Tractament dels trastorns de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF)

A Catalunya l'atenció a les persones afectades es presta des dels centres de referència per a la detecció i abordatge dels trastorns de l’espectre alcohòlic fetal (Hospital de la Vall d’Hebron, Hospital Sant Joan de Déu i Hospital Clínic de Barcelona), que compten amb professionals especialistes de pediatria, psiquiatria i psicologia.

Els recursos assistencials disponibles inclouen: 

• Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP)
• Centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ)
• Centres de salut mental d’adults (CSMA)
• Centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS)

El suport i l'acompanyament de la família és essencial a l'hora de dotar la persona afectada de les estratègies i els recursos necessaris per fomentar el seu desenvolupament amb totes les seves potencialitats i la seva màxima autonomia. El paper de la família passa per ajudar la persona afectada en diferents àmbits, entre els quals hi ha:

• El manteniment de l'estructura. Una persona amb TEAF necessita una estructura que l’ajudi a situar-se en el seu dia a dia. L’ús de recordatoris ajuda a estructurar. Poden servir com un cervell extern. També es poden utilitzar horaris visuals, cronòmetres i agendes.
• La creació i el manteniment de rutines. Els infants i els adolescents amb TEAF tenen dificultats per organitzar-se. La família pot ajudar-los a crear rutines i permetre que aprenguin hàbits adequats. Les rutines en format visual (imatges, vinyetes) són molt útils. Les rutines desglossades en seqüències dels passos que ha de seguir la persona per completar-les l’ajudaran a ser més autònoma.
• La presa de decisions. L’habilitat per prendre decisions està afectada al llarg de la vida de les persones amb TEAF. Sempre necessitaran el suport d’una persona de confiança per prendre decisions adequades. En aquest sentit, convé ser pacient i explicar-los les coses tantes vegades com calgui, així com oferir el temps necessari i procurar que hi hagi poques distraccions a l'hora de prendre una decisió.
• La millora de la seva autoregulació. Per a les persones afectades de TEAF és molt difícil controlar la seva conducta en unes situacions determinades, a causa dels dèficits en el funcionament cerebral. Si s’observen conductes inapropiades, és necessari fer una valoració de l’entorn físic (ha canviat res amb relació a la temperatura, la il·luminació, la decoració, l’olor?), de les necessitats personals bàsiques (té gana i/o set?; està cansat/da?; té alguna necessitat sensorial?) i del context social (se sent sol/a o sobreestimulat pels altres?; se sent pressionat?).
• L'adaptació a les seves dificultats sensorials. Molts dels infants amb TEAF són molt sensibles al tacte, el moviment, la il·luminació i/o el so, i alguns d'ells tenen sentits que no estan ben regulats. En aquest sentit, convé evitar portar-los a llocs que poden ser sobreestimulants (molt soroll, molta llum, etc.) i, a mesura que va creixent, explicar-los per què se senten malament davant d’alguns estímuls i què han de fer per evitar-los.

El professorat ha de tenir coneixement de les dificultats de l’infant amb TEAF per poder fer adaptacions, tant en continguts metodològics i d’aprenentatge com a l’aula, amb la intenció d’adaptar l’entorn per reduir els estímuls de distracció visual i auditiva.

Algunes estratègies generals que es poden aplicar a l’entorn escolar són:

• Reduir els estímuls visuals que poden provocar distraccions;
• Treballar en grups petits, cosa que facilita la concentració;
• Facilitar temps perquè l’infant pugui sortir de l’aula quan es posi neguitós i necessiti calmar-se;
• Repetir les instruccions de la tasca fins a assegurar-se que la comprèn;
• Fer un reforç positiu per mantenir-lo engrescat en la tasca;
• Adaptar les expectatives i el nivell d’exigència;
• Adaptar les avaluacions a fi que les pugui fer —ja siguin repartides en diferents sessions o fer-les en una altra aula, oralment...—, o
• Comprovar que s’enduu els deures anotats a l’agenda.