Malaltia meningocòccica

El microorganisme es transmet de persona a persona mitjançant les secrecions faríngies i nasals i, per provocar el contagi, es requereix un contacte estret: més freqüent en persones que dormen a la mateixa habitació i viuen a la mateixa casa; fer petons amb intercanvi de saliva també en facilita la transmissió.

És molt poc probable que el contagi es produeixi per contacte amb joguines o altres estris escolars perquè el meningococ és un germen que, fora de l’organisme, resisteix molt poc al medi ambient. 

Els símptomes varien segons si la malaltia produeix una meningitis meningocòccica o una infecció generalitzada:

• Una meningitis meningocòccica és la inflamació i irritació de les membranes que cobreixen el cervell i la medul·la espinal, anomenada “meninge”. La meningitis bacteriana és poc habitual i pot ser mortal. Es caracteritza per un inici sobtat, amb mal de cap intens, febre de 39 °C a 40 °C, nàusees, vòmits i rigidesa de nuca.
• Una infecció generalitzada acostuma a iniciar-se amb els mateixos símptomes i, després, en un període d’hores variable, s’hi pot afegir l’aparició de taques a la pell de color morat distribuïdes per tot el cos. També pot començar directament amb les taques. Pot anar acompanyada o no de meningitis.

En el cas que un infant tingui mal de cap, vòmits i febre o bé taques a la pell es recomana portar-lo a un centre hospitalari.

La malaltia meningocòccica es diagnostica per una combinació de signes i símptomes, i els resultats d'algunes proves de laboratori. 

El professional de la salut realitzarà un examen físic, que en cas de malaltia meningocòccica mostrarà:

• Freqüència cardíaca ràpida.
• Hipotensió arterial (descens de la pressió arterial per sota dels valors normals).
• Possible erupció.
• Rigidesa al coll.

Un cop realitzada una exploració física que descarti altres processos, es faran les proves següents:

• Anàlisi de sang per descobrir si la causa de la infecció és vírica o bacteriana.
• Anàlisi d’orina: només en nens petits, ja que els símptomes podrien ser secundaris a un problema urinari.
• Radiografia de tòrax per descartar una pneumònia.
• Punció lumbar per obtenir una mostra de líquid cefalorraquidi (LCR), que circula pel cervell i la medul·la espinal, i s’altera en cas de meningitis. L’anàlisi d’aquest líquid ajudarà a establir la causa i gravetat del procés.

Per a la malaltia meningocòccica es prescriuen antibiòtics i s'administren per via intravenosa en un centre hospitalari. Per controlar les complicacions es poden utilitzar altres medicaments.

El diagnòstic i el tractament són extremadament importants per prevenir seqüeles i evitar la mort.

El microorganisme es transmet de persona a persona mitjançant les secrecions faríngies i nasals. El risc de contagi augmenta si teniu contacte estret amb la persona malalta (dormir a la mateixa habitació, viure a la mateixa casa, fer petons amb intercanvi de saliva), però –ja que el meningococ resisteix molt poc temps fora de l’organisme– no cal que desinfecteu objectes ni espais si no hi ha hagut un contacte dels estris amb una gran quantitat de saliva, petites gotes respiratòries i secrecions nasals o faríngies.

Les mesures per a la prevenció d’aquesta malaltia es basen en la vacunació i també en la quimioprofilaxi (tractament amb antibiòtics) quan s’ha tingut un contacte estret amb una persona que pateix la malaltia. 

Davant d’un cas de la malaltia, cal administrar antibiòtics a la família i a les altres persones que conviuen amb la persona afectada. El responsable sanitari valorarà les mesures més adequades pel que fa a la resta del seu entorn (contactes escolars o de treball), en funció de l’edat i del tipus de relació amb el cas.

El tractament amb antibiòtics pretén eliminar el microorganisme de la faringe i així evitar que durant uns dies el bacteri circuli entre les persones que han pres la medicació. L’antibiòtic d’elecció és la rifampicina.

A més de la quimioprofilaxi, cal vacunar els contactes propers que no l’hagin rebuda.

Si coneixeu algú que hagi tingut contacte íntim amb la persona afectada durant els deu dies anteriors a la malaltia i a qui no se li hagi administrat quimioprofilaxi, ho heu de comunicar.

Desprès d’haver-hi estat exposat, quant de temps triguen a aparèixer els símptomes de la malaltia meningocòccica?

El període d’incubació mitjà és de 3-4 dies però pot oscil·lar entre 2 i 10 dies.

Quan s’ha d’avisar el pediatre o dirigir-se a un centre hospitalari?

En el cas que un infant tingui mal de cap, vòmits i febre o bé taques a la pell, es recomana portar-lo a un centre hospitalari.

Quin és el pronòstic de la malaltia meningocòccica?

La major part d’afectats per la malaltia evolucionen favorablement però, en alguns casos, la malaltia pot produir complicacions greus, sèpsia generalitzada i fins i tot la mort.

Què s’ha de fer si s’ha tingut contacte amb una persona amb la malaltia?

L’actuació adequada davant d’un cas de la malaltia consisteix en l’administració d'antibiòtics a la família i les altres persones que conviuen amb la persona afectada. Pel que fa a altres persones properes a la persona malalta (contactes escolars i de treball), els professionals sanitaris del Servei de Vigilància Epidemiològica del territori corresponent valoraran en cada situació les mesures més adequades en funció de l’edat i el tipus de relació amb el cas. L’eficàcia de la prevenció depèn, en gran mesura, que totes les persones a les quals s’hagi indicat el tractament el compleixin adequadament. Mesures com la desinfecció de locals i objectes que hagin estat en contacte amb els malalts es consideren innecessàries, atès que el germen en sortir de la faringe té poca resistència. Igualment és inútil el tancament d’escoles on se n’hagin produït casos.

Quant de temps cal estar alerta?

Després de l’aparició d’un cas i durant un període màxim de dos mesos, cal que els pares i mestres tinguin presents els símptomes esmentats per tal de detectar al més aviat possible l’aparició d’altres persones afectades. És important comunicar a l’escola qualsevol altre cas si aparegués. Si es presentés un o més casos en un centre escolar, els professionals sanitaris del Servei de Vigilància Epidemiològica del territori corresponent, a través de l’escola, hi prestaran el seu suport i faran el seguiment de manera estreta, durant aquest temps, dels esdeveniments que puguin sorgir, indicant les actuacions necessàries.

Quan es poden reprendre les activitats de la vida diària?

Un cop hagi obtingut l’alta hospitalària, la persona afectada per aquesta malaltia pot reprendre novament les activitats de la vida diària.