Dos claus rovellats clavats en una fusta

El tètanus és una malaltia infecciosa produïda pel bacteri Clostridium tetani. Aquest bacteri es troba generalment a la terra, als fems, a les escombraries i al tracte digestiu de les persones sanes, però també pot localitzar-se en qualsevol altre medi, perquè és transportat per l'acció del vent. Per tant, no s'ha de caure en l'error de pensar que només es pot contraure el tètanus quan ens punxem amb un ferro rovellat, ens fem ferides brutes o manipulem fems.

Davant d'aquesta malaltia cal actuar amb rapidesa, ja que si no pot resultar fatal. Sense tractament, una de cada quatre persones mor. Aquesta malaltia no es contagia d'una persona a una altra.

El tètanus és una malaltia de declaració obligatòria individualitzada. Per tant, els professionals han de declarar-la a la unitat de vigilància epidemiològica corresponent tan bon punt en sospitin l'existència.

Hi ha un tipus de tètanus anomenat "neonatal", que afecta els nadons acabats de néixer, especialment en països poc desenvolupats. Es produeix quan el part es realitza sense les condicions higièniques necessàries i el cordó umbilical és tallat amb algun instrument no esterilitzat. Es pot evitar vacunant prèviament la mare, cosa que permet protegir-la tant a ella com immunitzar el seu fill o filla durant els primers mesos de vida, sempre que s'adoptin les mesures higièniques adequades.

El bacteri responsable del tètanus és el Clostridium tetani, que costuma a penetra a l'organisme a través de les lesions a la pell (ferides, mossegades, cremades, pírcings i tatuatges realitzats amb materials no esterilitzats, agulles, etc.). No cal que les lesions siguin profundes o brutes; qualsevol és potencialment perillosa si entra en contacte amb el bacil tetànic. 

Malgrat això, el tètanus també es pot contraure mitjançant intervencions quirúrgiques. 

Un cop a l'organisme, el bacteri allibera dues toxines: la tetanospamina, que bloqueja els senyals nerviosos des de la medul·la espinal fins als músculs i provoca l'aparició d'espasmes musculars a tot el cos i rigidesa, i la tetanolisina, que intervé en la infecció. 

Els símptomes principals són rigidesa i espasmes musculars, que poden arribar a ser prou forts i dolorosos com per provocar fractures dels ossos i esquinçaments musculars.

Els espasmes afecten els músculs de la cara, el coll, el tòrax i l'esquena, i poden estendre's també als músculs abdominals, als de les cames i als dels braços. En funció dels músculs afectats, la persona pot patir problemes respiratoris, dificultats per empassar i arqueig de l'esquena.

Altres possibles símptomes són: 

  • Febre.
  • Sudoració excessiva.
  • Taquicàrdia.
  • Hipertensió.
  • Baveig.
  • Micció o defecació incontrolables.

Des que es produeix la infecció fins que es desenvolupen els símptomes transcorren normalment entre quatre i vint-i-un dies.

La diagnosi és bàsicament clínica, ja que els símptomes són ràpidament i fàcilment identificables. No hi ha cap prova de laboratori específica que permeti diagnosticar el tètanus. El metge o la metgessa pot realitzar proves per descartar altres malalties que poden presentar símptomes similars, com la ràbia o la meningitis.

Cal netejar bé talls i ferides i rebre tractament mèdic com més aviat millor. El tractament pot comprendre:

  • Antibiòtics (penicil·lina, metronidazole...).
  • Gammaglobulina antitetànica.
  • Relaxants musculars.
  • Cirurgia per netejar la ferida i eliminar el teixit contaminat (desbridament).
  • Bloquejadors neuromusculars.
  • Repòs.

Cal no confondre la gammaglobulina antitetànica amb la vacuna antitetànica, ja que la primera s'utilitza només per a immunitzacions urgents davant el tètanus i té un efecte protector molt curt (aproximadament, vint dies).

El tètanus tan sols es pot prevenir mitjançant la vacunació, ja que el fet d'haver patit la malaltia no protegeix.

La vacunació antitetànica es duu a terme amb vacunes que contenen el component tetànic i que són altament eficaces. Aquesta vacunació es realitza en situació de preexposició, és a dir, sense que una persona s’hagi fet cap ferida, mitjançant la vacunació sistemàtica, o en situació de risc (postexposició), en cas que la persona s’hagi fet una ferida.

La vacunació en els infants es realitza mitjançant la vacuna hexavalent (que conté els antígens contra la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, Haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B) i se n’administren tres dosis als dos, quatre i onze mesos. Posteriorment, s’administren dues dosis de record als sis anys i catorze anys, la DTPa-PI (contra la diftèria, el tètanus, la tos ferina i la poliomielitis) i la Td (contra el tètanus i la diftèria d’adult), respectivament, tal com es fa constar al calendari de vacunacions.

En els infants vacunats amb la pauta del calendari anterior, als 2, 4 i 6 mesos, la vacunació dels sis anys es realitza amb la vacuna dTpa. Amb la vacunació contra la tos ferina en les embarassades amb vacuna dTpa també es reforça la immunitat contra el tètanus. A més, amb l’objectiu de protegir les persones al llarg de la vida, també cal administrar dues dosis més de vacuna contra el tètanus als quaranta anys i als seixanta-cinc anys.

Als adults no vacunats, és a dir, als que no han rebut mai cap dosi de la vacuna, se’ls ha d’administrar tres dosis de vacuna: la primera, al més aviat possible; la segona, amb un interval mínim de quatre setmanes després de la primera, i la tercera, com a mínim sis mesos després de la segona dosi. I, posteriorment, n’han de rebre dosis de reforç.

En cas que una persona es faci una ferida, el protocol que cal seguir és diferent segons el tipus de ferida. Cal consultar un professional sanitari davant d’una ferida per si és necessari administrar una dosi de record addicional.

Al web de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) hi trobareu tota la informació adreçada als professionals. 

Data d'actualització:  12.03.2021