Contacte
Existeixen diversos trasplantaments que es poden realitzar amb teixits procedents d'un donant cadàver o d'un donant viu. Aquests trasplantaments estan indicats en una àmplia diversitat de malalties o disfuncions que si bé en alguns casos no comprometen la vida del pacient, redueixen de forma significativa la seva qualitat.
A diferència dels òrgans, no existeix una llista d’espera per rebre un trasplantament de teixits. El temps d’espera és el temps que es triga a detectar el teixit idoni per a cada receptor. Quan el metge o metgessa que tracta la persona pacient necessita un teixit, el demana als bancs i aquests procedeixen a la seva recerca. Si no es troba, s’espera que arribi al banc el teixit requerit. En el cas de la sang de cordó umbilical, la sang perifèrica i la medul·la òssia, la unitat es cerca a través del REDMO i d'altres bancs internacionals.
Indicat per a problemes de visió causats pel deteriorament de la part anterior del globus ocular.
Tot i que els ulls no són òrgans vitals, el trasplantament pot suposar la recuperació de la visió i, per tant, una millora de la qualitat de vida de la persona malalta.
Hi ha determinades lesions i malalties que poden afectar la part anterior del globus ocular. Concretament poden afectar la còrnia (disc transparent que hi ha davant l’iris i la nineta de l’ull), l’escleròtica (part blanca de l’ull) o la conjuntiva (membrana transparent que protegeix les estructures de la part anterior de l’ull). El trasplantament està indicat quan aquestes lesions dificulten o impedeixen una visió correcta o comprometen la integritat de la cambra anterior de l'ull.
Les malalties més freqüents són les èctasis (alteració en la forma de la còrnia), les infeccions i els accidents.
Els segments vasculars de mitjà i gran calibre com les artèries i les venes, s’utilitzen en situacions de compromís de la circulació per restaurar i millorar els dèficits circulatoris en determinades parts del cos.
És el tractament d’elecció en les substitucions de pròtesis vasculars sintètiques infectades implantades anteriorment. També es pot utilitzar per restaurar la circulació de les artèries cardíaques obstruïdes per arterioesclerosi, i de les artèries i venes de les extremitats inferiors.
El teixit biològic d’origen humà confereix protecció davant les infeccions, cosa que no s’aconsegueix amb material artificial.
En alguns casos, el trasplantament és l’única opció terapèutica per prolongar la vida de la persona malalta amb una qualitat acceptable.
Atès que el cor és un òrgan vital, el trasplantament valvular és, en molts casos, l’única opció terapèutica, tant en infants com en persones adultes, per prolongar la vida amb una qualitat acceptable.
Les vàlvules que es poden trasplantar són la vàlvula aòrtica, la mitral, la tricúspide i la pulmonar. Aquestes es fan servir en infants de curta edat que pateixen anomalies congènites i en persones adultes amb infeccions greus, les quals produeixen lesions i disfuncions greus de les vàlvules cardíaques. Aquestes malalties, de vegades, fan necessària una substitució de la vàlvula afectada per una altra. En aquest cas hi ha dues possibilitats de recanvi per restablir la funció valvular. Una és l’aplicació de pròtesis sintètiques, i l’altra és el recanvi valvular amb teixit biològic. L’aplicació d’un tipus o altre de vàlvula depèn de diversos factors, entre els quals els més importants són la malaltia que motiva el recanvi i les característiques de les persones receptores.
Els avantatges que ofereixen les vàlvules d’origen humà envers les sintètiques són fonamentalment la resistència del teixit humà a les infeccions i el fet que no cal administrar tractament anticoagulant a la persona malalta que rep el trasplantament. Ambdós fets suposen una disminució dels efectes secundaris que comporta aquest tipus de tractament quirúrgic.
Les vàlvules que es poden trasplantar són la vàlvula aòrtica, la mitral, la tricúspide i la pulmonar.
La utilització d’un os sencer, d’un fragment d’os, d’un tendó o menisc provinent d'un donant pot comportar una recuperació més senzilla o la millora significativa de la funcionalitat d’una zona afectada i, per tant, millorar la qualitat de la vida d'un pacient.
El teixit provinent d'un donant més utilitzat en la pràctica clínica és el teixit ossi. Té moltes indicacions i gairebé qualsevol os pot ser obtingut i trasplantat. Les indicacions de trasplantament més freqüents són recanvis de pròtesis de maluc o genoll, fractures, tumors, lesions de lligaments i menisc, i moltes altres intervencions en cirurgia ortopèdica; però no solament en cirurgia de l’aparell locomotor es poden utilitzar els empelts musculoesquelètics, sinó que hi ha altres especialitats en què poden fer-se servir teixits tous com són en ginecologia, urologia, cirurgia plàstica, neurocirurgia, estomatologia, etc.
El teixit musculoesquelètic es pot obtenir d'un donant cadàver (del qual es pot aconseguir tot tipus de teixit: ossos, articulacions, tendons, meniscs, etc.) o d'un donant viu (en el cas de les fractures del cap del fèmur o intervencions d’artrosi de maluc). Aquest teixit es pot emmagatzemar congelat (a -80 °C) o liofilitzat (procés mitjançant el qual l’os es conserva dessecat) fins a la seva utilització.
El teixit provinent d'un donant més utilitzat en la pràctica clínica és el teixit ossi.
La pell es fa servir en malalts i malaltes que han sofert cremades importants que afecten una part important de la superfície corporal i que requereixen una cobertura immediata del cos per evitar la pèrdua de líquids i les infeccions, i també per disminuir el dolor que pateixen. En molts d’aquests casos, el trasplantament de pell és l’única opció terapèutica. Una altra utilització és per a malalts i malaltes que pateixen úlceres venoses, de decúbit o diabètiques.
En molts casos, el trasplantament de pell és l’única opció terapèutica.
L’aplicació de membrana amniòtica en una lesió de la superfície ocular disminueix la gravetat de la lesió i, en alguns casos, fins i tot, evita el trasplantament de còrnia. El trasplantament de membrana amniòtica pot millorar de manera important la qualitat de vida de la persona malalta.
La membrana amniòtica o amni és la membrana interna del sac embrionari i fetal. El teixit procedeix de dones amb un embaràs controlat per personal qualificat al llarg dels nous mesos de gestació o de dones que tenen un part controlat mitjançant cesària electiva.
La membrana amniòtica s’utilitza en oftalmologia per reconstruir i tractar lesions de la superfície ocular, ja sigui a la còrnia o a la conjuntiva. La conjuntiva és la membrana que cobreix la cambra anterior del globus ocular.
El trasplantament de progenitors de l’hemopoesi, també conegut com a trasplantament de medul·la òssia, consisteix en el trasplantament de les cèl·lules de la sang humana. L’objectiu és la regeneració de les línies cel·lulars hematològiques. Es fa servir per a malalties congènites i adquirides que afecten la medul·la òssia.
Hi ha tres tipus de trasplantament de progenitors, segons la seva procedència. El trasplantament autogènic es fa quan les cèl·lules procedeixen de la mateixa persona malalta. Les cèl·lules s’obtenen en un període de remissió de la malaltia. El trasplantament al·logènic familiar, consisteix en la donació de les cèl·lules per part d’un familiar (pares, mares, germans, germanes, fills o filles) que siguin compatibles. El trasplantament al·logènic no familiar es fa mitjançant el REDMO (registre de donants de medul·la òssia). Quan el malalt o malalta no disposa d’un familiar compatible o si la malaltia així ho requereix, es recorre a aquest registre, que està vinculat amb la resta dels registres del món, per trobar un donant altruista compatible o una unitat de sang de cordó umbilical compatible.
Els progenitors poden procedir de la medul·la òssia, de la sang perifèrica o de la sang de cordó umbilical.
Les indicacions més freqüents en la població pediàtrica (menors de 18 anys) són les leucèmies agudes i els tumors sòlids pel que fa als trasplantaments autogènics, i les leucèmies agudes quan es realitzen trasplantaments al·logènics.
En la població adulta la indicació més freqüent en què es realitzen trasplantaments autogènics són els mielomes. Les leucèmies agudes són les indicacions més freqüents en què es realitzen trasplantaments al·logènics.
Les teràpies avançades inclouen la teràpia cel·lular, teràpia gènica i enginyeria de teixits:
- La teràpia cel·lular consisteix en la utilització de cèl·lules vives (ja siguin cèl·lules mare, progenitores o adultes) per restablir o millorar la funció cel·lular perduda en un teixit o un òrgan com a conseqüència d’una malaltia degenerativa o una lesió traumàtica.
- La teràpia gènica pretén tractar malalties, normalment hereditàries, mitjançant la introducció de material genètic a les cèl·lules per corregir o compensar el gen absent o defectuós.
- L'Enginyeria de teixits combina la utilització de cèl·lules i materials per la reconstitució o reemplaçament de teixits o òrgans. Normalment s’utilitzen cèl·lules incorporades a una estructura tridimensional o matriu semblant a l’estructura del teixit o l’òrgan que es vol reemplaçar.
Aquestes teràpies formen part de l’anomenada medicina regenerativa, un camp emergent de les ciències biomèdiques que ofereix noves oportunitats per al tractament d’algunes malalties degudes a la pèrdua de la funció cel·lular.
Les cèl·lules i estructures resultants d’aquestes teràpies poden ser utilitzades per restaurar o reemplaçar teixits que han perdut la seva funció, restablint d’aquesta manera, la seva funcionalitat. Aquests productes han de ser considerats medicaments i existeix una normativa específica, adaptada i complexa per a la seva utilització.
Es tracta de metodologies molt noves que, en la majoria dels casos, es troben en una fase experimental i són poques les que es consideren teràpies ja consolidades.
Dins d’aquest grup, a més dels trasplantaments autòlegs de medul·la òssia i sang perifèrica, s’inclouen els de semen i teixit ovàric. Aquests teixits s’emmagatzemen en persones amb edat fèrtil a les quals els diagnostiquen un càncer i han de ser sotmesos a radioteràpia i/o quimioteràpia.
Un altre teixit de donant viu amb utilització autòloga són les paratiroides, que es fan servir pel mateix pacient en cas que en un moment concret ho necessiti per al seu bon funcionament metabòlic.
Un altre teixit són les calotes cranials. La calota s’extreu quan es fa una trepanació del crani i fins a la seva reutilització s’emmagatzema a un banc de teixits. Mentre es manté al banc de teixits, congelada, se li fan tots els cultius i proves necessàries per garantir la seva viabilitat. Els resultats s’adrecen als neurocirurgians quan es retorna el teixit per a la seva reutilització.
A més de tots els teixits mencionats als altres apartats, es poden trasplantar també els illots pancreàtics. A partir d’un pàncrees procedent d’un donant cadàver, s’obtenen aquests illots que contenen les cèl·lules de Langerhans que són les responsables de la fabricació de la insulina.
Hi ha altres trasplantaments de teixits que són experimentals, com per exemple els de teixit compost. Aquests tipus de trasplantaments engloben els trasplantaments de mans, braços, cara i cames.