Contacte
La lactosa és el sucre principal de la llet de tots els mamífers (inclosos els humans) i això inclou tota l'àmplia gamma dels derivats lactis. Està formada per la unió d'una molècula de galactosa i una de glucosa. Aquesta molècula no és digerible en el tub digestiu, per la qual cosa cal trencar-la separant la glucosa de la galactosa, cosa que en permetrà l'absorció a través de la mucosa intestinal. Per dur a terme aquesta funció, l'organisme disposa d'un enzim específic denominat lactasa produït en el budell prim.
La intolerància a la lactosa es produeix quan els nivells de lactasa no són suficients per digerir la quantitat de lactosa consumida i aquesta arriba al còlon de forma íntegra, és a dir, mantenint unides la glucosa i la galactosa. Això fa que els bacteris del còlon que constitueixen la microflora intestinal la descomponguin mitjançant una fermentació i es generin diferents compostos, bàsicament gasos i àcids orgànics. Aquests compostos són els que provoquen els símptomes de la intolerància, com dolor, distensió abdominal i/o diarrea.
És molt important:
- Ser conscient que la intolerància a la lactosa no és una malaltia. És un trastorn que requereix una adaptació alimentària per evitar patir-ne les conseqüències.
- Tenir la certesa que les molèsties observades responen a una intolerància real a la lactosa. És necessari fer un diagnòstic previ abans de disminuir o eliminar el consum de lactis i, arribat el cas, assessorar-se bé sobre les adaptacions alimentàries necessàries per evitar possibles carències nutricionals.
Cal diferenciar entre intolerància a la lactosa i al·lèrgia a la proteïna de la llet. Mentre que la primera afecta principalment els adults i l'origen és la deficiència enzimàtica, la segona és més comuna durant la infància i es produeix per una reacció immunològica. A més, tot i que la diarrea és un símptoma comú, la intolerància presenta flatulències i inflor, entre d'altres, a diferència de l'al·lèrgia, que també sol provocar altres manifestacions de tipus cutani, respiratori i, fins i tot, en casos molt infreqüents però greus, anafilaxi, una reacció que afecta tot el cos. Quant al tractament, en el cas de la intolerància consisteix a reduir o eliminar la ingesta de lactosa, mentre que el de l'al·lèrgia a la proteïna de la llet inclou, a més, fórmules especials de substitució.
Hi ha dos tipus bàsics d'intolerància a la lactosa:
- Intolerància primària. Manté un curs crònic, ja que es produeix per una disminució progressiva de les concentracions de lactasa, fet que provoca la disminució, amb el pas del temps, de la capacitat de digerir la lactosa de la llet. Té una causa genètica i els símptomes que produeix només s'alleugen amb la reducció o eliminació del consum de productes lactis i derivats.
- Intolerància secundària. Correspon a situacions transitòries i reversibles. Acostuma a aparèixer en casos de trastorns intestinals provocats per virus, bacteris o paràsits, o pel consum de determinats tipus de fàrmacs. També pot adquirir-se en el curs de malalties cròniques, com ara la celiaquia i la fibrosi quística. Desapareix quan la mucosa intestinal es regenera.
Els símptomes acostumen a aparèixer a partir dels 30 minuts i fins a les 2 hores després d'haver consumit productes lactis i la seva intensitat varia en funció de la quantitat de lactosa ingerida i el grau de dèficit de lactasa. Els símptomes més comuns són:
- Dolor, inflor i distensió (extensió excessiva) abdominal.
- Flatulències.
- Diarrea.
- Nàusees.
- Vòmits.
- Espasmes.
Les persones amb intolerància a la lactosa també poden tenir altres símptomes derivats de l'alteració que presenten en les mucoses intestinals, com ara cansament, dolor en extremitats, problemes de pell, manca de concentració, nerviosisme i trastorns del son.
Cal tenir en compte que la incapacitat de digerir la lactosa també pot ser asimptomàtica.
Sovint les persones amb intolerància a la lactosa no relacionen la ingesta de productes lactis amb els símptomes que presenten o en confonen l'origen amb altres possibles intoleràncies (per exemple, amb els símptomes provocats per malabsorció de fructosa). No és infreqüent que pugui coexistir amb trastorns com la síndrome de l'intestí irritable o amb altres alteracions digestives que en dificultin el diagnòstic. Per això, és molt important detectar aquest dèficit enzimàtic mitjançant una prova diagnòstica i no excloure directament la lactosa de la dieta.
Les proves diagnòstiques més freqüents són:
- Test d'hidrogen en l'alè. És el més utilitzat i el que proporciona un diagnòstic més fiable. Mesura la quantitat d'hidrogen present en l'aire que s'exhala. El pacient beu una determinada quantitat de lactosa diluïda en aigua i després bufa dins d'un instrument indicador en intervals de 15 minuts. L'hidrogen és el producte de rebuig que creen els bacteris quan la lactosa que no es digereix passa a l'intestí gros. Per tant, un augment dels nivells d'hidrogen després d'ingerir la solució indica intolerància a la lactosa i, en funció del resultat, se'n determina el grau.
- Anàlisi de sang de sobrecàrrega de lactosa. Consisteix a valorar el nivell de glucosa en sang, que augmenta quan la lactosa es descompon. S'extreu sang a la persona, se li administra un líquid que conté lactosa i, entre 1 i 2 hores després, es repeteix l'extracció. El resultat és positiu si el nivell de glucosa en sang després de la ingesta de lactosa no puja més de 14,4 mg/dl (0,8 mmol/l) respecte al valor inicial.
- Biòpsia de l'intestí prim. Detecta la presència o absència de lactasa en la mucosa intestinal. Les mostres s'obtenen mitjançant una endoscòpia del tracte gastrointestinal superior, que consisteix a introduir un tub flexible, a través de la boca, que conté una càmera i permet veure l'interior de l'intestí.
- Prova genètica. És la prova diagnòstica més recent. S'extreu l'ADN d'una mostra de sang o saliva per detectar la presència de dos polimorfismes (diferents al·lels o formes alternatives) d'un gen associats a l'activitat de la lactasa.
- Estudi de les femtes. Es determina el pH de les femtes, que en les persones amb intolerància a la lactosa és àcid (menor de 6), i es quantifiquen els sucres no absorbits (lactosa, glucosa i galactosa).
No existeix cap tractament per augmentar els nivells de lactasa, però els símptomes que provoca la deficiència d'aquest enzim es poden controlar amb la restricció o eliminació del consum de lactosa en funció del nivell d'intolerància. Així, mentre algunes persones mai no presenten símptomes si no sobrepassen una determinada quantitat diària de lactosa, n'hi ha que toleren alguns productes lactis (com ara, els formatges curats o els iogurts) i d'altres que no poden digerir petites quantitats de llet.
Les persones amb intolerància no només han d'evitar la llet i els seus derivats (formatge, mantega, iogurt, nata, etc.), sinó també altres aliments que sense pertànyer al grup de lactis poden contenir lactosa (en forma de sèrum, sòlids o ferments lactis i proteïnes làcties, entre d'altres), com ara el pa, les galetes, els dolços de pastisseria, els embotits, les salses, les conserves, els arrebossats, i, fins i tot, algunes cerveses. Per això és important llegir bé l'etiqueta dels productes manufacturats per detectar-hi la presència de lactosa i evitar els que no continguin una llista d'ingredients. Cal tenir en compte que la lactosa també es pot trobar en alguns fàrmacs.
Actualment al mercat hi ha una àmplia varietat de marques que ofereixen productes sense lactosa. L'Associació d'Intolerants a la Lactosa Espanya (ADILAC) ofereix a les empreses interessades un segell que les identifica.
En molts casos es toleren petites quantitats de llet. Es recomana fraccionar-ne el consum al llarg del dia i ingerir-les acompanyades d'altres aliments.
Les persones amb un nivell baix de tolerància poden afegir en les ingestes preparats farmacològics que incorporen l'enzim lactasa i que, per tant, permeten digerir la lactosa.
Recomanacions per evitar un dèficit de calci i vitamina D
Una dieta sense llet i derivats pot provocar un dèficit de calci que cal evitar amb el consum d'altres aliments que també contenen aquest mineral, com:
- Hortalisses de fulles verdes.
- Fruits secs.
- Llegums.
- Llet de soja.
- Tofu.
- Alguns tipus de peix, com sardines, i també musclos o escopinyes.
A més, cal consumir productes rics en vitamina D, necessària per a l'absorció del calci, com ous, fetge, salmó i tonyina. Cal recordar que la vitamina D s'obté bàsicament a partir d'una exposició prudent als raigs solars. En aquest sentit, són suficients exposicions regulars curtes, de 15-20 minuts, evitant les hores de màxima irradiació (12-16 h en horari de primavera i d'estiu), i sense protecció. Una estratègia saludable és aprofitar un passeig o la pràctica d'activitat física per prendre aquesta dosi controlada de sol.
En alguns casos, i sempre per consell d'un professional, pot ser necessari un suplement dietètic per garantir la ingesta de calci, vitamina D o altres nutrients.
