Errors de refracció

Astigmatisme / Hipermetropia / Miopia / Presbícia / Vista cansada

""

Els errors de refracció són trastorns visuals molt freqüents. L’ull no pot enfocar les imatges de manera nítida i això fa que es percebin borroses.

La refracció és el procés mitjançant el qual la còrnia (superfície frontal de l’ull) i el cristal·lí (una lent situada just darrere de l’iris) modifiquen la trajectòria dels raigs de llum que penetren al glòbul ocular per enfocar-los sobre la retina (teixit ubicat a la part posterior de l’ull). La retina transforma la llum en impulsos elèctrics que s’envien al cervell mitjançant el nervi òptic. El cervell interpreta aquests impulsos i els converteix en les imatges que es veuen.

Els errors de refracció es produeixen quan els raigs de llum no s’enfoquen directament sobre la retina degut a una relació inadequada entre la curvatura de les superfícies de l’ull i la seva longitud.

Si els errors de refracció són importants i no es compensen amb els mitjans òptics adequats, poden arribar a provocar discapacitat visual.

Cal valorar els errors de refracció de forma binocular, és a dir, en ambdós ulls al mateix temps i per a cada distància de treball.

Font: Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya (COOOC)

Els errors de refracció poden ser fruit de la longitud del globus ocular (més llarg o més curt de l’habitual), els canvis en la forma de la còrnia o l’envelliment del cristal·lí.

Es desconeix exactament la causa d’aquests canvis, però es creu que hi poden intervenir factors genètics i ambientals, tal com evidencien alguns estudis recents, especialment en l’augment de la miopia.

Els errors de refracció són:

  • Miopia. Les imatges es perceben nítides de prop, però borroses a llarga distància. Es produeix quan el globus ocular és massa llarg i/o la còrnia té una corba excessivament pronunciada. Això fa que la llum provinent d’objectes allunyats que entra a l’ull s’enfoqui davant de la retina.
  • Hipermetropia. Les imatges es perceben nítides a llarga distància si la hipermetropia és baixa i la persona és jove, però borroses a curta distància. A mida que la persona afectada es fa gran va perdent capacitat d’enfocament i, per tant, va perdent també la capacitat de compensar-la, per això pot arribar a veure-hi malament de lluny. Es produeix quan el globus ocular és massa curt i/o la còrnia és excessivament plana. Això fa que la llum que entra a l’ull, sense acomodar, s’enfoqui darrere de la retina.
  • Astigmatisme. Les imatges es perceben més o menys borroses, segons el valor d’aquest defecte, a qualsevol distància. Es produeix quan la còrnia o el cristal·lí presenten una forma tòrica (amb una curvatura no homogènia) en lloc d’esfèrica. Això fa que la llum que entra a l’ull s’enfoqui en diversos punts respecte de la retina (davant o darrere). Es pot manifestar també juntament amb la miopia o la hipermetropia.
  • Presbícia. També es coneix com a vista cansada. Les imatges es perceben borroses a distàncies curtes. Es produeix per la pèrdua d’elasticitat del cristal·lí, que en condicions normals canvia de forma per enfocar imatges a qualsevol distància. S’associa al procés natural d’envelliment. Sovint es confon amb la hipermetropia, pels seus efectes de manca de confort visual de prop, amb la qual també pot anar associada. 

El símptoma principal és la visió borrosa, encara que una bona agudesa visual no sempre es sinònim d’absència de defecte refractiu. Es pot tenir una bona vista, però una mala visió per incomoditat o falta d’eficàcia visual.

Les persones afectades també poden manifestar:

  • Visió distorsionada
  • Enlluernament
  • Necessitat d’entretancar els ulls per veure-hi millor
  • Parpelleig
  • Llagrimeig
  • Fregament freqüent dels ulls
  • Mal de cap
  • Fatiga visual
  • Sequedat, coïssor, envermelliment o irritació als ulls, especialment en fixar la mirada
  • Somnolència
  • Deixar de llegir o de fer feines de prop

Els errors de refracció els diagnostica l’oftalmòleg o l’òptic optometrista a partir dels resultats d’un examen ocular, que inclou la mesura de l’agudesa visual i una avaluació de la refracció.

La prova d’agudesa visual serveix per mesurar la vista tant de lluny com de prop i a totes les edats. Es realitza amb una taula optomètrica estandarditzada que conté lletres, números i símbols de diferents mides, anomenada taula de Snellen.

L’avaluació de la refracció permet determinar el tipus d’error de refracció que pateix la persona i en quin grau. S’utilitzen aparells especials, com el retinoscopi, el foròpter, l’autorefractor i les ulleres de prova. L’oftalmòleg i/o l’òptic optometrista valoren quina refracció és la més adient per proporcionar una visió còmoda i eficient. En funció dels resultats, el professional determina la graduació o compensació òptica més adequada per a cada persona.

L’examen visual també inclou la revisió de la visió lateral o perifèrica, la coordinació i el funcionament simultani del dos ulls (visió binocular), l’exploració de les posicions diagnòstiques de mirada, diàmetres i respostes de les pupil·les, així com la motilitat ocular (moviment automàtic, espontani i coordinat dels ulls que permet al cervell compondre una imatge tridimensional perfecta) i l’examen del fons de l’ull. Aquest examen consisteix a visualitzar les estructures de la part posterior del globus ocular (retina, vasos sanguinis i nervi òptic), mitjançant aparells com l’oftalmoscopi o el retinoscopi.

La graduació és el resultat de l’avaluació de la refracció i de les proves complementàries, segons el cas. Fa referència a la potència òptica que necessita la persona a la lent (ulleres o lents de contacte) per compensar el seu trastorn i aconseguir la màxima agudesa visual possible amb la màxima comoditat i eficiència.

La potència de les lents es mesura en diòptries, que equivalen al valor invers de la distància focal (distància necessària per poder veure un objecte de forma nítida) expressada en metres. Les diòptries poden expressar-se en valors positius o negatius i sempre són múltiples de 0,25.

Els conceptes més utilitzats en la graduació òptica són els següents:

  • Esfera. Indica la potència òptica de la lent. Si el valor és positiu (+) vol dir que l’error que compensen és hipermetropia o presbícia, i si és negatiu (-), miopia.
  • Cilindre i eix. Fa referència a l’astigmatisme, concretament a la potència i orientació de col·locació de la lent per compensar el defecte. Els valors poden ser positius o negatius.
  • Addició. És la graduació que cal afegir a la correcció de lluny per millorar la visió de prop. És una dada necessària per compensar problemes acomodatius, tant de gent jove com d’adults amb presbícia. Els valors acostumen a ser positius.
  • Prisma i base. El prisma és una lent que desplaça la imatge en un pla perpendicular a la línia de mirada; es mesura en diòptries prismàtiques (DPm). Una diòptria prismàtica és equivalent a desplaçar un objecte 1 cm a la distància d’un metre. La base del prisma indica la direcció de desviació, i es pot expressar amb lletres (inferior, superior, interna o externa) o graus. Els prismes s’utilitzen en les disfuncions de la visió binocular.

Els errors de refracció es poden neutralitzar amb l’ús de lents compensadores (ulleres o lents de contacte) i/o amb tècniques que remodelen la còrnia.

 

Lents compensadores 

  • Ulleres. És la manera més senzilla de millorar la visió. N’hi ha de molts tipus: 
    • Monofocals. Són lents de potència única que serveixen per compensar la hipermetropia, la miopia o la presbícia (ulleres només per a visió de prop), acompanyades o no d’astigmatisme.
    • Multifocals. Són lents de diverses potències que permeten a les persones amb problemes acomodatius (presbícia) utilitzar les mateixes ulleres per veure-hi bé a totes les distàncies de visió. 
    • Bifocals. Compensen la visió de lluny i la visió de prop a través del segment inferior. 
    • Trifocals. Compensen la visió de lluny, la visió intermèdia i la de prop a través del segment inferior, que, a la vegada, està segmentat en dues parts. Actualment estan en desús. 
    • Progressives. Compensen la visió a totes les distàncies sense separació en segments, la transició entre les diferents àrees d’enfocament és contínua i no incorpora línies divisòries.
    • Progressives ocupacionals. Funcionen igual que les lents progressives convencionals, però les distàncies d’enfocament són la visió propera i la visió intermèdia (ordinador). 
  • Lents de contacte. Esdevenen la primera superfície de refracció per als raigs de llum que entren a l’ull. Proporcionen un camp visual més ampli que les ulleres. Poden ser toves, semirígides o rígides, i d’ús diari, setmanal, quinzenal, mensual, trimestral o anual. Cal utilitzar-les correctament i seguir unes recomanacions bàsiques d’higiene per evitar infeccions i altres danys.

 

Remodelació de la còrnia 

  • Cirurgia refractiva. Té com a objectiu canviar la forma de la còrnia de manera permanent. El procediment més habitual és fer servir la tècnica LASIK (Laser-Assisted in Situ Keratomileusis), que consisteix a remodelar la geometria de la còrnia amb un làser després de tallar i aixecar-ne una làmina superficial. La recuperació acostuma a ser més ràpida i menys dolorosa en comparació amb altres tipus de cirurgia refractiva.
  • Ortoqueratologia. Té com a objectiu canviar la forma de la còrnia de manera reversible. La tècnica consisteix a fer servir unes lents de contacte semirígides especials adaptades per posar-se-les mentre es dorm. La remodelació de la còrnia aconseguida a la nit permet prescindir de lents compensadores durant el dia.
Data d'actualització:  24.05.2019