Contacte
Els errors en el diagnòstic són una de les causes que poden afectar la qualitat de l’atenció pediàtrica. El Comitè de Qualitat Assistencial i Seguretat del Pacient de l’Associació Espanyola de Pediatria ha publicat una revisió que analitza les causes i proposa solucions per millorar la seguretat diagnòstica.
Els errors en el diagnòstic són una causa important d’incidents greus en pediatria, que afecten infants, famílies i professionals. Aquests errors es produeixen per una combinació de factors personals, com és ara biaixos mentals i errors en el raonament, i factors del sistema sanitari, com per exemple, problemes d’organització i condicions laborals.
Aquest tipus d’errors es produeixen quan no s’identifica correctament un problema de salut, es detecta massa tard o simplement no s’arriba a diagnosticar. També hi ha el problema del sobrediagnòstic, que es dona quan es detecten problemes que no són greus i es tracten infants sans com si estiguessin malalts, amb riscos associats.
Hi ha diversos factors que augmenten la possibilitat d’error en pediatria: la dificultat de comunicar-se amb infants i famílies, la variabilitat i aparença diferent de les malalties, l’estrès i la fatiga dels professionals, i problemes del sistema sanitari com la manca d’accés a especialistes o la sobrecàrrega.
El raonament clínic combina dos tipus de pensament: un de ràpid i intuïtiu, que pot induir a errors, i un altre de més lent i analític, que és més precís però requereix més temps. La millor pràctica és utilitzar aquests dos enfocaments de manera equilibrada.
Els biaixos mentals i les regles senzilles que ajuden a prendre decisions ràpidament poden induir a errors quan es basen en informacions equivocades. També influeixen factors com l’estrès, la fatiga i les relacions difícils amb pacients o famílies.
Els diferents llocs d’atenció tenen reptes específics: a l’atenció primària, la manca d’infraestructures i d’especialistes fa que es cometin errors; als serveis d’urgències, la pressió i la poca informació fan augmentar els errors; i als hospitals i unitats de cures intensives, la comunicació deficient i la complexitat dels casos també són factors que dificulten el diagnòstic.
Un altre repte és com gestionar la incertesa quan no es pot tenir un diagnòstic clar. Cal reconèixer els límits del que es coneix i evitar fer proves o tractaments innecessaris que poden perjudicar els infants, tal com indica la prevenció quaternària. El sobrediagnòstic pot portar a tractaments innecessaris i impactar negativament en el desenvolupament dels infants, a més de generar costos per al sistema de salut.
Per millorar, s’apliquen estratègies que inclouen accions individuals i de l’organització, com ara l’ús de llistes de verificació per revisar el diagnòstic, fomentar la reflexió per evitar biaixos, i buscar segones opinions per prevenir errors.
La formació dels pediatres en el diagnòstic i el raonament clínic és fonamental. Aquesta formació s’ha de fer amb pràctica, reflexió, comentaris immediats i repetició, incloent-hi el coneixement dels biaixos i la diagnosi diferencial. Aquest aprenentatge es pot fer tant en la pràctica clínica com en simulacions.
Finalment, la intel·ligència artificial pot ajudar a millorar la precisió i la rapidesa del diagnòstic, sobretot en urgències o malalties rares. Però s’ha d’utilitzar amb precaució, ja que depèn de la qualitat de les dades i necessita supervisió professional per evitar errors i mantenir un tracte humà.
En resum, comprendre millor com funcionen els processos mentals, millorar el sistema sanitari, formar bé els professionals i fer un ús responsable de la tecnologia són claus per avançar cap a una pediatria més segura i precisa.