Contacte
El glaucoma forma part d’un grup de malalties que danyen el nervi òptic. Aquest nervi connecta la retina (teixit sensible a la llum situat al fons de l’ull) amb el cervell i esdevé, per tant, fonamental per tenir una bona visió.
Generalment es produeix com a conseqüència de la pressió que l’acumulació de líquid al globus ocular exerceix sobre el nervi òptic (pressió intraocular).
No es pot curar, però es pot evitar que s’agreugi. Si no es detecta a temps i es tracta ràpidament, pot arribar a provocar discapacitat visual i ceguesa. La visió perduda com a conseqüència del glaucoma no es pot recuperar.
Atès que en etapes inicials no acostuma a produir símptomes, convé visitar l’oftalmòleg, com a mínim, un cop l’any.
Destaquem
Hi ha dos tipus principals de glaucoma, que són conseqüència de l’augment de la pressió intraocular:
- Glaucoma d’angle obert. És el tipus de glaucoma més comú. Esdevé crònic i progressa lentament.
- Glaucoma d’angle tancat (o d’angle estret). Pot ser:
- Agut. S’inicia de forma sobtada, quan l’angle de drenatge es bloqueja i el líquid no pot sortir de l’ull. Requereix atenció mèdica urgent.
- Crònic. Es desenvolupa lentament, de manera similar al glaucoma d’angle obert.
Altres tipus de glaucoma menys freqüents són:
- Glaucoma de tensió normal. Produeix dany al nervi òptic i pèrdua de visió lateral, però els nivells de pressió ocular són normals.
- Glaucoma secundari. És conseqüència d’altres problemes visuals, com ara les cataractes, d’altres malalties, com la diabetis, o de lesions oculars. El glaucoma d’angle obert i el d’angle tancat poden ser glaucomes secundaris si se n’identifica la causa.
- Glaucoma congènit. Afecta nadons, que neixen amb un defecte en l’angle de drenatge de l’ull. Aquest defecte no permet l’expulsió del líquid que segrega el globus ocular.
En la majoria de casos, la causa del glaucoma és l’augment de la pressió intraocular, que danya el nervi òptic. Aquesta pressió és fruit de l’acumulació del líquid que es produeix a la part frontal de l’ull, anomenat humor aquós. A mesura que se segrega, es va expulsant a través de l’angle de drenatge i, per tant, la pressió es manté estable. Si el sistema de drenatge no funciona correctament per una raó actualment desconeguda, el líquid flueix més lentament o no flueix i tendeix a acumular-se.
El glaucoma també pot aparèixer sense pressió intraocular (glaucoma de tensió normal). En aquest cas, es produeix perquè el nervi òptic és sensible o no rep la sang suficient, com a conseqüència d’algunes malalties del sistema circulatori.
Hi ha alguns factors que poden augmentar el risc de desenvolupar glaucoma:
- Una pressió intraocular alta.
- L’edat: és més comú a partir dels 60 anys.
- Els antecedents familiars.
- Algunes malalties, com ara la hipertensió arterial, la diabetis o una malaltia cardíaca.
- Alguns errors de refracció, com la miopia o la hipermetropia.
- Una insuficiència d’estrògens (hormones que regulen el cicle menstrual), com la que es deriva de l’extirpació dels ovaris abans dels 43 anys.
- Una lesió ocular.
- Una cirurgia ocular.
- El consum perllongat de medicaments corticoesteroides (especialment gotes per als ulls).
Informació relacionada
Els símptomes varien en funció del tipus de glaucoma.
En etapes inicials, el glaucoma d’angle obert, el glaucoma d’angle tancat crònic i el glaucoma de tensió normal no acostumen a presentar símptomes. A mesura que s’agreugen, causen la pèrdua progressiva de la visió lateral, que es percep com si s’estigués veient a través d’un túnel. Amb el temps, si no es tracta, la malaltia redueix la visió frontal fins a produir ceguesa.
El glaucoma d’angle tancat agut es manifesta amb dolor greu, nàusees, mal de cap, envermelliment dels ulls i visió borrosa. Sense una atenció mèdica urgent, pot causar ceguesa en un termini d’entre un i dos dies.
Pel que fa al glaucoma secundari, els símptomes es relacionen amb la causa que produeix la malaltia.
Els infants amb glaucoma congènit poden presentar opacitat a la part frontal dels ulls, sensibilitat a la llum, engrandiment o envermelliment dels ulls, i llagrimeig.
El glaucoma es diagnostica amb un examen ocular complet, que pot incloure la realització de diferents proves:
- Tonometria. Consisteix a mesurar la pressió intraocular mitjançant un instrument anomenat tonòmetre. Es realitza amb anestèsia local.
- Oftalmoscòpia. Permet detectar lesions al nervi òptic. L’oftalmòleg administra prèviament unes gotes per dilatar les pupil·les. Després examina els ulls amb un instrument anomenat oftalmoscopi, que projecta un raig de llum a través de la pupil·la, o amb una làmpada de fenedura, una mena de microscopi que es combina amb una font de llum d’alta intensitat. Finalment, escaneja la part posterior del globus ocular per obtenir-ne una fotografia.
- Perimetria (o prova del camp visual). Serveix per mesurar la visió lateral i detectar si hi ha regions on s’ha perdut visió.
- Gonioscòpia. S’utilitza per examinar l’angle de drenatge i determinar si està obert o tancat i, per tant, el tipus de glaucoma que es pateix. Requereix l’aplicació d’anestèsia local.
- Paquimetria. Consisteix a mesurar el gruix de la còrnia mitjançant un instrument d’ones ultrasòniques anomenat paquímetre. El gruix de la còrnia pot influir en l’avaluació dels resultats de la tonometria.
L’objectiu del tractament és reduir la pressió intraocular per evitar més dany al nervi òptic i prevenir la pèrdua de visió. Pot incloure medicaments, cirurgia làser, cirurgia convencional o una combinació de qualsevol d’aquestes opcions.
- Medicaments. S’utilitzen en forma de gotes o píndoles. Alguns redueixen la producció de líquid als ulls i altres en faciliten el drenatge.
- Cirurgia làser. Ajuda a millorar el drenatge del líquid dels ulls. N’hi ha de dos tipus:
- Trabeculoplàstia. Indicada per a persones amb glaucoma d’angle obert. Consisteix a obrir espais en els canals per on flueix el líquid cap a l’angle de drenatge.
- Iridotomia. Indicada per a persones amb glaucoma d’angle tancat. Es fa un petit orifici a l’iris que ajuda que el líquid flueixi cap a l’angle de drenatge.
- Cirurgia convencional. S’acostuma a realitzar quan la resta de tractaments no són suficients per controlar la pressió intraocular. Consisteix a crear un nou espai per drenar el líquid. N’hi ha de dos tipus:
- Trabeculectomia. El cirurgià fa un petit plec a la part blanca de l’ull i una mena de “butxaca” a la conjuntiva, la mucosa que recobreix la part posterior de la parpella i la part anterior del globus ocular. D’aquesta manera, el líquid es podrà drenar a través del plec, anirà a parar a la “butxaca” i serà absorbit pel teixit del voltant de l’ull.
- Implantació de dispositius de drenatge. S’implanta un petit tub de drenatge i es crea una àrea, anomenada reservori, sota la conjuntiva per recollir el líquid, que reabsorbeixen els vasos sanguinis.