Tos ferina

És una malaltia respiratòria, infecciosa i contagiosa aguda produïda pel bacteri Bordetella pertussis i caracteritzada per una crisi de tos convulsiva que, de vegades, es prolonga durant setmanes o mesos.

La seva contagiositat és molt elevada i es transmet per les petites gotes projectades per la boca i el nas en el moment de la tos.

És una malaltia pròpia de la infància. L'edat més freqüent d'aparició és entre els dos i els cinc anys, encara que també pot afectar els lactants i els nadons. En els adults és menys freqüent i moltes vegades passa desapercebuda, ja que el seu curs moltes vegades és asimptomàtic.

Qui la pateix, en tractar d'inhalar produeix un soroll ferí; per això rep el nom de tos ferina. Aquest tipus de tos pot deixar seqüeles com la pneumònia, convulsions, inflamació del cervell (encefalopatia) i, en algun cas, la mort. La gravetat de la tos ferina augmenta en menors de sis mesos.

En els darrers anys la tos ferina s'està comportant com una malaltia reemergent en nombrosos països del nostre àmbit socioeconòmic. Per aquest motiu s'han proposat diferents estratègies d'intervenció amb l'objectiu de disminuir la incidència de la malaltia i de manera especial en el grup de població que resulta més vulnerable, els infants durant el primer any de vida, i especialment durant els primers mesos, quan encara no han desenvolupat la immunitat induïda per la vacunació.

La tos ferina és una malaltia de declaració obligatòria individualitzada. Per tant, els professionals han de declarar-la a la unitat de vigilància epidemiològica corresponent tan bon punt en sospitin l'existència.

El bacteri de la tos ferina envaeix les vies altes del sistema respiratori. El contagi es pot produir molt fàcilment amb la saliva i les flegmes d'una persona amb tos ferina o bé per mitjà d'objectes contaminats. 

Els símptomes inicials, similars als del refredat comú, en general es presenten aproximadament una setmana després de l'exposició al bacteri. Els episodis greus de tos comencen al voltant de deu o dotze dies més tard. En els infants, sovint s'accentua el soroll anormal característic d'aquesta tos. És més estrany que aquesta ranera es doni en adults o menors de sis mesos.

Amb el temps, els episodis de tos esdevenen més violents i prolongats, i poden comportar vòmit o una breu pèrdua del coneixement.

La malaltia acostuma ser lleu en persones sanes i ben vacunades. Els nens molt petits, que encara no han completat la seva vacunació, poden presentar quadres més greus. La complicació més freqüent és la pneumònia.

Altres símptomes que poden aparèixer amb la tos ferina:

  • Rinorrea: secreció exagerada de mucositat nasal.
  • Febre: 39° de temperatura.
  • Diarrea.

El diagnòstic inicial generalment es basa en els símptomes. El fet que siguin semblants als d'un refredat (mucositat i tos) i acostumin a aparèixer entre els dos i els quinze dies posteriors a l'exposició al bacteri en poden dificultar el diagnòstic. En nadons molt petits, en canvi, els símptomes poden ser causats per pneumònia.

Per estar-ne segur, el metge o la metgessa pot prendre una mostra de la mucositat de les secrecions de la nasofaringe i enviar-la al laboratori, on es confirmarà la presència del bacteri de la tos ferina. Encara que aquesta anàlisi pot oferir un diagnòstic precís, l'examen, algunes vegades, i el tractament, sovint, s'inicien abans de tenir-ne els resultats.

Els antibiòtics poden fer desaparèixer els símptomes més ràpidament si s'inicien ben d'hora. No obstant això, l'administració d'antibiòtics un cop ja no són gaire efectius pot reduir la capacitat de la persona malalta per contagiar la malaltia a les altres persones.

Els xarops per a la tos, els expectorants i els antitussígens en general no serveixen i convé no utilitzar-los.

Els nadons menors de divuit mesos requereixen supervisió, ja que la seva respiració es pot aturar temporalment durant els atacs de tos. En els casos greus, convé dur-los a l'hospital, on se'ls pot garantir l'oxigen i líquids per no deshidratar-se, així com sedants que poden reduir els atacs de tos.

 

La vacunació contra la tos ferina s’aplica en combinació amb la de la diftèria i el tètanus. S’administra en tres dosis als dos, quatre i onze mesos amb la vacuna hexavalent, un reforç als sis anys amb la vacuna DTPa-PI. En els infants vacunats amb la pauta del calendari anterior, als 2, 4 i 6 mesos, la vacunació dels sis anys es realitza amb la vacuna dTpa. 

La vacunació també es recomana a les embarassades a partir de la setmana 27 de gestació (preferiblement entre les setmanes 27 i 28) i al personal sanitari que estigui en contacte amb infants i embarassades.

Al web de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) hi trobareu tota la informació adreçada als professionals. 

Data d'actualització:  12.03.2021

Informació relacionada