Contacte
Tots els TCA es consideren trastorns mentals greus. Cadascun dels TCA pot tenir diferents criteris de més o menys gravetat, segons les repercussions mediconutricionals, psicològiques i socials.
Sí. És força freqüent que canviïn d’un diagnòstic a un altre. El més freqüent és la transició de l’anorèxia nerviosa a la bulímia nerviosa i no al revés. És habitual que les persones que pateixen un TCA tinguin èpoques en què la restricció alimentària és més present i d’altres en què els afartaments i les purgues, com ara els vòmits autoinduïts, predominen.
És molt habitual que s’iniciï un TCA per canvis en els hàbits alimentaris i/o en l’activitat física degut a un desig de perdre pes. Altres vegades s’ha pogut produir una pèrdua de pes no intencionada com, per exemple, per una causa mèdica, que després es perpetua i pot acabar desenvolupant un TCA.
És important estar alerta davant de les oscil·lacions de pes o els canvis de dieta o la preocupació per la imatge corporal. També és important recordar que, tot i que la part més visible del trastorn té a veure amb aquests canvis en l’alimentació i/o l’activitat física, la base més rellevant del TCA és de tipus emocional.
Hi ha més probabilitat que un familiar d’un pacient amb TCA desenvolupi també el trastorn en comparació amb la resta de persones. Aquest risc pot estar influït tant per la genètica compartida que presenten com per les influències familiars i socials en el context on viu la persona afectada.
Sí, és real que la persona percep d’una manera distorsionada el seu cos: no es veuen com són en realitat. Aquesta percepció està relacionada amb components obsessius i emocionals com la insatisfacció corporal i la por a guanyar pes.
D’una banda poden sobredimensionar la seva figura i, de l’altra, poden veure’s prims o primes, i no identificar la gravetat del seu estat. Que la persona es vegi prima no exclou que no pugui patir la malaltia.
Rotundament no. L’abordatge dietètic-nutricional és imprescindible però també insuficient. Els TCA no són únicament problemes nutricionals sinó trastorns mentals amb un component nutricional destacat.
Si se centra l’atenció exclusivament en l'alimentació i nutrició, es pot perjudicar el procés de recuperació, atès que és imprescindible l’enfocament multidisciplinari des de la salut mental.
No. La normalització del pes a través d’uns hàbits alimentaris saludables és igualment imprescindible, però insuficient. Ha d’anar acompanyada de la millora psicològica i social de la persona.
No. Inicialment pot causar impacte (a vegades més a la família que al mateix pacient) però l’adaptació posterior acostuma a ser bona i els beneficis superen els possibles inconvenients.
Els primers dies d’ingrés solen ser els més complicats i les visites de familiars poden suposar una dificultat per a l’adaptació inicial. Després d’aquests dies és recomanable reprendre el vincle familiar.
No. Hi ha uns objectius concrets per a l’ingrés, però un cop assolits ha de continuar fent tractament amb una altra modalitat com l’hospital de dia o l’ambulatori.
Hem de tenir molta paciència i ser molt comprensius. Cal entendre que la persona no es nega d’una manera realment voluntària a rebre ajuda, sinó que el TCA “la segresta” de tal manera que la capacitat per ser conscient dels costos del trastorn i la necessitat de tractament es veu alterada. Si la persona està en una situació física molt greu, que posa en risc la seva vida, o amenaça de fer-se mal o suïcidar-se s’ha de valorar la possibilitat de fer un ingrés involuntari.
Si el cas no és aquest el que hem de fer és:
- Recordar que la persona està dominada pel trastorn i que té dificultats per ser conscient de la seva situació.
- Ser pacients i entendre que ajudar la persona a prendre consciència del que li passa porta un temps.
- Evitar pressionar-la, jutjar-la o fer comentaris que puguin fer que se senti culpable.
- Evitar fer comentaris sobre el que menja o deixa de menjar, el que pesa, el que s’ha aprimat o engreixat, etc.
- Intentar connectar amb la part més emocional i animar la persona perquè comparteixi com se sent, què li preocupa, les seves pors, les seves angoixes... És a partir d’aquí que podrem ajudar-la a prendre consciència.
- Recordar-li que la decisió de rebre ajuda i recuperar el control de la seva vida és seu.
- Expressar-li que sempre tindrà el nostre suport i afecte i que hi farem equip per superar el TCA.
- Ser sincers amb les nostres emocions i sentiments i expressar-li-ho d’una manera respectuosa i serena.
Sí, en funció de l’edat i la gravetat. Quan la persona ja és major d’edat no se la pot obligar, però si la malaltia està posant en risc la seva vida, ja sigui per infrapès o per conductes suïcides, es pot sol·licitar un ingrés judicial forçat amb l’objectiu d’evitar que es mori.
Cal identificar quines poden ser les causes de la negativa a menjar. Si és una dificultat especial, s'ha d'intentar identificar el que està expressant amb la negativa a menjar. És molt important ser ferms en la indicació de fer la pauta alimentària correctament i intentar comprendre i ser empàtics amb la dificultat per fer-ho. Si finalment no es resol la situació s’ha d’informar el centre de referència perquè en tinguin coneixement i hi intervinguin des d’un punt de vista terapèutic.
Transmetre la importància de seguir-les i informar els coordinadors del tractament sobre les dificultats en el seguiment de les pautes.
Sí. Hem de tenir en compte diferents aspectes que poden facilitar aquesta resposta positiva al tractament: tenir consciència de la malaltia i motivació per al canvi, mantenir un tractament amb un equip especialitzat en el TCA, generar confiança envers el tractament i l’equip terapèutic, col·laborar i seguir les recomanacions de l’equip terapèutic i lluitar per vincular la persona amb el seu projecte vital.
La recuperació completa arriba després d’un procés molt llarg. Habitualment, les recaigudes es poden donar en el procés de recuperació i és important que no portin al desànim o la desesperança.
Les conductes autolesives, els intents de suïcidi i la mort constitueixen les conseqüències més greus dels TCA. Les persones amb trastorns alimentaris tenen més conductes autolesives, idees suïcides, temptatives i suïcidis consumats que la població general. La depressió greu i l’abús de substàncies associat al TCA són factors de risc per a la conducta suïcida.
Quan s’ha restablert el funcionament físic, psicològic i social. La persona s’estima i s’accepta per dins i per fora. Hi ha consens de recuperació entre la persona malalta, la família i l'equip terapèutic.
Sí, una persona que s’ha recuperat completament pot seguir el seu projecte vital.
El seguiment d’una dieta vegana/vegetariana pot suposar una recaiguda. S’han de valorar amb molta cura i amb ajuda del professional tant les motivacions reals per al seguiment d’una dieta vegana/vegetariana com les dificultats que apareixen pel fet de seguir-la.