Una malaltia greu i incurable és la que origina patiments físics o psicològics constants i insuportables sense possibilitat d’alleugerir-los, d’una manera que el pacient els consideri tolerables, i que en un context de fragilitat progressiva tinguin un pronòstic de vida limitada.
El patiment físic o psicològic constant i intolerable en què es troba una persona com a conseqüència de les limitacions en la seva autonomia que l’impedeixen valer-se per si mateixa en les seves activitats diàries, expressar-se i relacionar-se. Són limitacions sense possibilitat de curació o de millora i, en ocasions, suposen la dependència absoluta d’altres persones o de suport tecnològic per poder viure.
El patiment per tant es una malestar que senten les persones i no els cossos i no abasta únicament l'angoixa que sent la persona , sinó també el que per ella significa.
El patiment pot ser conseqüència d’una combinació de fets que ocasionen un malestar psicològic que pot estar associat a dolor o altres símptomes físics, i que no té perspectives raonables de millora. Cal recordar que cada persona experimenta el patiment d’una manera diferent i per això s’han de valorar conjuntament els diferents aspectes que hi incideixen, com pot ser l’angoixa que provoca la perspectiva d’un deteriorament futur. En tot cas, aquest patiment ha de tenir una causa mèdica, encara que no suposi un perill per la vida. Però cal tenir en compte el seu caràcter individual perquè allò que causa patiment a una persona pot no causar-ne a una altra.
Les persones amb malaltia mental que compleixin les condicions establertes per la Llei tenen el mateix dret a demanar ajuda per morir que les altres persones.
Un trastorn mental greu pot ocasionar un patiment insuportable que faci que el pacient desitgi acabar amb la seva vida. Com en la resta de casos, el metge o la metgessa que rep la sol·licitud ha de constatar que el patiment no té perspectives de millora i que la decisió es pren de manera informada, competent i lliure.
En aquestes situacions és important que almenys un dels metges o metgesses sigui especialista en psiquiatria i que se’n pugui dur a la pràctica la deliberació amb tot l’equip assistencial.
Les persones amb discapacitat de qualsevol origen tenen els mateixos drets que la resta, i això inclou el de sol·licitar l’eutanàsia o el suïcidi assistit, sempre que compleixin les condicions establertes per la Llei.
Com en altres situacions, el metge o metgessa que rep la sol·licitud ha de constatar que el patiment no té perspectives de millora i que la decisió es pren de manera informada, competent i lliure.
En casos com l’estat vegetatiu permanent, el coma, el deteriorament cognitiu greu o una altra situació semblant, el representant designat en el DVA podrà sol·licitar que s’apliqui l’eutanàsia si així consta en el document.
En el cas que la persona no hagués manifestat en el DVA la seva voluntat de rebre l’eutanàsia, el representant designat en el document si que podrà rebutjar qualsevol tractament que comporti un manteniment de la vida, si així s’ha manifestat en el DVA, però no podrà demanar l’eutanàsia.