Albert: Amb 13 anys em van trasplantar el fetge

“Recordo que des de ben petit els meus pares m’explicaven que tenia una petita alteració al fetge però que estava controlada. Tot anava bé, fins que, en arribar la pubertat, aquesta magnífica etapa de la vida on les hormones es descontrolen i apareix l’acne, em van haver de fer un trasplantament hepàtic.

Tot va començar l’agost del 2003, un estiu inusualment calorós. Jo em trobava una mica més cansat que normalment, potser per la calor, vaig pensar. L’última setmana d’agost em vaig posar groc per l’excés de bilirubina en sang. Vam anar al metge que em portava, però va dir que tot estava bé, que podíem marxar tranquil·lament de vacances. Al cap de dos dies, però, vam tornar i vaig ingressar directament a l’hospital. Van iniciar el tractament però ja era massa tard... a mesura que passaven els dies, veia com cada cop em trobava més i més cansat i passava més temps adormit. Vaig patir una encefalitis a conseqüència de l’hepatitis i llavors vaig ser conscient que estava realment greu... em van demanar escriure el meu nom i no tenia força a la mà per aguantar el llapis ni recordava com fer-ho.

Una setmana després, em van derivar  a l’Hospital Vall d’Hebron perquè ells ja no podien fer res més. Vaig ingressar directament a l’UCI on em van posar dialitzar. En cap moment vaig sentir dolor, simplement, m’anava apagant i dormia gairebé tot el dia. Jo veia que m’haurien d’acabar operant i cada cop que venia algun metge de l’equip de trasplantament els hi preguntava si ja m’ho havien fet. Estava tan greu, que vaig acabar en urgència 0.

El 21 de setembre de 2003 em van trasplantar. La recuperació va ser lenta però favorable. Durant l’estada a l’hospital em van tractar molt bé. La professionalitat del personal sanitari va ser impecable: zeladors i zeladores, infermers i infermeres, cirurgians i cirurgianes i doctors i doctores. Si no hagués estat per ells, per la ciència i per la tècnica i l’expertesa de l’Hospital Vall d’Hebron, ara no estaria escrivint aquestes línies.

Després de 3 mesos de recuperació, em van donar d’alta i vaig poder continuar vivint la vida amb la normalitat que havia deixat en pausa uns mesos abans. Un trasplantament no és el final, és un mitjà per continuar vivint; després d’aquesta oportunitat hi ha vida! I gràcies a això, uns anys més tard vaig poder cursar una de les meves passions, enginyeria aeronàutica.

Gràcies al trasplantament i, sobretot, a la donació altruista d’una persona desconeguda i a la dura, però alhora generosa i solidària, decisió d’uns familiars, una altra persona, jo, va poder recuperar una vida plena de somnis. A tots ells i al personal sanitari, gràcies de tot cor.”

Albert