Febre hemorràgica de Crimea-Congo

Febre hemorràgica de Crimea-Congo

La febre hemorràgica de Crimea-Congo (FHCC) és una malaltia zoonòtica (el reservori principal són animals) causada pel virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo (VFHCC). Les paparres en constitueixen el vector principal. S’ha trobat evidència de paparres infectades a l’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia, Europa de l’Est i Sud-oest. A Europa s’han notificat casos en humans a Albània, Armènia, Bulgària, Grècia, el Kazakhstan, Kosovo, Rússia, Sèrbia, el Tadjikistan, Turquia, el Turkmenistan, Ucraïna i l’Uzbekistan.

No presenta símptomes en els animals infectats però representa una amenaça per als humans, especialment per als ramaders i altres treballadors agrícoles, veterinaris, treballadors de laboratoris i personal hospitalari, entre els quals es produeixen la major part dels casos.

El passat 1 de setembre de 2016, es van fer públics els primers dos casos de FHCC en humans a l’Estat Espanyol. Els pacients van ser atesos a un hospital de la Comunitat de Madrid i es va produir un desenllaç fatal en un dels casos.

 

En general, el VFHCC circula entre diversos animals, els quals no presenten símptomes de la malaltia i entre les paparres. Moltes espècies de mamífers poden transmetre el virus a les paparres quan estan en període de virèmia. Les aus aparentment són resistents a la infecció però poden actuar com a vectors mecànics en transportar paparres infectades. Les aus migratòries poden propagar el virus entre àrees geogràfiques distants.

El virus de la FHCC es transmet a les persones per la picada de paparres o per contacte amb la sang o teixits d’animals infectats durant la matança o immediatament després. Hi pot haver transmissió entre éssers humans en casos de contacte estret amb sang, secrecions, òrgans o altres líquids corporals de persones infectades. També es poden produir infeccions nosocomials.

Encara que hi ha diversos gèneres de paparra que es poden veure afectats pel virus de la FHCC, Hyalomma en constitueix el vector principal.

La duració del període d’incubació depèn de la forma de contagi del virus. Després de la picada de paparra, la fase d'incubació és generalment d'1 a 3 dies, amb un màxim de 9 dies. Després del contacte amb sang o teixits infectats, el període d'incubació és normalment de 5 o 6 dies, amb un màxim documentat de 13 dies.

Els símptomes comencen de manera sobtada, en forma de febre, miàlgia, mareig, dolor i rigidesa de coll, lumbàlgia, cefalea, irritació dels ulls i fotofòbia. Hi pot haver nàusees, vòmits, diarrea, dolor abdominal i mal de coll al principi, seguits de canvis bruscs d’humor i confusió. Al cap de 2 a 4 dies, l'agitació pot donar pas a somnolència, depressió i debilitat.

Altres signes possibles són taquicàrdia (augment del ritme cardíac), adenopaties (inflamació dels ganglis limfàtics), i erupció petequial (erupció per hemorràgia cutània) en mucoses internes, per exemple a la boca i la gola, i en la pell. Les petèquies poden donar pas a erupcions més grans anomenades equimosis, així com altres fenòmens hemorràgics.

Normalment hi ha signes d’hepatitis, i els pacients molt greus poden patir un ràpid deteriorament renal, o insuficiència hepàtica o pulmonar sobtada després del cinquè dia de malaltia.

La taxa de mortalitat associada a la FHCC és d’aproximadament un 30%.

El tractament de suport pot millorar-ne el pronòstic, sempre que s’administri precoçment. Hi ha un tractament específic amb un fàrmac antiviral, la ribavirina, que podria ser eficaç si es comença a administrar dins dels sis primers dies de la malaltia; tot i això, no hi ha assaigs clínics que en demostrin l’eficàcia, i només s’ha demostrat en estudis observacionals.

En regions endèmiques, la prevenció consisteix principalment en prevenir picades de paparres infectades i el contacte amb sang o teixit infectat. Les mesures per evitar les picades de paparres inclouen usar repel·lents, evitar l’hàbitat de les paparres i controlar regularment peces de vestir i pell. Cal escollir peces que evitin que les paparres s’hi adhereixin; es recomana utilitzar pantalons llargs dins les botes i camises de màniga llarga. Per controlar les paparres, es poden utilitzar acaricides sobre el bestiar i altres animals domèstics, especialment abans de sacrificar-los o exportar-los. No es disposa de vacunes per als animals.

Actualment, no hi ha cap vacuna segura i eficaç àmpliament disponible per a ús humà. L’única manera de reduir la infecció humana és la sensibilització sobre els factors de risc i l’educació de la població sobre les mesures que es poden adoptar per reduir l’exposició al virus.

Els treballadors sanitaris que atenen els pacients amb FHCC sospitosa o confirmada o que en manipulen les mostres han d'aplicar les precaucions estàndard de control de les infeccions, cosa que comprèn la higiene bàsica de les mans, l'ús d'equips de protecció personal, les pràctiques d’injecció segures i les pràctiques d'enterrament segures.

Les mostres obtingudes de les persones amb presumpta FHCC han de ser manipulades per personal preparat degudament en laboratoris que disposin de l'equip idoni.

Data d'actualització:  05.09.2016

Informació relacionada