Incontinència urinària. Canal Salut

La incontinència urinària és la pèrdua involuntària d'orina. Pot ser un símptoma en el curs d'una malaltia o una alteració per si mateixa. Sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, però no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Font: Institut Català de la Salut. Departament de Salut

Tractament de la incontinència urinària

Medicaments i farmàcia

Tipus d'incontinència urinària

Hi ha tres tipus d'incontinència urinària:

Incontinència urinària d’esforç o d’estrès: es produeix quan es fa un esforç físic, en riure, tossir, esternudar, etc.
Incontinència urinària d’urgència: es deu a una necessitat urgent d’orinar.
Incontinència urinària mixta: presenta característiques dels dos tipus d'incontinència anteriors.

La incontinència urinària també és pot classificar en funció de la durada:

Incontinència transitòria: apareix durant un temps limitat i sol anar vinculada a infeccions, efectes adversos de fàrmacs o restrenyiment, i es pot controlar amb tractaments senzills.

Incontinència establerta o persistent: és la que, havent actuat sobre les possibles causes (tractament d'infeccions, revalorització de tractaments farmacològics, modificació d'hàbits) no desapareix abans de les quatre setmanes de la seva aparició.

Causes

Normalment la incontinència urinària apareix quan els músculs del sòl pelvià s'han debilitat i pot empitjorar amb l'obesitat, la multiparitat (haver tingut més d'un part), la menopausa o la tos crònica, entre altres factors.

La incontinència també es relaciona amb el restrenyiment i les infeccions urinàries. Existeixen altres causes d'incontinència, com ara problemes amb la pròstata i lesions neurològiques. A més, alguns medicaments també poden causar trastorns a la bufeta.

Encara que molt sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Símptomes

Els símptomes poden variar des d'una pèrdua d'orina lleu —en tossir, esternudar, riure, fer exercici, aixecar pesos, aixecar-se del llit o d'una cadira, etc.— fins a un desig sobtat d'orinar que s'acompanya de pèrdua de quantitats d'orina abundants.

Diagnòstic

Sovint les persones afectades són reticents a expressar aquest tipus de problema per vergonya. No es viu com un símptoma sinó com una deficiència. Això en dificulta el diagnòstic i el tractament. És en aquest sentit que els centres d'atenció primària cada vegada posen més èmfasi a detectar les persones que pateixen aquesta problemàtica dins els grups de risc.

Cada cas és diferent i cal estudiar-lo d'una manera individualitzada. El diagnòstic es pot fer amb una exploració clínica i, a vegades, per mitjà d'una sèrie de proves diagnòstiques com ara l'anomenat estudi urodinàmic, les ecografies i les radiografies.

També es té en compte la història clínica completa de la persona afectada, i es posa un interès especial en els antecedents ginecològics i obstètrics, traumàtics i en les malalties de risc per a la incontinència que hagi pogut tenir.

Tractament

El tractament dependrà del tipus de trastorn de la bufeta que es tingui i de la seva causa.

Alguns possibles tractaments són:

Aprendre a controlar la bufeta mitjançant entrenament.
Fer exercicis que enforteixen els músculs de la pelvis, com els exercicis Kegel.
Medicaments.
Cirurgia.
Dispositius com ara pegats uretrals, taps i implants.
Ús de bolquers.
Ús de roba interior especial, que absorbeix una gran quantitat d'orina.

El tractament pot ser mèdic, quirúrgic o rehabilitador, però sobretot es basa en una sèrie de recomanacions i mesures de reeducació per ajudar a controlar la incontinència i que també serveixen com a prevenció:

Mantenir la higiene personal diària i la de després d'orinar per evitar possibles infeccions i lesions a la pell, sobretot si s'utilitzen bolquers, ja que les infeccions d'orina i de la pell es produeixen amb facilitat.
Anar al lavabo cada tres hores durant el dia.
Facilitar l'accés al lavabo si hi ha problemes de mobilitat.
Vestir-se còmodament i amb robes fàcils de treure per evitar possibles pèrdues per incontinència d'urgència.
Evitar el restrenyiment amb aliments rics en fibra que facilitin el bon ritme intestinal (cereals, prunes, kiwis, polpa de cítrics).
Consumir un volum normal de líquids, ja que les orines molt concentrades poden actuar com a irritants de la bufeta.
Disminuir el consum d'estimulants (cafè, te, cola, tònica, xocolata) i d'alcohol.
Conèixer les propietats de les herbes medicinals que es prenen habitualment, ja que algunes poden actuar sobre el ritme i el volum d'orina.

Per disminuir les visites nocturnes al lavabo, cal:

Moderar la ingesta de líquids des d'abans de sopar (els caldos i fruites o verdures molt aquoses són preferibles durant el dia).
Si es prenen medicaments per orinar, s'han de prendre al matí, i si en calen dues dosis al dia, l'última s'ha de prendre abans de les sis de la tarda.

Quan les recomanacions i exercicis no tenen cap efecte o el deteriorament cognitiu de la persona afectada és important, s'ha de recórrer a mesures pal·liatives com ara els bolquers o els sondatges.

Com i quan cal fer el canvi de bolquers?

Per evitar infeccions i l'aparició de lesions a la pell, és fonamental una higiene correcta, que s'ha de dur a terme en tots els canvis de bolquers:

Rentar-se les mans.
Retirar sempre els absorbents per la part posterior del cos de la persona afectada.
Netejar la pell correctament i procurar que quedi ben eixuta.
Col·locar el bolquer per la part anterior del cos de la persona afectada.
Si la persona té dificultats de mobilitat, però es pot mantenir dreta, ha de tenir un punt de suport i s'ha de vigilar que no rellisqui.
Si està asseguda o en cadira de rodes, és convenient acostar la cadira a la paret o frenar-la per evitar que es desplaci.
Si el bolquer té indicador d'humitat, s'ha de canviar quan aquest ho marqui. Si no, palpant-lo.

Com s'han de col·locar els bolquers anatòmics?

Les costures de les malles han d'anar per fora.
La part més ampla del bolquer ha d'anar al davant, en l'home, i al darrere, en la dona.
Cal doblegar l'absorbent longitudinalment.
Cal ajustar l'absorbent als engonals.

Com s'han de col·locar els bolquers elàstics?

S'ha d'escollir l'absorbent adequat segons el grau d'incontinència de la persona afectada.
Cal ajustar l'absorbent als engonals.

Els antiespasmòdics urinaris: què n'heu de saber?

Infografia

Prevenció

La mesura més efectiva contra la incontinència urinària és la prevenció, sobretot en la dona en l'època fèrtil i en les persones grans.

Enfortir la musculatura del sòl pelvià a qualsevol edat ajuda a endarrerir o a evitar l'aparició de la incontinència d'esforç, és a dir, les pèrdues d'orina que apareixen en tossir, riure o córrer. És molt recomanable per a les dones després del part.

Exercicis de Kegel

Els exercicis de Kegel són contraccions dels músculs elevadors de l'anus. Com les flexions, aquests exercicis només funcionen si s'usen els músculs correctes, se sosté prou la "contracció" i se'n fan la quantitat suficient.

Contreure els músculs que s'usen per aturar el flux d'orina (però no s'han de fer els exercicis mentre s'està orinant).
Mantenir la contracció durant cinc o deu segons, i relaxar els músculs el doble de temps.
S'han de fer els exercicis deu o vint vegades seguides almenys tres vegades al dia.

Si es fan els exercicis regularment, passades entre sis i dotze setmanes es pot retenir més bé l'orina. La incontinència d'esforç millora en un 60-90% de les dones que els fan correctament i són constants.