Mercè: Una vida renovada

"1999 acabava d’arribar amb fred i ruixades de pluja i neu. D’aquí dos dies el Nadal s’acomiadaria fins l’any següent. Què ens aportaria aquest any nou? Cada dinar familiar havíem brindat per un desig en comú: trobar un ronyó.

Jo no ho veia clar... Per tenir un nou ronyó s’hauria de morir una persona, un donant compatible amb mi, amb el meu grup sanguini... I érem tants els que necessitàvem aquell òrgan... Trobar un ronyó era com escalar l’Everest, gairebé impossible.

Aquell dia, 5 de gener, em tocava la sessió de diàlisi a darrera hora de la tarda. Eren les onze de la nit quan arribava a casa. Els carrers estaven en silenci, plens de confeti i caramels, senyal inequívoca de que havia passat la cavalcada de Reis. Ara, tots els petitons dormien amb la il·lusió de l’endemà: veure els regals que havien deixat els Reis Mags.

Estava sopant, quan vam sentir el telèfon..., qui seria a aquelles hores? Vaig contestar i em van dir:

- Mercè? Et truquem de la Fundació Puigvert...

- Soc la doctora i et truco per dir-te que ens acaben “d’ofertar” un ronyó ideal per a tu. Deixa tot el què estiguis fent i vine de seguida, farem les proves corresponents i, si tot va bé, demà mateix te l’implantarem. Ah, i no mengis res!

- Estava sopant... –vaig dir jo amb un fil de veu-.

- Doncs, no mengis més i vine, t’esperem!

Un ronyó? En un instant, la meva ment era un embolic de pensaments i emocions contradictòries que feien que no em pogués moure d’aquell banc... Va ser en Jaume, el meu marit, qui em va treure d’aquest garbuix:

- Què fas aquí asseguda? Vinga, va, aixeca’t! És l’oportunitat que tan esperàvem. La teva oportunitat! Va què tot anirà bé! 

Amb el suport i els ànims de la família tot va ser més fàcil.

A la Puigvert, ja m’esperaven i, juntament amb la que seria la meva germana de ronyó, van començar a fer-nos proves i més proves per l’endemà rebre el nou ronyó.

Aquell any, els Reis em van deixar el millor regal de la meva vida!

Em sento molt afortunada que una persona anònima, bona i generosa, m’hagués fet aquest gran regal. No passa un dia sense agrair-li que m’hagi renovat la vida!

Han passat 19 anys i durant tot aquest temps el ronyó sempre ha funcionat bé, ha sigut el meu motor, l’energia per tirar endavant. Dos anys desprès del trasplantament, em van diagnosticar un càncer de mama i estic segura que no l’hauria superat, sense el meu nou ronyó.

Soc mestra i, després d’aquestes dues malalties, he pogut fer classe a persones adultes durant deu anys, els millors alumnes que he tingut mai! Actualment, em dedico a fer de mestressa de casa i tenir cura de la meva mare.

Vull acabar només amb una paraula: Gràcies, gràcies i gràcies a la persona que em va donar el ronyó: ella em va renovar la vida!"

Mercè