Contacte
La febre de Lassa és una malaltia hemorràgica produïda pel virus de Lassa, un arenavirus. La malaltia és endèmica en diversos països de l’Àfrica occidental (Benín, Guinea, Libèria, Nigèria, Mali, Sierra Leone i Togo).
Tot i que la incidència és major en l’estació seca (de gener a març), la malaltia es produeix durant tot l’any.
S’han notificat casos importats de l’Àfrica occidental a Europa. El risc de transmissió és baix però possible, i és necessari prendre les precaucions adequades en matèria de control d’infeccions davant de casos sospitosos importats.
El principal reservori del virus (hoste que l'allotja i que actua com a font d'infecció) són rosegadors del gènere Mastomys o “rata comuna africana”, endèmica a las zones esmentades. Aquests animals no emmalalteixen, però poden transmetre el virus durant tota la seva vida en excretar-lo per l’orina, la femta i altres secrecions.
Es transmet a l’ésser humà per contacte directe a través de la contaminació de la pell lesionada o mucoses, o indirecte per exposició a superfícies, aliments o aigua contaminats amb la femta dels animals infectats. També es pot transmetre per inhalació i pel consum alimentari d’aquests rosegadors.
La transmissió entre persones es pot produir a través de l’exposició a sang, teixits i secrecions de persones infectades. La transmissió sexual entre humans pot produir-se atesa la capacitat del virus de romandre en el semen durant tres mesos o més a partir de l’alta hospitalària.
El contacte esporàdic, incloent el contacte pell a pell sense intercanvi de secrecions, no transmet el virus.
El període d’incubació (interval des del moment de la infecció fins a l'aparició dels símptomes) oscil·la entre 6 i 21 dies. El període de transmissibilitat de persona a persona comença amb l’inici dels símptomes i varia segons el mecanisme de transmissió, i pot arribar fins a tres mesos si la transmissió és per semen.
La major part dels casos (80%) són asimptomàtics o presenten símptomes lleus, com ara febrícula, malestar general, debilitat, tos, nàusees i mal de cap.
En el 20% de les persones infectades, la malaltia pot evolucionar a una forma greu amb símptomes hemorràgics, dificultat respiratòria, vòmits recurrents, edema facial (inflor causada per l’acumulació de líquid en els teixits de la cara), mal d’esquena i abdomen i també símptomes neurològics.
La pèrdua d’audició és la complicació més freqüent, tant en casos greus com lleus.
La letalitat global és aproximadament de l’1%, però en els casos greus, que requereixen hospitalització, la letalitat arriba al 15-20%.
La malaltia és especialment greu al final de l‘embaràs, i produeix una elevada mortalitat fetal i taxes de mortalitat creixents en la dona embarassada segons avança l’embaràs (al voltant del 50% en la fase final).
El tractament de suport pot millorar-ne el pronòstic, sempre que s’administri precoçment. Hi ha un tractament específic amb un fàrmac antiviral, la ribavirina, que pot ser eficaç si s’instaura dins dels sis primers dies de la malaltia.
Actualment no hi ha vacunes autoritzades per a la febre de Lassa. La forma més segura de prevenir la malaltia és evitar el contacte directe amb rosegadors en zones endèmiques i reduir al mínim el contacte amb la femta. Cal emmagatzemar els aliments en recipients segurs que previnguin la contaminació pels rosegadors i/o les seves secrecions, i defugir el consum de carn de rosegadors.
D’altra banda, és important evitar el contacte amb els casos sospitosos i els seus fluids corporals.
En el nostre entorn, s’ha de pensar en el diagnòstic de la febre de Lassa en pacients febrils de retorn de zones on la malaltia és endèmica. Els professionals sanitaris que atenguin casos sospitosos de febre de Lassa han d’utilitzar els equips de protecció adequats per prevenir el contagi i notificar la sospita de manera urgent a la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (XVEC).
-
Informació i recursos per a professionals de la salut
Vigilància epidemiològica de la febre de Lassa: definició de cas, notificació a la XVEC, protocol d'actuació i altres recursos.