Contacte
Infecció d'orina / Inflamació de la bufeta
La cistitis és la inflamació superficial de la paret de la bufeta urinària, que acostuma a ser fruit d’una infecció d’origen bacterià. Es tracta d’un problema de salut freqüent, especialment en les dones.
Produeix símptomes molt molestos que poden afectar la qualitat de vida, com ara una necessitat contínua i urgent d’orinar malgrat tenir la bufeta buida i l’aparició de coïssor o dolor en fer-ho. Amb menor freqüència, també pot causar incontinència, sang a l’orina, dolor per sobre del pubis o sensació de pressió a l’abdomen (baix ventre).
La majoria dels casos de cistitis desapareixen després del tractament però, en algunes ocasions, la infecció es pot disseminar als ronyons i arribar a provocar complicacions greus (pielonefritis). Per això, tot i tenir el diagnòstic i estar en tractament, convé consultar el metge o metgessa davant l’aparició de símptomes més greus, com ara febre, mal d’esquena o a un costat de l’esquena, o nàusees i vòmits.
La cistitis es pot presentar de forma recurrent ─més de tres vegades l’any─ i requerir un tractament preventiu o de llarga durada.
Convé aclarir que el terme “infecció d’orina”, que sovint s’utilitza com a sinònim de “cistitis”, és, en realitat, un concepte més ampli; i fa referència a diferents malalties infeccioses produïdes per un microorganisme i localitzades a qualsevol part del tracte urinari i amb símptomes diferents:
- Ronyó: pielonefritis
- Bufeta urinària: cistitis
- Uretra: uretritis
- Pròstata: prostatitis
- Testicles: epididimitis
Recomanacions Essencial
La causa més freqüent de la cistitis és la infecció bacteriana. Els bacteris són presents de forma natural en zones properes al tracte urinari, com ara l’anal, i s’introdueixen a la bufeta a través de la uretra, que és el conducte que permet la sortida de l’orina a l’exterior. Habitualment aquests bacteris es poden excretar a través de l’orina, però determinats factors poden afavorir-ne la colonització i el creixement.
En les dones adultes, la majoria de les cistitis no complicades són causades per Escherichia coli (E. coli), que origina més del 80% de les infeccions, seguit de Staphylococcus saprophyticus (S. saprophyticus) i d’altres enterobacteris com Proteus mirabilis (P. mirabilis) i Klebsiella spp.
D’altra banda, tot i que n’és la causa més freqüent, la inflamació de la bufeta no sempre és producte d’una infecció. Altres causes poden ser l’administració de certs fàrmacs o els rentats vesicals (cistitis química), la irradiació de la pelvis (cistitis per irradiació), la introducció d’aparells de diagnòstic o d’altres cossos estranys (cistitis mecànica), o per una causa desconeguda (cistitis intersticial).
Informació relacionada
Les dones tenen més risc que els homes de patir cistitis perquè el fet que la seva uretra sigui més curta facilita l’entrada dels microorganismes a la bufeta. Aquesta predisposició pot ser més alta en cas que les dones presentin altres factors, com ara:
- Una vida sexual activa. Les relacions sexuals afavoreixen l’entrada dels microbis al tracte urinari.
- L’ús de certs mètodes anticonceptius. Els espermicides poden incrementar el risc de cistitis si es combinen amb el diafragma o el preservatiu.
- L’embaràs. Els canvis en l’organisme propis de la gestació faciliten la proliferació de bacteris en el tracte urinari. És el cas, per exemple, de la reducció de l’acidesa de l’orina que la fa més propensa a contenir glucosa, i de la pressió que fa l’úter sobre la bufeta en augmentar de mida, la qual cosa en dificulta el buidatge complet.
- La menopausa. Els canvis hormonals propis d’aquesta etapa, com la manca d’estrògens, causen sequedat vaginal, que pot irritar la zona genital i augmentar el risc d’infecció.
- Certes pràctiques d’higiene. L’ús de productes que alteren o irriten la flora vaginal i el fet de netejar-se de darrere cap endavant després d’anar al lavabo multipliquen les possibilitats que els bacteris de la zona anal s’introdueixin a la uretra.
Altres factors que poden influir en l’aparició de cistitis són els següents:
- Problemes de salut que interfereixen en el flux de l’orina, com ara l’estrenyiment de la uretra, les pedres al ronyó o, en el cas dels homes, l’engrandiment de la pròstata.
- L’ús de catèters urinaris, uns tubs que es col·loquen a la uretra per drenar l’orina.
- Un sistema immunitari dèbil, que pot ser fruit de malalties o de certs tractaments.
- La diabetis ja que, a més de debilitar el sistema immunitari, augmenta els nivells de glucosa en sang i orina, i altera també el tracte urinari.
Informació relacionada
Els símptomes de la cistitis poden incloure:
- Cremor, coïssor o dolor en la micció.
- Necessitat contínua i urgent d’orinar, inclús molt poc temps després d’haver-ho fet.
- Micció freqüent i en poca quantitat.
- Sensació de pressió a la part baixa de l’abdomen.
- Orina tèrbola, pudent o, fins i tot, amb presència de sang.
L’aparició d’altres símptomes, com ara febre i calfreds, dolor lumbar o nàusees i vòmits, pot ser un senyal que la infecció s’ha estès al ronyó i convé, per tant, consultar el metge o metgessa.
Generalment el metgessa o metgessa pot diagnosticar la cistitis a partir dels símptomes.
En alguns casos pot ser necessària una anàlisi d’orina que, habitualment, es pot fer a la mateixa consulta. Consisteix a introduir una tira reactiva dins la mostra d’orina que canvia de color en entrar en contacte amb determinades substàncies derivades de la presència d’infecció.
La mostra d’orina també es pot enviar al laboratori per analitzar-la amb un microscopi.
En situacions com cistitis de repetició o manca de resposta al tractament inicial, el professional pot valorar la realització d’un urocultiu, que permet identificar el microorganisme causant de la infecció. Consisteix a col·locar una mostra d’orina en un medi especial que afavoreix el creixement dels bacteris. Els bacteris que s’intenten detectar només creixen si ja són presents a la mostra.
Els casos més lleus de cistitis es poden resoldre espontàniament sense necessitat de tractament, però generalment la infecció requereix l’ús d’antibiòtics. Els més habituals són la fosfomicina i la nitrofurantoïna.
Fer un bon ús d’aquests medicaments és molt important per evitar tant recaigudes com l’aparició de resistències. En aquest sentit, cal respectar les indicacions del metge o metgessa pel que fa a la dosi i la durada del tractament i no interrompre’l tot i que els símptomes desapareguin.
Augmentar el consum d’aigua també afavoreix l’eliminació dels bacteris.
Seguir algunes recomanacions pot ajudar a prevenir la cistitis:
- Beure aigua sovint per mantenir un flux urinari adequat i afavorir el rentat de les vies urinàries.
- Buidar completament la bufeta en orinar.
- No retenir l’orina.
- Netejar-se de davant cap endarrere després de defecar.
- Evitar el restrenyiment.
- Mantenir una bona higiene de la zona genital, especialment abans i després de les relacions sexuals, però sense utilitzar productes que irritin o alterin la flora vaginal.
- Orinar després de les relacions sexuals.
- Dutxar-se en lloc de banyar-se per evitar l’exposició perllongada a productes d’higiene, com ara olis, perfums o altres irritants químics a l’aigua.
- Evitar la roba de bany mullada o humida.
- Evitar l’ús d’espermicida combinat amb el del diafragma o el preservatiu.
- En cas de sequedat vaginal, convé utilitzar un lubricant soluble en aigua per evitar que les relacions sexuals contribueixin a la irritació de la zona i predisposin, per tant, a contraure la infecció.
- L’ús de roba interior de cotó.