Toni: La meva segona oportunitat

La meva història no és recent, ve de fa 54 anys, els que he hagut de lluitar per sobreviure.

Experiències úniques i irrepetibles van passar per la meva infància, ja malalt. A una curta edat l'anomenada precisió va fer en el meu cos la meva primera cicatriu, vaig perdre ja un tros de pulmó, la que havia de ser l'única operació, la que em guarís, però res va ser el que s'esperava.

Van passar els anys i jo vaig perdre el millor, la meva joventut, entre bates blanques, els metges, uniformes blaus cobrint els seus caps amb grans ales, les monges.

Vaig aconseguir el més difícil, treballar, demostrar-me el que podia ser capaç. Fins arribar a un any fatídic, el 2008, gravat en el meu cervell ho porto.

Els anys anteriors, bastants, aguantava com podia, els hiverns eren crus i també dolorosos, però vaig caminar sempre agafat de la mà dels metges, que mai em van deixar.

El 2008 vaig començar malament l'any i pitjor el vaig acabar. Unes baixes llargues, unes bestioles que s'obstinaven a quedar-se al meu cos, les pseudomones, metrallades fins a la sacietat amb mil i un antibiòtics, aguantaven com "jabatas" i no queien..., el meu cos era el que perdia, s'afeblia i deia no puc més. Una pneumònia, agafada a l'hospital a causa de la meva debilitat, va deixar malparats els meus fins ara pulmons.

Fins que va arribar el que mai vaig pensar que arribaria, escoltar la paraula rebuda, "trasplantament", una paraula dura però alhora necessària. L'any següent, el 2009, arribaria la meva gran oportunitat: "tenim uns pulmons per a tu".

Allà va començar el meu canvi, allà vaig deixar una vida i la meva malaltia, una MPOC que va durar ni més ni menys que 54 anys, agafada als 6 mesos d'edat per un mal constipat. La ciència caminava en fase d'aprenentatge, no de curar, almenys en el meu cas, ja que vaig passar per mil i un metges, fins curanderos que vivien entre gallines, sense resultat encertat.

Un 26 de febrer va canviar la meva vida, vaig ser trasplantat, enrere deixava els meus vells pulmons i continuava amb els d'una persona altruista i generosa, que va marxar pensant que allà on anava de res li servirien.

La meva història és una més, però vull amb ella deixar un missatge alt i clar, la donació és una cosa que hem de pensar tots, mai ningú pot pensar per si sol, el meu cos no val res.

Ara i sempre toca cuidar-se. Però no per això hem de deixar de gaudir dels nostres, família i amics, gent que comparteix il·lusions i una, la principal, com és la de viure.

Vull agrair a tots els que han estat i estan en el meu tren de la vida. GRÀCIES A TOTS.

Toni.