Entrevistem a la Irene, muntanyenca i receptora d'un trasplantament de fetge fa un any

Hola, Irene! Abans de res, com estàs?

Ara mateix, molt contenta i en sintonia amb la vida. Moltes gràcies.

Com va ser el teu trasplantament hepàtic?

El meu trasplantament hepàtic va ser una gran experiència, bona i dolenta alhora. Vaig estar en llista d’espera dues vegades: en el primer cas van decidir posposar l’operació, ja que es veia una possible millora. Llavors va arribar la recaiguda i, finalment, l’operació. Tot va anar fantàstic, a la tercera trucada, però.

Tens records positius de tota l’experiència viscuda arran del trasplantament?

Molts records positius. Tot el que ha comportat la meva malaltia m’ha canviat la vida d’una manera que no m’esperava. Aquestes experiències, i més quan t’ocorren amb vint-i-dos anys, solen començar sent molt traumàtiques, fins que al final t’adones que l’única cosa que et queda per ser feliç és acceptar la realitat i aprofitar els bons moments. Les infermeres, les bones estones durant tots els ingressos, els grans metges de l’Hospital Clínic, així com també tot l’aprenentatge que això ha comportat, en són records molt positius.

I els aspectes més negatius que recordes?

Aspectes negatius? No m’agrada parlar d’aspectes negatius. Ho he passat molt malament durant tot el procés, però un cop entres dins d’aquesta bombolla de positivitat, és difícil buscar la part negativa. Si hagués de dir alguna cosa seria el lligam permanent que m’ha quedat amb l’hospital, amb la medicació, les proves, i crec que, per sobre de tot, les punxades. Em fa més angúnia una anàlisi de sang que no pas que em posin una via central!

Què és el que més trobaves a faltar durant aquells dies?

La meva vida. Jo estudiava teatre i ho vaig haver de deixar tot. Tot va canviar radicalment. Potser el que trobava més a faltar era jo mateixa, el jo que vaig perdre durant el camí i que, d’alguna manera, ja ha deixat d’existir.

I ara que estàs superant aquell repte de vida, tot i que fa poc més d’un any que et van trasplantar, has decidit recuperar-ne un altre que ja havies iniciat: els 100 cims de la FEEC. En què consisteix exactament?

Aquest repte consisteix a fer 100 cims emblemàtics d’arreu del territori català. No han de ser ni els més alts ni els més bonics, sinó que han de ser aquells més significatius per als habitants que els freqüenten. Jo sempre havia pujat muntanyes i, des que vaig emmalaltir, vaig començar a crear dalt dels cims el meu refugi de confort. Quan em van trasplantar vaig decidir que volia portar el meu nou fetge a dalt de totes les muntanyes que ja havia pujat i totes les que em faltaven per fer: vaig posar el comptador a zero. Ara, al cap d’un any, ja en porto 48!

Què representava i què representa per a tu la muntanya?

La muntanya va començar a significar una mena de racó on superar-me a mi mateixa, on camuflar-me de la realitat i deixar en blanc la meva ment. Primer corria i escalava, ara ja faig unes quantes coses més, i ja és més aviat un passatemps gegant per explorar que no pas un refugi. Tinc mil reptes per fer! La muntanya m’ha ajudat a estimar-me, em donava aquella felicitat instantània que res em podia donar en moments en els quals tot penja d’un fil.

També has volgut explicar la teva experiència en el llibre De 0 a 4.061 metres. Hospital i Muntanya. Quines raons et van motivar a escriure’l?

Vaig començar a escriure el llibre durant el tercer ingrés, i l’he estat escrivint fins ara, un any i mig després. Són dos anys d’experiències que formen una història de vida des del seu extrem més cru. Quan el vaig començar a escriure la meva intenció era explicar a tothom què era allò, què era estar malalta tan jove i passar per un trasplantament amb la meva edat. Amb el pas dels mesos vaig comprovar que escriure per a mi era una manera de calmar-me, d’explicar a algú que no existia tot el que em passava pel cap; una gran ajuda. Ara serà un llibre que espero que també ajudi moltes persones, i jo n’estic molt contenta.

Quins consells donaries a les persones que estan esperant un trasplantament?

És difícil donar consells en una situació així, ja que tothom la viu d’una manera molt diferent. Jo, per exemple, intentava ocupar tot el meu temps dins dels límits establerts (estar a prop de l’hospital, tenir el telèfon a mà, etc.) sempre que podia i em trobava bé. Sobretot cal no estar-ne massa pendent, no pensar-hi tot el dia, ni mirar les notícies cada minut. Quan estàs a casa és més senzill, tens a prop la família i els amics que t’ajuden. Jo, per exemple, quan estava farta d’endur-me el mòbil a tot arreu, deia als meus pares que me’l vigilessin una estona mentre anava a caminar o em relaxava a la banyera. Si això et passa dins de l’hospital és molt diferent: quan em van posar en llista d’espera per segona vegada vaig anar a parar directament a la primera posició de la llista, i aquella setmana i mitja que em quedava d’ingrés hospitalari va ser molt més complicada. Ho explico tot al meu llibre.

Què representa per a tu el teu donant i la seva família?

Vida, per a mi representen vida. Mai m’hagués imaginat dependre fins a aquest punt del cos d’algú altre, però va arribar el moment i ho vaig haver d’acceptar. La relació que mantens al principi no és bonica, i et planteges en algun moment allò d’“estic esperant que algú mori”, i és així, però no ho és ben bé. Prendre la decisió de donar vida amb la mort no és fàcil, però quan ara penso que hi va haver una família que no s’ho va pensar dues vegades i que em va regalar una segona oportunitat, sento agraïment infinit. Jo no seria aquí, no podria viure, si no fos per ells.

I ja per acabar, quin missatge donaries a la societat en relació amb la donació i el trasplantament?

Que donin, que tothom doni molt, que es doni tot, començant per les campanyes de donació de sang i acabant pel trasplantament d’òrgans. Hem arribat a un punt en el qual la societat ja no manté uns lligams tan profunds amb la religió, que al cap i a la fi és aquella que ha dictat moltes de les normes de la nostra comunitat. Ara és el moment de canviar-ho, és el moment de salvar vides, de donar sentit a un fet que potser no es podia evitar, d’ajudar les persones que ho necessiten. Jo no puc, però si pogués donaria fins a l’última part del meu cos, i estic segura que a casa meva, tota la meva família, també ho té molt clar. La donació és vida.

A veure si algun dia podem compartir un d'aquests cims! Moltes gràcies, Irene, per explicar-nos la teva història. No canviïs d'actitud i no t'aturis mai!