En el cas del càncer de mama es poden realitzar les proves següents:

El metge us pot preguntar sobre els antecedents mèdics propis i familiars. Després farà una exploració física de les mames per avaluar la presència o no de nòduls, l’estat de la pell, el mugró, si hi ha ganglis a l’aixella i una exploració física general.

La mamografia de diagnòstic és similar a la de cribratge, però recull més imatges i es poden detallar més, especialment sobre la zona que s’ha detectat com anormal.

La mamografia és una prova senzilla que utilitza raigs X per fer les radiografies. 

Aquesta prova es fa mitjançant ultrasons, que són ones de so d’alta freqüència. Aquests ultrasons impacten a les diferents estructures que es volen estudiar generant un eco que un ordinador recull i reprodueix en forma d’imatges. Permet distingir entre una massa sòlida i una de contingut líquid.

És una prova complementària a la mamografia, és molt senzilla i no és dolorosa.

Per generar les imatges utilitza camps magnètics, d’aquí el seu nom. És la prova que té més capacitat per diferenciar les estructures del cos, especialment els teixits tous com el cervell, per exemple. La indicació la farà el metge per a casos concrets.

Consisteix en la introducció d’una agulla fina fins el nòdul amb l’ajuda de la palpació o l’ecografia. L’agulla està connectada a una xeringa i s’aspira una petita quantitat de líquid per tal d’analitzar les cèl·lules.

Aquesta prova es fa ambulatòriament.

És una prova que permet donar un diagnòstic definitiu. Una biòpsia consisteix a extreure una petita quantitat de teixit per a una anàlisi microscòpica. Això permet conèixer el tipus de cèl·lules i les característiques del tumor. Aquestes dades són molt importants per determinar el pronòstic i decidir el tipus de tractament més adequat.

La obtenció de la mostra es fa mitjançant la tècnica anomenada Biòpsia percutània amb agulla gruixuda (BAG). Consisteix en la punció i extracció d’una petita porció de teixit.

En ocasions la localització del nòdul per fer la punció es realitza a través del mamògraf. Aquesta tècnica s’anomena biòpsia estereotàxica.

La biòpsia també es pot obtenir quirúrgicament (biòpsia quirúrgica). Es tracta de cirurgia menor. S’extreu una quantitat de teixit del nòdul (biòpsia per incisió) o s’extreu el nòdul sencer (biòpsia per excisió).

Quan s’analitza el teixit, es fa una prova per detectar si aquest té receptors de l’hormona d’estrogen i de l’hormona de progesterona (les hormones femenines). Les cèl·lules del càncer que tenen aquests receptors necessiten les hormones per poder créixer i això pot ajudar a determinar el pronòstic i el tractament, si les cèl·lules tenen probabilitat de respondre a la teràpia hormonal.

També s’analitzen en el teixit. El gen HER2/neu genera una proteïna específica que participa en la regulació del creixement cel·lular. Entre el 15% i el 20% dels càncers de mama presenten positivitat per a aquesta proteïna. La seva presència elevada indica un creixement més ràpid de les cèl·lules tumorals i, també, més probabilitat que el càncer torni després del tractament. Actualment hi ha tractaments específics amb la funció de bloquejar l’acció d’aquest gen.

Es fa una anàlisi completa de la sang per valorar l’estat general.

També es pot determinar la presència d’unes proteïnes anomenades marcadors tumorals que, per al càncer de mama, són l’antigen carcinoembrionari (CEA) i el CA 15-3. La presència d’un marcador tumoral amb nivells més alts o més baixos que el normal poden indicar un procés anormal en el cos, que pot ser degut al càncer o a una altra malaltia que no ho és. Aquests marcadors es poden prendre com a referència per al seguiment del tractament.

Es tracta d’una prova que utilitza raigs X i que permet visualitzar de manera tridimensional les parts internes del cos. Això és possible perquè es prenen moltes imatges que es combinen entre si per reproduir la imatge tridimensional final.

De vegades s’injecta a la vena una substància anomenada contrast, similar a una tinció especial, per poder visualitzar alguns detalls específics.

Aquesta prova s’utilitza especialment per conèixer si el càncer s’ha disseminat en els ossos del cos. Per a la seva realització és necessari administrar per via venosa un radioisòtop que és captat per les cèl·lules de l’òrgan o teixit que es vol estudiar.

Després de l’administració s’espera un temps determinat perquè es produeixi aquesta absorció, i una càmera especial recull la radioactivitat gamma que emeten els ossos i el reprodueix en imatges on es poden veure les parts sanes i les afectades.

Consisteix a injectar a la vena una substància de glucosa en forma radioactiva perquè la màquina del PET pugui captar imatges de com les cèl·lules utilitzen aquesta substància; és a dir, perquè identifiqui l’activitat metabòlica de les cèl·lules. Les cèl·lules malignes s’identifiquen a les imatges com a àrees d’alta activitat.

És una prova que, quan es duu a terme, serveix per complementar informació d’altres proves.

Data d'actualització:  11.07.2018