Contacte
La sèpsia és una resposta inflamatòria generalitzada de l'organisme davant d’una infecció bacteriana, vírica o fúngica. Pot danyar els òrgans, fer que deixin de funcionar i, fins i tot, arribar a produir la mort. Només representa un petit percentatge de les infeccions quotidianes. La característica fonamental que té és que repercuteix sobre altres òrgans o l’estat general.
És més freqüent en les persones grans i amb malalties associades, però pot afectar persones de qualsevol edat i estat de salut. La detecció precoç i l’inici immediat del tractament són fonamentals per al bon pronòstic de la sèpsia.
Catalunya disposa d’un protocol d’emergència implantat a tot el territori per al tractament de la malaltia: el Codi sèpsia. Aquest model integral d’atenció consisteix a reduir el temps de resposta del sistema sanitari, per tal que el pacient afectat rebi les mesures diagnòstiques i terapèutiques apropiades, en els diferents punts de la xarxa assistencial.
La sèpsia es pot produir per una infecció a qualsevol part del cos, principalment als pulmons, les vies urinàries, l’intestí i la pelvis.
Les substàncies que el sistema immunitari allibera a la sang per combatre la infecció produeixen una inflamació generalitzada, que, si és molt intensa, pot lesionar les mateixes cèl·lules de l’organisme i alterar la funció de determinats òrgans. Això pot fer que els pulmons no oxigenin bé, el cervell no funcioni bé o que els ronyons no eliminin els tòxics per l’orina. L’escenari més greu es produeix quan la inflamació afecta el cor i fa que no bategui amb prou força, que les artèries no distribueixin correctament la sang i que baixi la pressió arterial. És el que es coneix com a xoc sèptic.
- Tenir més de 65 anys o menys de 2 anys.
- Patir alguna malaltia que debiliti el sistema immunitari, com el VIH o la leucèmia.
- Tenir alguna malaltia crònica, com ara diabetis.
- Haver-se sotmès a cirurgia.
- Ser portador de dispositius (sonda vesical, catèters venosos…).
- Tenir ferides o lesions com a conseqüència d’un accident.
- Calfreds.
- Irregularitats en la temperatura corporal (febre o hipotèrmia).
- Confusió o desorientació.
- Augment del ritme cardíac.
- Augment de la freqüència respiratòria.
- Disminució de la producció d’orina.
- Dolor o malestar.
- Erupció cutània en taques.
- Mal de cap amb dificultat per flexionar el coll.
- Rebuig de l’aliment, pell freda o mal aspecte (infants).
La detecció de la sèpsia és complexa perquè no depèn només de la infecció, sinó també de la repercussió que té sobre el cos. Els símptomes poden ser molt inespecífics i similars als produïts per altres malalties.
Una de les proves diagnòstiques més utilitzades és l’anàlisi de sang per comprovar, entre d’altres, l’evidència d’infecció, el nombre de glòbuls blancs, l’existència de problemes de coagulació, l’afectació d’altres òrgans o l’alteració de la disponibilitat d’oxigen.
Segons l’origen de la infecció que pot produir la sèpsia, també pot ser necessari analitzar els fluids corporals, com ara l’orina o les secrecions respiratòries. En alguns casos, també cal recórrer a proves de diagnòstic per la imatge (radiografia, ecografia, TAC, etc.).
El tractament s’acostuma a aplicar a l’hospital. La principal mesura terapèutica és l’administració d’antibiòtics, oxigen i líquids per via intravenosa.
Altres medicaments utilitzats són els que estrenyen els vasos sanguinis i augmenten la pressió arterial, i els que modifiquen les respostes del sistema immunitari.
Altres persones han de ser intervingudes al quiròfan per controlar el focus de la infecció com ara les que pateixen peritonitis (inflamació del peritoneu, la membrana que recobreix les parets de la cavitat abdominal i la superfície de les vísceres), o les que requereixen la introducció d'un catèter (tub llarg i prim) per desobstruir les vies urinàries o biliars.
Malgrat el tractament, davant d’una mala evolució pot ser necessari traslladar la persona a zones especialitzades en pacients crítics (unitats de cures intensives, UCI) per aplicar tècniques de monitoratge cardíac, ventilació mecànica o suport renal.
El Codi sèpsia és un protocol d’actuació urgent que facilita la detecció dels pacients amb sèpsia, l’inici del tractament precoç i la coordinació de l’atenció entre nivells assistencials.
El Codi sèpsia (CS) s’activa davant un pacient amb sèpsia o xoc sèptic, atès en un hospital. Encara que l’activació és hospitalària, existeix la prealerta extrahospitalària de sèpsia.
En l’àmbit extrahospitalari (els centres d’atenció primària, dispositius d’atenció continuada urgent com els centres d’urgències d’atenció primària, les unitats d’atenció bàsica o avançada del Servei d’Emergències Mèdiques), s’atenen els pacients amb infecció i s’alerta d’un possible cas de sèpsia si es compleixen els criteris consensuats.
Amb la implantació d’aquest programa es pretén estandarditzar el maneig inicial i identificar criteris de gravetat o de mala evolució de les persones afectades, així com agilitzar la realització de proves diagnòstiques.
Altres objectius del Codi sèpsia són facilitar la transferència d’informació clínica, a fi d’ubicar els pacients al nivell assistencial adequat a la gravetat, i fer el seguiment i l’avaluació de l’activitat realitzada per millorar-ne el procés i els resultats.
Les mesures recomanades per prevenir infeccions poden ajudar a reduir el risc de patir sèpsia. Aquestes mesures inclouen:
- Rentar-se les mans sovint.
- Netejar bé les ferides i tenir-ne cura.
- Rebre les vacunes recomanades.
- Mantenir les malalties cròniques sota control.
- Visitar el metge o la metgessa en cas de sospita d'infecció i complir rigorosament amb el tractament prescrit.
D'altra banda, aprendre a identificar els símptomes de la sèpsia i cercar atenció mèdica urgent en cas que es produeixin és fonamental per al bon pronòstic de la malaltia.
