La malaltia d'Alzheimer és complexa, perquè afecta diferents sistemes del cos i encara no s'hi ha trobat una solució definitiva. No es pot perdre l'esperança de trobar-hi una curació, ja que els avenços mèdics són constants en aquest camp i cada cop hi ha més evidència científica, però hi ha encara molt recorregut per fer i cal esmerçar-hi tot tipus d'esforços, a tots els nivells, ja siguin en el món de la salut, dels serveis socials, de la recerca i altres ciències del coneixement.

Actualment, tot i que s'està investigant i avançant, no existeix cap medicació que pugui combatre o detenir la malaltia. Però existeixen tractaments farmacològics i no farmacològics que disminueixen la velocitat de la progressió de la malaltia.

Tractaments farmacològics específics

Per a fases inicials i intermèdies, els fàrmacs autoritzats al nostre país són els inhibidors de l'acetilcolinesterasa (IACE): donepezil, la rivastigmina i la galantamina.

Aquests fàrmacs faciliten la comunicació neuronal ja que equilibren la quantitat d'un neurotransmissor anomenat acetilcolina que disminueix en la malaltia. Per a fases intermèdies i avançades, la memantina millora la transmissió dels senyals nerviosos i de la memòria, alentint el progrés de la malaltia.

Els principals efectes secundaris que produeixen els inhibidors de l'aceticolinesterasa són a nivell gastrointestinal: nàusees, vòmits i diarrees. Més rarament poden provocar agitació, mal de cap, rampes o insomni.

Els trastorns psicològics i de comportament que presenten els malalts d'Alzheimer es poden tractar amb acetilcolinesterasa i/o memantina, o bé amb altres fàrmacs amb acció simptomàtica. S'ha de començar sempre amb dosis baixes de medicació i, a poc a poc, s'aniran incrementant. És preferible evitar la polimedicació d'entrada i provar els fàrmacs d'un en un. L'elecció del medicament dependrà del problema a tractar.

S'ha de tenir paciència, ja que els efectes beneficiosos d'una determinada medicació poden trigar dies o setmanes a aparèixer. No hem d'oblidar que aquests tractaments es poden combinar amb tractaments no farmacològics.

Els fàrmacs utilitzats amb més freqüència són:

  • Antipsicòtics (risperidona, olanzapina, quetiapina, haloperidol): s'utilitzen per tractar l'agitació, les al·lucinacions, els deliris, la falta de cooperació i l'ansietat. Els efectes secundaris més freqüents són rigidesa, tremolor i trastorn de l'equilibri. També poden provocar hipotensió ortostàtica, restrenyiment, retenció d'orina, confusió i problemes cardíacs.
  • Benzodiazepines (lorazepam, lormetazepam): s'aconsellen quan el símptomes més evidents són l'ansietat, l'agitació o la intranquil·litat. Els efectes secundaris inclouen la sedació, la confusió, la marxa inestable i la desinhibició.
  • Antidepressius (sertralina, citalopram, trazodona): tracten els símptomes depressius. La persona reacciona entre dues i quatre setmanes després d'iniciar el tractament. Els efectes secundaris més comuns són la sedació, la hipotensió i els trastorns gastrointestinals.

Els tractaments no farmacològics

La seva funció és estimular les funcions intel·lectuals de la persona malalta per:

  • Afavorir les relacions socials i la connexió amb l'entorn sociofamiliar.
  • Augmentar el grau d'independència i el nivell d'autoestima.
  • Ajudar la persona i la família a acceptar i a assumir la malaltia.
  • Optimitzar la seva qualitat de vida.

 

Els tractaments no farmacològics més utilitzats són:

  • La reminiscència: és una teràpia per activar el passat personal des de diferents experiències, com poden ser olors, sorolls, imatges...
  • Estimulació i teràpia cognitiva per mantenir les capacitat mentals.
  • Activitats ocupacionals que tinguin una finalitat, com per exemple ballar, cuinar, fer manualitats. En aquest àmbit també es procura fer activitat física per evitar la pèrdua de la força i de la massa muscular.
  • Orientació a la realitat: consisteix en estimular els pacients sobre ells mateixos i el seu entorn. Una pràctica habitual és fer el llibre de la memòria.
  • Prevenció i tractament dels trastorns psicològics que poden empitjorar molt l'estat del pacient i la convivència amb l'entorn. És important diagnosticar-los i tractar-los per millorar la qualitat de vida de la persona malalta i del seu entorn.
  • Altres teràpies adreçades a adaptar l'entorn del pacient a la nova situació. Això vol dir aconseguir un entorn més fàcil, segur i estable. També existeixen tècniques de comunicació o la psicomotricitat.
Data d'actualització:  01.07.2019