Contacte
El diagnòstic d’un trastorn crònic implica, sens dubte, un canvi important en l’estil de vida i en els plans de futur a curt, mitjà i llarg termini de la persona, i comporta, per tant, reaccions emocionals i psicològiques. En el procés d’adaptació a la diabetis solen distingir-se diferents etapes.
Aquestes fases poden no donar-se per igual en tots els casos, poden canviar d’ordre o seqüència o fins i tot alguna pot no aparèixer. La família, a la vegada, es pot estar adaptant al trastorn però no trobar-se en la mateixa etapa que la persona que el pateix. En ocasions, es produeix una asincronia entre el procés d’adaptació de la persona i de la mateixa família. És convenient que la persona aprengui a identificar en quin moment es troba i pugui parlar del que està sentint per poder evolucionar.
Les fases són les següents:
És una de les reaccions més habituals al principi i acostuma a caracteritzar-se per la incredulitat del que està passant o per buscar constantment professionals que confirmin que no està passant res.
És l’expressió de la ràbia o agressivitat davant del que està passant. En aquesta fase s’acostuma a buscar un culpable que pugui explicar la causa de la malaltia. Aquesta ràbia pot estar adreçada cap a l’equip sanitari, cap al tractament, cap a algun membre de la família o cap a un/a mateix/a. Els sentiments de culpa porten la persona a buscar responsables (situació personal, antecedents familiars, alimentació…).
El pacient pensa que fins al moment del diagnòstic podia aconseguir-ho tot, tenia salut i la seva capacitat per portar a terme les coses era notable. Després del diagnòstic creu, en ocasions, que ja res és possible i que els seus plans de futur poden trencar-se. Sorgeix la por de pensar que la malaltia impedirà complir les seves expectatives de vida. Pot aparèixer la queixa per pensar que no podrà complir les metes o expectatives que s’havia proposat.
És una de les fases on comença a acceptar-se la nova situació, però la persona estableix les limitacions o condicions respecte a les pautes del tractament. En aquesta fase la persona està més disposada a pactar i negociar possibles canvis o novetats del tractament.
El pensament està centrat bàsicament en allò que s’ha perdut o no es veu possible realitzar. En aquesta etapa és important donar el temps necessari perquè la persona i la família ho superin i fer èmfasi en aquelles coses que sí que es poden aconseguir.
La persona i la família comencen a adonar-se que es pot continuar vivint amb la diabetis. S’accepten les limitacions i les pautes del tractament i es comprèn que amb un autocontrol adequat es pot establir o tenir una bona qualitat de vida.