Clàudia: Aquesta història comença quan jo tenia 13 anys...

"Els anys següents al diagnòstic, van ser un llarg procés de diferents patologies i ingressos hospitalaris. Recordo el primer cop que els metges em van dir que la meva malaltia evolucionaria segur cap a un trasplantament, vaig plorar moltíssim i fins i tot pensava que em moriria. I, finalment, aquell dia va arribar: entrava en llista d'espera per trasplantament de fetge. Encara no tenia els 27 anys.

Va ser una frase, una frase llegida en un dels molts llibres que van passar per les meves mans durant aquell temps, que em va fer mirar la vida d’una manera diferent: -Si el teu mal té remei, de què et queixes? i si no el té, de què et queixes?- Des de llavors, em vaig dir que passés el què hagués de passar, però jo no desaprofitaria la meva vida.

Al juliol de 1996 vaig rebre el primer fetge i aquell mateix mes d’octubre, el segon! Entre un i l’altre, em vaig aprimar fins els 24 kg. M'expliquen (jo ja no era gaire conscient de la realitat), que aquest segon trasplantament el rebia entre la vida i la mort... Però, sortosament, aquest segon fetge va anar molt bé! De fet, va anar tant bé que els metges em van prometre que em deixarien anar a casa si m'engreixava fins els 27 kg... I així va ser. M’havia de fer les cures a casa, però jo ja era feliç de sortir de l'hospital, després de 4 mesos.

Després del trasplantament, la meva vida no ha canviat gaire: segueixo patint diferents patologies, algunes causades per la malaltia i d'altres per la medicació; he passat per un càncer de cèrvix, tinc hipertensió, còlon irritable i artrosi generalitzada. I, tot i que a vegades, em costa molt remuntar, sobretot quan reps notícies dolentes que afecten la meva salut, intento mantenir-me positiva i optimista com quan era petita. Obrir els ulls i veure el sol em fa feliç i penso: he guanyat un altre dia! M'agrada gaudir de les petites coses i de cada moment que em regala la vida, somrient o gaudint amb una papallona que passa...

Sóc molt conscient que jo ho vaig aconseguir, però malauradament no tothom ho supera... la Joana, la meva companya d'habitació, amb 18 anyets i unes ganes enormes de menjar-se el món... no va tenir la mateixa sort. I és que malgrat les cosetes que vaig tenint, penso que sóc molt afortunada i no deixo mai de somriure i gaudir del regal que se’m va oferir ja fa més de 20 anys. 

A la meva família, al meu marit (sense tu no seria el mateix), als donants i als seus familiars... a tots moltes gràcies!"

Clàudia