Joan: 48 anys amb molta por i 1 amb molta vida!

"Em dic Joan, vaig néixer amb una miocardiopatia hipertròfica, una malaltia del múscul del cor en la qual una porció d'aquest es troba hipertrofiat o eixamplat. Durant els meus primers 48 anys de vida, vaig patir 8 fibril·lacions auriculars, amb les seves corresponents 24 desfibril·lacions. Al 2005 em vaig quedar amb fibril·lació auricular amb taquicàrdies i arítmies.

Al 2013, van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva filla petita, la Júlia. L'estudi genètic va concloure que era una malaltia congènita i que el gen "tocat" també estava present a la meva filla gran, la Mireia, tot i que fins a dia d’avui no ha desenvolupat la malaltia. És molt dur per un pare veure que les teves filles han rebut aquesta herència.

Un Holter (màquina que registra els ritmes cardíacs de forma contínua durant 24 a 48 hores en activitat normal) realitzat llavors, va mostrar com el meu cor patia 3 o 4 microinfarts al dia. Els metges es van plantejar implantar un DAI (desfibril·lador automàtic “implantable”) i van començar a parlar del trasplantament... 15 dies més tard, el meu cor fallava de nou i m'implantaven el DAI, un aparell que em va salvar la vida desprès de 58 segons de parada.

Poc desprès vaig entrar en llista d'espera per trasplantament. Firmar aquells papers va ser obrir una porta a l’esperança. Als 13 mesos d’estar esperant, un altre mort sobtada recuperada pel DAI. Els cardiòlegs es feien creus de com el meu cor tornava i tornava a la VIDA, a l’espera d’aquest cor tan i tan desitjat. La gent no sap que vol dir estar en llista de trasplantament. La gent només sap dir -Què collons esperen?, que no hi arribaràs!-. Jo els hi contesto sempre el mateix: -La persona que m’ha de donar el seu cor encara el necessita, quan ja no el pugui fer servir ja me’l donarà-.

Desprès de 2 anys i 5 dies d’espera, de dies i dies molt durs i molt limitats, amb por a morir, va arribar la trucada: -Joan, vine, podem tenim un cor per a tu-. Una trucada que no oblidaré mai! Vaig entrar a quiròfan content, doncs era la meva oportunitat. Per casualitats de la vida, el cor va arribar a la mateixa hora que jo a la porta del quiròfan, va ser molt emocionant. Vaig donar les gràcies a tot l’equip que realitzava el trasplantament i els hi vaig desitjar bona feina.

Bona feina, són uns cracks i m’han deixat com a nou! Jo no m’havia trobat mai així. Em varen despertar al cap de 14 hores de la intervenció. Vaig obrir els ulls i aquell cavall desbocat que feia tants anys que bategava a la seva manera, ja no hi era. Tenia moltes màquines al meu voltant, però hi havia una pau interior espectacular. Respirava bé, no em cansava. Em van donar un botó per púlsar si tenia dolor. Dolor! Estava pletòric, quasi ni el sentia, és una màquina perfecte. I és clar que van trigar tant en trobar-lo! Gràcies a un donant i a la seva família estic aquí escrivint aquestes línies.

Del trasplantament, què us puc dir? En el meu cas ha estat de llibre. Ens hem entès a la perfecció ell i jo, bé nosaltres, per que ara ja som un de sol. La gent em pregunta: -Què sents?- i jo els hi contesto: -Agraïment-. Ja sé que ells pregunten pel cor, però jo penso en el donant i en la seva família. Una família que en un moment tan delicat, ha d'assumir la pèrdua d'una persona estimada i prendre la decisió més dura de la seva vida, donar els òrgans per que d'altres persones tinguem una segona oportunitat en aquesta vida.

Gràcies a tots, primer al donant i a la seva família, segon als professionals que fan possible aquest miracle i tercer a la meva dona i les meves filles que han aguantat el que no està escrit.

I ara, ja em perdonareu però us deixo, ja que vull continuar vivint aquesta vida que jo no coneixia, on caminar és un plaer. Hem de viure la VIDA dia a dia!"

Joan