Entrevistem a la Montse, trasplantada de fetge fa 35 anys

Bon dia, Montse! Fa pocs dies celebraves els 35 anys del teu trasplantament hepàtic. Abans de res, moltes felicitats! Si fas una mirada ràpida, quins són els primers records que et venen al cap d’aquells dies?

La conversa que tenien les infermeres a l’UCI quan vaig començar a estar conscient. No paraven de parlar sobre les radiacions d’una central nuclear i els problemes que la gent que hi vivia a prop podien tenir.

En aquells anys el trasplantament no era tan habitual com ara –322 intervencions el 1986, 24 de fetge–. Què vas pensar quan et van dir que necessitaves un trasplantament? Havies sentit a parlar abans de la donació i el trasplantament?

Vaig arribar al trasplantament després d’estar 9 dies en coma per una hepatitis fulminant. Quan el metge de l’UCI em va dir que, per salvar-me la vida, m’havien fet un trasplantament hepàtic, no m’ho podia creure! A l’instant em va venir el record de la cara d’un nen que, mesos abans, havia vist al programa Informe Semanal i que sortia demanant un cor. Per a mi la paraula trasplantament només era possible per a persones que sortien per la tele.

Esperaves l’èxit del teu trasplantament?

Jo estic en el número 20 de trasplantament a la llista de Bellvitge i, en aquell moment només tres persones davant meu ho havien superat. La meva pregunta sempre era: Aquest nou invent quant durarà? L’únic que jo demanava era poder saber si veuria créixer els meus fills i, gràcies a aquests “35 anys regalats”, tinc la sort de poder veure créixer els meus nets.

I quins records tens del personal sanitari que et va acompanyar durant aquells dies, abans, durant i després del trasplantament?

Per a mi van ser, i encara ho són, part de la meva nova vida. Recordo cada un d’ells amb moltíssima estimació. En aquell moment, en ser el trasplantament una novetat, em vaig sentir més que cuidada, “mimada” per tots ells. Estaven pendents en cada moment de les meves necessitats, tant a nivell físic com emocional.

Com han estat, en termes de salut, aquests 35 anys posteriors a aquella intervenció?

La meva salut ha estat excel·lent. Només recordo haver hagut d’ingressar unes tres vegades per fer alguna biòpsia. He treballat, he estudiat i en aquest moment estic gaudint de la jubilació amb molta il·lusió.

Ets una de les fundadores de l’Associació de Malalts i Trasplantats Hepàtics de Catalunya (AMTHC), quan i per què vau decidir crear-la?

Va ser arran de les trobades mensuals dels primers trasplantats a consultes externes per fer-nos les analítiques. Anàvem a esmorzar i tornàvem per a la visita. Vam fer una gran pinya i un dia vam decidir quedar-nos a dinar tots junts. La doctora Casanovas i la Montse (infermera) ens van voler acompanyar. En aquell dinar, vam veure la necessitat de repetir-lo amb tot l’equip mèdic. Aquell va ser el nostre primer dinar de germanor i la llavor d’on va sorgir el Club de Trasplantats Hepàtics de Bellvitge, fins a arribar als nostres dies. Era sobre l’any 1989.

Ara ets la vicepresidenta de l’AMTHC, quines són les principals activitats que realitzeu des de l’Associació?

La principal activitat és el recolzament al pacient trasplantat o en llista d’espera, ampliat, a hores d’ara també, als malalts hepàtics, tal com hem volgut reflectir amb el canvi de nom de la nostra entitat. Aquest suport el fem amb diferents mitjans com són el voluntariat hospitalari, els pisos d’acollida, defensant els seus interessos davant les administracions, informant i donant suport a la donació d’òrgans en conferències, escoles o mitjans de comunicació.

Per què recomanaries associar-se a les persones que han de viure l’experiència d’un trasplantament?

Perquè és la manera de compartir els dubtes que ens poden preocupar i, alhora, poder trobar solucions compartint les experiències dels altres.

Què li diries a aquella persona o a aquella família que fa 35 anys va donar el seu consentiment a la donació?

No hi ha cap paraula que pugui definir la immensa gratitud que sento pel gest altruista que van fer aquell dia, però fent servir la que tenim a l’abast, seria el ressò de les ones de la paraula GRÀCIES!, rebotant a les parets del dia a dia d’aquests 35 anys.

I, per acabar, quin missatge enviaries a la societat?

Donar aquest cos en el qual hem viscut i que ja no necessitem, per poder donar VIDA a altres persones.

Moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps i per molts anys més, feliç aniversari de vida!