Contacte
Només després d’una mort encefàlica, aturada irreversible de les funcions cerebrals, o d’una mort en asistòlia, aturada de les funcions cardiorespiratòries, es pot mantenir el cos artificialment des del moment de la mort fins al de l'extracció.
Atenció a un pacient a la UCI d'un hospital. Banc d'Imatges de l'OCATT
Quan s'ha fet tot el possible, s'han utilitzat tots els mitjans per salvar la vida d'una persona i els metges i metgesses no relacionats amb els trasplantaments confirmen el caràcter irreversible del procés, es certifica la mort de la persona d'acord amb els criteris mèdics i legals establerts en aquests casos.
Per poder donar òrgans la persona donant ha de morir en un hospital. La donació es produeix després d'una aturada irreversible de les funcions cerebrals o de les cardiorespiratòries, sense que hi hagi possibilitat de recuperació.
En el cas de la donació de teixits, al contrari que amb la d’òrgans, no cal morir d’una manera determinada. Es poden donar sempre que la mort es produeixi en un centre sanitari o hospitalari i, ara, també judicial (Institut de Medicina Legal i Forense), veure notícia.
Només entre un 1 i un 2% de les morts hospitalàries acabaran sent potencials donants.
Destaquem
-
Article de divulgació sobre alguns aspectes rellevants de la donació
(Obre en una nova finestra)
12 coses sobre la donació d'òrgans que tots hauríem de saber
-
Notícia donació de teixits a l'IMLCFC
(Obre en una nova finestra)
El Banc de Sang i Teixits ha habilitat un quiròfan per extreure teixits a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC)
La mort encefàlica, també anomenada mort cerebral, s’estableix per criteris neurològics, amb la pèrdua total i irreversible de totes les funcions cerebrals. Una persona en estat de mort encefàlica no té resposta al dolor, no té moviments ni respiració espontània. La mort cerebral és un principi mèdic i legal ben establert. Es comprova mitjançant protocols clínics neurològics ben definits i amb proves especialitzades.
La donació d’òrgans només és possible si els òrgans de la persona en mort encefàlica es mantenen viables, a través de ventilació mecànica i suport cardiovascular. D’acord amb la Llei de trasplantaments vigent (Llei 30/1979, de 27 d'octubre), la mort ha de ser diagnosticada per tres metges o metgesses no relacionats amb els equips de donació i trasplantament, un dels quals ha de ser un neurocirurgià o un neuròleg.
És una persona que pateix una aturada cardíaca al carrer, al seu domicili o en arribar a l’hospital, a la qual se li realitzen maniobres de reanimació, però aquestes no són efectives.