66 hores

Dissabte, 9 de matí, reps un missatge angoixant. "El teu pare no ha tornat de la feina". En un instant tot canvia i una sensació estranya troba lloc a la teva ment. Després de moltes trucades a l'altre costat escoltes: "Sóc el sergent de la patrulla de Mossos d'Esquadra, hem localitzat al seu pare, inconscient, i va de camí a l'hospital".

Fas una trucada sense poder explicar a la teva mare que passa i li dius que en breu la trucaràs de nou. Recordo que la meva parella em va dir "l'ambulància va de camí a l'Hospital Josep Trueta". De camí reps una altra trucada. "Tenim les seves pertinences a la comissaria de Blanes...", la teva oïda està sorda altra vegada i no entens que diu, no encaixa res, el cotxe està aparcat en un lloc segur, les seves claus, tot és com un somni.

Una altra trucada, "sóc la doctora de l'hospital on va ingressar el vostre pare li hem fet un TAC, l'espero aquí". Començo a donar voltes a les coses i a pensar en què podria haver passat i faig una pregunta entre llàgrimes i rialles; "Tot anirà bé veritat? Ell és fort, promet-me..."

Arribem a l'hospital, esperem i a l'estona s’acosta la doctora que et convida a seure. Mal pressentiment, intentes concentrar-te i escoltes: "Sento moltíssim dir-los que ell està en coma. El seu pare ha patit un vessament cerebral massiu i l'única sortida d'aquesta situació és la mort cerebral. Ara baixaran els metges de l'UCI, per explicar-li tot... en breu ha de decidir si apaguem el suport vital o si volen que el seu pare passi a la UCI per ser donant, un cop declarada la mort cerebral". La meitat del que s'ha dit fa ressò.

Pels passadissos m'acompanyen al box on està, tinc la sensació que estic surant, el meu cervell va ràpid, molt ràpid, processant a velocitat ferotge i el meu cor s'alenteix com per equilibrar la marató del meu cap. Obro la porta de box... allà està, la mateixa força, adormit, entubat i noto la seva respiració insuficient que necessita suport. Infermeres joves esquiven la meva cara desfeta, els meus ulls plens de llàgrimes i un silenci punyent. "Torna, amb mi, tu pots, ets tan fort!"

Vaig rebutjar el que m'oferien, volia guardar cada moment de la dolorosa, lletja i terrorífica realitat. Em vaig girar i vaig veure la cara de la persona que m'acompanyava plena de llàgrimes, plorant en veu alta, destrossat; no imaginava que li tenia tanta estima. Només m’abraçava intentant tranquil·litzar una nena que estava en situació de deliri que buscava respostes i un miracle.

Necessitava sortir d'allà, actuar. La primera trucada que vaig fer va ser internacional, al meu germà. "Papà està malament, no podrà ser..., què et sembla si ell és...?” A l'altre costat ja havien intuït la pregunta. "Endavant, ell volia que fos així, et dono suport, demà a les 8 surt el meu vol", va contestar.

Ja no hi havia pressa, el temps s'havia paralitzat, tot importava poc, havia de dir-li a la meva mare que els seus gairebé 40 anys de matrimoni arribarien a la seva fi en hores. Que el meu germà i jo havíem decidit que el meu pare fos l'heroi sense nom ni cara per a molts, aquells que esperaven una segona oportunitat.

Les properes 48 hores van ser intenses... ràbia, enveja, serenitat... el meu germà s'acomiadarà, el pare sabrà que no està sol, la mare que tant l’estimava havia d'emprendre un nou camí sola, destrossada però acompanyada. I pensava en aquell últim gest seu tan bondadós, un exemple clar de com era ell: Fins i tot amb el cos paralitzat, segons l'informe mèdic, va pensar en apartar-se de la carretera, per no fer mal a ningú, i aparcar el cotxe al voral, sense ni tan sols apagar el motor, a l'espera d'un ajut que va arribar tard, molt tard, massa tard.

Un dilluns de març de 2018 vaig rebre l'última trucada. "Aquest matí a les 10.10 h. hem declarat la mort cerebral del seu pare, després de realitzar un electroencefalograma. Està tot preparat per formalitzar la donació, l'esperem."

Vaig anar a l'hospital, sense pressa. Vaig entrar al box número 7 on el meu pare banyat, adormit i atès estava esperant-me. Em vaig acostar i, per última vegada, vaig intentar agafar l'últim raig d'esperança, l'última possibilitat que tornés. Li vaig agafar la mà, li vaig acariciar el cap i li vaig dir. "Si us plau intenta-ho, torna amb mi, t'ensenyaré a parlar, t'ensenyaré a caminar de nou, estaré al teu costat, no et deixaré, et cuidaré ..., però no ens deixis"

Arriba una altra persona, l'única que no va començar a parlar al veure’m, sinó que va esperar fins que jo estigués preparada. Ella era la doctora que coordinava els trasplantaments a l'hospital, una dona que em va acompanyar i que va deixar que sentís i manifestés tot el que tenia guardat allà durant aquestes 66 hores. Els meus dubtes, les meves preguntes, el meu tot. Ella va posar els dibuixos que la meva filla li va fer al seu "iaio", a manera de comiat, sota del seu coixí. Ella em va acompanyar durant tot el procés que va seguir. A ella li agraeixo tot el que va fer.

Vaig signar el consentiment. Allà no importava la comunitat autònoma, ni el país, ni els trets, ni el to de pell... Quan vaig creuar per última vegada aquella porta, tots estaven en silenci, “la família s'acomiada”, havien de pensar. Vaig veure les mirades plenes d'admiració i m'ofegava, ara ja tot estava fet. Aquesta mateixa tarda el meu pare anava a ser l'estrella més brillant. Metges corrent al costat dels òrgans que donarien nova vida... Un nou somriure, un raig d'esperança per als familiars que tant anhelaven veure els seus bé!

Vam fer el millor i el meu pare també. Ara ell viu d'una altra manera. No vull veure les cares dels receptors ni conèixer-los perquè els seus somriures i esperances són les meves llàgrimes amargues. Me n'alegra, em consola d'alguna manera, que altres estiguin bé. És una cosa que no es pot explicar, per a mi ell va ser un pilar, però el vaig donar a altres tants! L’àngel que mira des del cel i tot ho veu!