Contacte
Recomanació de la Comissió Tècnica en Matèria de Documentació Clínica (CTMDC)
La Llei 19/2015, del 13 de juliol, de mesures de reforma administrativa en l’àmbit de l’Administració de justícia i del registre civil, en l’article segon, apartat tres, modifica l’article 46 de la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del registre civil, que en el primer paràgraf queda redactat en els termes següents:
La direcció d’hospitals, clíniques i establiments sanitaris ha de comunicar en el termini de setanta-dues hores a l’oficina del registre civil que correspongui cadascun dels naixements que hagin tingut lloc al seu centre sanitari, excepte els casos que exigeixin presentar-se davant l’encarregat del registre civil. El personal sanitari que assisteixi al naixement ha d’adoptar, sota la seva responsabilitat, les cauteles necessàries per assegurar la identificació del nounat i ha d’efectuar les comprovacions que estableixin de manera indubtable la relació de filiació materna, incloent-hi, si s’escau, les proves biomètriques, mèdiques i analítiques que siguin necessàries per a això, de conformitat amb la legislació reguladora de les històries clíniques. En tot cas s’han de prendre les dues empremtes plantars del nounat al costat de les empremtes dactilars de la mare perquè figurin en el mateix document. En la inscripció que del naixement es practiqui al registre civil s’ha de fer constar la realització de les proves esmentades i el centre sanitari que inicialment conservi la informació relacionada amb aquestes, sense perjudici del trasllat d’aquesta informació als arxius definitius de l’administració corresponent quan sigui procedent.
Atès que aquesta metodologia d’identificació dels nadons (les empremtes plantars del nadó) ha caigut en desús en els darrers anys a les maternitats de Catalunya i que hi ha una forta base científica que el descarta com a mètode fiable per aconseguir l’objectiu demanat (identificació indubtable del menor), aquesta disposició normativa ha generat dubtes entre els professionals i les entitats afectades.
Consideracions
Abans de l’entrada en vigor d’aquesta modificació legal, no hi havia cap obligació legal d’utilitzar les empremtes plantars com a mètode d’identificació del nadó.
L’única referència normativa indirecta la trobem a les ordres del Ministeri de Justícia de 15/11/1996 i 10/11/1999 en les quals s’incorporaven al qüestionari de declaració de naixement dos requadres per recollir dues empremtes de la mà del nadó, i en la segona dos requadres més per incorporar-hi les empremtes dactilars de la mare.
La primera d’aquestes ordres ministerials especificava que aquesta previsió al qüestionari tenia com a objectiu donar resposta a les eventuals normes legals estatals o autonòmiques que poguessin establir l’obligació de recollir-les. La segona de les ordres ministerials, més concretament, establia que si no s’emplenaven aquests requadres en cap cas n’impedia la inscripció. Per tant, en cap cas estava establert com un requisit obligatori (fet comprensible per altra banda, ja que una ordre ministerial no podria l’instrument jurídic adequat per imposar una obligació d’aquesta naturalesa).
Per contra, la modificació de l’article 46 de la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del registre civil, i a criteri de la Comissió, no ofereix cap mena de dubte sobre l’obligatorietat de recollir les empremtes plantars del nadó i dactilars de la mare. Per tant, la recomanació no pot ser una altra que la de complir amb aquesta exigència legal.
Atès que es tracta d’un mandat legal imperatiu, s’eximeix als centres de recollir el consentiment informat a la mare per efectuar les proves corresponents.
AMUNTConclusió
La Comissió, per tant, considera que l’imperatiu legal del redactat de la norma obliga als centres i professionals concernits a prendre les empremtes plantars del nadó i dactilars de la mare, tot i conèixer la base científica i documentada que qüestiona la validesa d’aquesta mesura d’acord amb l’objectiu perseguit, que haurà d’informar de properes accions legislatives per corregir aquesta disposició legal.