A tu, Pau, que vas morir com havies viscut: regalant vida

"Perdre en Pau, el meu fill, va ser una experiència d’extrema duresa. Una desgràcia insofrible i impossible de superar. El dolor més profund i salvatge que mai em depararà la vida. Ningú -cap mare, cap pare, cap persona- està preparat per haver d’afrontar una situació contra natura i una tragèdia personal com aquesta, que et marca a foc el cor com un ferro roent i t’arrenca per sempre de les mans allò que més estimes.

En Pau era tot dolçor, curiositat, amor i il·lusió. I la vida me’l va arrabassar amb només vuit anys, en el moment més feliç i màgic de la seva infantesa. La ràbia, la rebel·lia, el dol, la incomprensió... són només alguns dels sentiments que t’afloren quan perds un fill. És un xoc, un cop de puny en el més profund de la teva ànima que et deixa un forat interior per la resta de la teva vida.

Ell ho era tot per a nosaltres. Mouria cel i terra per tornar-lo a veure de nou, encara que fos només una vegada. No vull ni puc deixar mai de recordar en Pau. Malgrat que ja hagin passat cinc anys, no hi ha res que pugui guarir el dolor que sento.

Ningú neix ensenyat sobre com afrontar la mort d’un fill. Són moments convulsos en què, malgrat tenir la teva família i amics al costat, la intensitat dels sentiments et paralitza i et transporta a un núvol d’irrealitat i incredulitat en què sembla aturar-se el temps. Perds, doncs, la capacitat de pensar. Però per sort hi ha altres persones que poden fer-ho per tu.  

Tinc gravat a foc el moment en què l’equip mèdic de l’Hospital de Sant Pau em va suggerir la possibilitat de donar els òrgans del meu fill. Va ser un moment fred, inhòspit, estrany. No pas per falta de tacte dels metges, a qui no puc fer més que donar les gràcies per la seva professionalitat, sinó per la dimensió del dilema que se’m va plantar al davant. Mai m’havia plantejat haver d’afrontar una decisió així. I en aquell moment em va agafar completament desprevinguda i emocionalment desarmada. Seguia flotant en el meu núvol de no acceptació de la realitat. És per això que, en un primer moment, no en vaig voler saber res. Accedir a la donació dels òrgans d’en Pau suposava davallar de cop d’aquell estat de suspensió en què em trobava i afrontar la crua realitat.

Tothom, però, necessita alguna cosa a la qual aferrar-se quan perd allò que més estima. Un consol, per petit que pugui semblar, per poder suportar un dolor que arrossegaràs tota la vida i amb el qual has d’aprendre a conviure per seguir caminant endavant. Així doncs, tot i la meva negació inicial, al cap de poc de rebre la proposta vaig començar a intuir una petita llum, un lleu indici de l’enorme potencial de consol que podria tenir per a mi, en el futur, saber que la mort d’en Pau no havia sigut en va.

Decidir donar els òrgans d’en Pau no farà tornar el meu fill al meu costat. No mitigarà ni em curarà mai un dol que sempre portaré amb mi. Però saber que la seva mort va servir perquè altres persones puguin seguir vivint és l’empenta que m’anima a seguir lluitant cada dia. No sé d’on vaig treure les forces aquell dia per prendre una decisió tan difícil; desconec d’on va sorgir aquella petita llum que em va fer veure, enmig d’un mar de foscor, la importància d’una acció que regalaria la vida a altres persones. Però no hi ha dia que no doni les gràcies per haver decidit donar els òrgans d’en Pau. Jo sé què és viure en carn pròpia una tragèdia com aquesta. I només el fet de pensar que, amb aquella decisió, vam fer possible que algunes famílies s’hagin pogut estalviar aquest profund patiment és un consol molt gran, un sentiment de satisfacció capaç d’ajudar-me a tirar endavant.

M’agrada pensar que, d’alguna manera, en Pau va morir com havia viscut: regalant vida. I que allà on sigui se sent agraït per haver-lo ajudat a deixar aquest món amb generositat i amor cap als altres."

La teva mare.