Contacte
Quan es rep la notícia del diagnòstic, els pares han de suportar el xoc emocional que suposa conèixer el fet que el fill o filla té una malaltia crònica per a tota la vida.
Després del diagnòstic, l’actitud que adopten la mare i el pare respecte al control de la diabetis pot ser diferent.
L’actitud ideal per part dels pares és que s’impliquin en el tractament establert, donant suport al fill o filla en l'autocura perquè pugui desenvolupar la seva autonomia. És important que l’adolescent se senti tractat amb normalitat i que les actituds parentals no contribueixin a crear la sensació de diferència, acusada sobretot si es tenen més germans.
Els infants o joves també aprenen de l’actitud que mostren els seus pares davant de la diabetis. Depenent de la manera com els pares cuidin el nen i com vagin traspassant la responsabilitat del tractament, el jove es comportarà d’una manera o una altra davant de la malaltia.
A continuació es mostren les diferents actituds parentals i com poden influir en la malaltia.
Alguns pares són molt perfeccionistes en la cura de la diabetis. Reflecteixen molt bé els nivells de sucre en sang i esmercen molt esforç i energia per prendre decisions sobre les dosis d’insulina, quina quantitat i tipus de menjar prendre, l’exercici que cal fer, etc. Estan tan absorbits per la diabetis que quan l'infant o l’adolescent té alguna descompensació s’ensorren i tendeixen a pensar que no estan fent res bé. Creuen que ells són els únics que han de prendre decisions i resoldre els problemes que van sorgint en el dia a dia. Els pensaments estan centrats en un nivell elevat d’exigència personal, cosa que produeix una forta sensació d’impotència i inutilitat.
L’atenció està centrada en els errors que el fill o filla comet respecte al tractament, ignorant per complet l’esforç que fa per fer-lo.
Davant d’aquesta manera de portar la diabetis, el fill o filla pot reaccionar de maneres diferents: per una banda pot respondre amb rebel·lia, no respectant les normes que s’han establert per portar a terme el tractament. Per una altra banda, pot ser que accepti el comportament dels pares sent obedient, conformista i no prenent decisions sobre el seu tractament. Moltes vegades, quan es trobi davant de situacions on no tingui instruccions dels seus pares es sentirà desvalgut/da i no sabrà què fer, de manera que no farà servir mecanismes d’afrontament i això li anirà causant un nivell elevat d’inseguretat.
Un segon tipus d’actitud és la d’aquells pares que pensen que per afrontar la diabetis cal fer solament el que diu el metge o metgessa, però sense complicar-se la vida. El tractament de la diabetis no serà un impediment per realitzar les activitats de la vida diària excepte quan aparegui algun fet important, com per exemple una hipoglucèmia (disminució del nivell de glucosa a la sang respecte al valor normal) greu. Llavors prefereixen que l'infant tingui el nivell de sucre alt per evitar tensions. No acostumen a corregir els errors del seu fill o filla perquè consideren que ja n’anirà aprenent pel seu compte.
Com a conseqüència d’aquesta manera d’actuar, els infants presentaran força problemes conductuals en el tractament de la diabetis. Els pares no posen límits o no busquen solucions als problemes perquè pensen que el seu fill o filla ja en té prou amb tenir la malaltia.
Com a resultat aquests nens i nenes aprenen que per cuidar-se només és necessari posar-se la insulina. Pel que fa a la resta de cures faran el que vulguin, ja que els pares no supervisaran si les fan o no.
Un altre tipus d’actitud dels pares és la d’aquells que pensen que pel fet que el seu fill o filla tingui diabetis és dèbil i l’han de protegir i cuidar al màxim. Creuen que la responsabilitat del tractament i la cura de la malaltia es única i exclusiva d’ells.
Acostumen a fer totes les pautes del tractament, i si en algun moment deixen que sigui el fill o filla qui ho faci i s’equivoca, reafirmen la idea que han de seguir sent ells qui supervisin el tractament perquè l'infant encara no està preparat. Possiblement tampoc no deixen a l'infant realitzar activitats fora de l’habitual o que considerin arriscades. Es consideren insubstituïbles en la cura del fill o filla i s’obsessionen per ajudar-lo/la constantment.
Aquesta actitud parental genera en la persona un clar retard en l’aprenentatge del tractament. Seran infants insegurs que buscaran l’ajuda dels pares per fer qualsevol cosa. Possiblement també, com que l’hauran fet sentir especial pel fet de tenir la malaltia, pot aprofitar-se’n per obtenir beneficis.
Per últim, una altra actitud dels pares és la dels que entenen que els infants no neixen sabent fer les coses i que han d’aprendre pas a pas. Són pacients i saben que és normal que en aquest procés d’aprenentatge es cometin errors. Acostumen a transmetre el valor que s’han d’ocupar de cuidar-se adequadament per no haver de preocupar-se excessivament en el futur.
Solen recompensar les conductes d’autocura donant a l'infant llibertat en la presa de decisions quant als canvis de les pautes del tractament, encara que contrastant al final del procés la decisió que ha pres. Acostumen a consensuar en quines pautes del tractament necessiten suport i en quines no.
L’actitud d’aquest tipus de pares acostuma a donar com a resposta en l'infant autonomia i seguretat.