Contacte
Símptomes persistents de COVID-19
La COVID persistent fa referència a un conjunt de símptomes de llarga durada que afecten algunes persones després d’haver patit la COVID-19, una vegada superada la fase aguda de la malaltia. Aquests símptomes poden persistir des de l’inici de la infecció o manifestar-se després d’haver-se’n recuperat. Acostumen a durar almenys dos mesos i poden canviar, aparèixer i desaparèixer al llarg del temps.
L’afecció posterior a la COVID-19 s’associa a manifestacions molt diverses que poden afectar diversos sistemes i teixits del cos. Les més freqüents són l’esgotament, l’ofec, la tos, els trastorns del gust i l’olfacte, les palpitacions, el dolor muscular i articular, el mal de cap, l’insomni, les dificultats per concentrar-se, les molèsties digestives i la sensació de febre, i també n’hi ha d’altres. En alguns casos, aquestes alteracions poden arribar a ocasionar un fort impacte sobre la qualitat de vida.
Es calcula que un 10% de les persones amb COVID-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament dones d’entre 45 i 50 anys. A Catalunya hi ha 15.000 persones diagnosticades, la qual cosa significa que l’afecció està infradiagnosticada, probablement pel caràcter inespecífic dels símptomes, que fa que es puguin confondre amb els d’altres problemes de salut, i a la manca d’una prova capaç de confirmar la presència de la malaltia. De fet, s'estima que el total de persones que podrien haver desenvolupat COVID-19 persistent al nostre territori seria de 240.000.
Tot i que qualsevol persona la pot patir, la COVID persistent és més freqüent en persones que han estat hospitalitzades. Les persones vacunades contra la COVID-19, en canvi, tenen menys risc de presentar símptomes persistents una vegada superada la infecció.
Malgrat que les causes encara són desconegudes, existeixen algunes hipòtesis per explicar els mecanismes que podrien provocar la malaltia:
- La persistència o la reactivació de virus latents després de passar la infecció aguda.
- Una alteració de la pròpia immunitat de la persona.
- El dany dels propis teixits i la disfunció de múltiples òrgans relacionats amb la infecció pel virus.
- Altres mecanismes descrits com alteracions en la resposta inflamatòria, producció de microcoàguls i alteracions de la microbiota (flora) intestinal.
S’han descrit més de 200 símptomes relacionats amb la COVID persistent. Els més freqüents són:
- fatiga
- tos
- ofec
- dolors articulars i musculars
- alteracions cognitives com la manca de concentració i pèrdues de memòria (boira mental)
- alteració de l’olfacte i el gust
- mal de cap
- dolor al pit
- ansietat
- depressió
- mareig i vertigen
- febre intermitent
- alteracions menstruals
- insomni
- formigueig
- alguns símptomes gastrointestinals
- palpitacions
Els símptomes poden oscil·lar al llarg del temps. Alguns d’aquests símptomes tendeixen a millorar, però d’altres, en canvi, poden romandre estables o empitjorar.
Aquests símptomes poden afectar les activitats de la vida diària i la qualitat de vida d’una manera molt diversa. En aquest sentit, mentre algunes persones els toleren molt bé i poden fer vida normal, n’hi ha d’altres que pateixen un alt grau de discapacitat.
Què heu de fer si teniu símptomes de COVID persistent?
Si heu passat la COVID-19 i teniu símptomes que persisteixen un cop superada la fase aguda, heu de contactar amb el vostre equip d’atenció primària perquè faci una primera valoració del vostre cas. El metge us farà les exploracions inicials necessàries i, si cal, demanarà valoració a altres professionals de dins o fora de l’àmbit de l’atenció primària.
El diagnòstic l’ha de realitzar un professional mèdic, a partir de l’historial clínic i d’un examen que inclou una exploració física. No hi ha cap prova analítica ni estudi d’imatge que pugui confirmar un diagnòstic de COVID persistent. Les proves poden servir per descartar altres malalties o processos amb símptomes similars.
Actualment no hi ha cap tractament amb evidència demostrada per a la curació de la COVID persistent. L’objectiu del tractament és, per tant, que reverteixin els símptomes mitjançant mesures no farmacològiques i farmacològiques adaptades a les necessitats de cada persona.
Atesa la diversitat dels símptomes, el tractament requereix la intervenció d’equips multidisciplinaris que incloguin diferents professionals d’atenció primària i, quan sigui necessari, especialistes d’altres àmbits assistencials.
La rehabilitació adaptada a les necessitats individuals i el suport psicològic poden ser beneficiosos en moltes de les persones afectades. Així mateix, els grups d’ajuda mútua també poden ser útils.
