i d’altres que en faciliten l’eliminació a través dels ronyons.