Contacte
De la mateixa manera que la diabetis pot afectar els sentiments de l’adolescent, ja hem vist que també pot afectar els sentiments dels pares i altres membres de la família.
Quan un pare o mare (o un altre membre de la família) està preocupat, la seva preocupació es pot manifestar de maneres diferents, per exemple, que pregunti constantment al seu fill o filla com es troba, que vulgui controlar constantment què fa i com ho pot afrontar, etc. Serà important que l’adolescent pugui expressar com se sent davant d’aquestes situacions perquè si no és possible que es comencin a generar tensions que podrien influir en el tractament de la malaltia.
És possible que altres parents com els avis o els tiets també vulguin saber com porta la malaltia i com es troba, i a vegades l’adolescent ho pot viure com una intromissió constant en la seva vida, sobretot en un moment on voldria que el tractessin amb total normalitat. Si hi ha una relació propera amb ells serà important que l’adolescent també comuniqui com se sent amb aquest tracte. Si no és així, serà important que se l'ajudi a comprendre que possiblement és una manera d’expressar la seva preocupació.
Sovint també acostumen a sorgir tensions entre els germans ja que en alguns moments noten que el fill o filla amb diabetis obté un nivell més elevat d’atenció, o a vegades l'infant amb la malaltia enveja el germà que no la té.
- És important poder permetre’s temps per reconèixer els propis sentiments sobre el fill o filla amb diabetis. Serà necessari preguntar-li com se sent per conèixer les seves emocions. No obstant, cal recordar que moltes vegades els infants no saben com parlar dels seus sentiments i acostumen a mostrar-los amb certs comportaments o actituds com ara canvis en els hàbits de dormir o menjar, o conductes de regressió (per exemple, tornar-se a xuclar el dit). Identificar i entendre la causa dels canvis del fill o filla pot ajudar a entendre millor què està passant. Un cop identificades les emocions que estan en joc, s'ha d’intentar no jutjar-los sinó donar-los suport.
- L’actitud i la manera com s'expressen les emocions poden afectar la manera com el fill o filla es pot sentir amb la diabetis. Aprendre a reconèixer canvis en un/a mateix/a respecte al propi estat d’ànim pot ajudar a disminuir la tensió interna.
- Com més informació es tingui sobre la malaltia i com tractar-la més seguretat es pot donar per adaptar-se al tractament.
- És bo buscar suport en els amics i familiars o en les famílies que també tinguin fills o filles amb diabetis i hagin passat per experiències similars.
- Convé parlar amb la parella sobre les inquietuds o preocupacions, i si el fill o filla està en la segona infància o adolescència parlar sobre les inquietuds o pors que pugui tenir.
- No parlar dels sentiments no farà que desapareguin. Parlar de les inquietuds i preocupacions és molt positiu.
- Convé tranquil·litzar el fill o filla dient-li que la diabetis no es culpa seva ni de ningú.
- És bo comunicar-li que pot preguntar i parlar de tot allò que l’inquieti i que s'està allà per ajudar-lo i donar-li suport.
- L'equip mèdic por orientar sobre quan pot ser necessari consultar un psicòleg especialitzat en diabetis per ajudar els familiars a portar millor la malaltia o al fill o filla a sentir-se millor, a disminuir emocions negatives i rebaixar la tensió interna perquè això no influenciï negativament en el tractament.
A continuació es donen algunes orientacions segons l’edat del fill o filla:
2-4 anys: els infants col·laboren i participen en activitats dirigides pels pares. L’objectiu és que aprenguin a viure amb la diabetis com una activitat més en la seva vida. L’educació es dirigeix a totes aquelles activitats encaminades a la participació del nena o nena en l’autocontrol, assegurant un bon desenvolupament amb una aportació alimentària sana i equilibrada.
4-6 anys: pregunten per què, reconeixent-se diferents als altres. L’objectiu és fer-los entendre per què es punxen la insulina a diferència d’altres infants, per aconseguir que participin en l’autocontrol. L’educació es dirigeix a l’assimilació de conceptes bàsics de la diabetis a través de la metàfora del conte. Es busca integrar tots els grups de l’alimentació en la dieta.
6-8 anys: els infants aprenen a llegir i a escriure i coneixen el temps. L’objectiu, per tant, és que puguin realitzar l’autocontrol sols, que aprenguin a diferenciar els valors de glucèmia (nivells de glucosa a la sang) alts i baixos i a participar en la injecció d’insulina. Han d’aprendre a diferenciar grups d’aliments, s’han d’assegurar que els ingereixen i cal que reconeguin els símptomes d’una hipoglucèmia (disminució del nivell de glucosa a la sang respecte del valor normal) per actuar com sigui necessari. L’educació està centrada en diferenciar entre glucèmies normals, altes i baixes i aportar coneixements a partir del joc.
8-12 anys: a aquesta edat augmenta el sentit de la responsabilitat i saben interpretar i diferenciar els comportaments adequats dels que no ho són. L’objectiu de l’educació és augmentar progressivament la seva autonomia en el control de la diabetis (aconseguir que s’injectin la insulina, que actuïn adequadament davant d’una hipoglucèmia…). S’aporten coneixements bàsics d’actuació en l’esport, s’elaboren menús utilitzant diferents grups d’aliments i es fomenta la participació dels seus amics.
12-16 anys: augmenta el sentit de la responsabilitat. La independència i l’autonomia estan en progrés, de manera que comprenen les conseqüències dels seus actes. Han d’adquirir responsabilitats en el tractament i control de la diabetis sense gaire supervisió, tenir autonomia en la presa de decisions sobre la modificació del tractament i saber actuar en situacions especials. L’educació aporta coneixements d’actuació i sobre els riscos en situacions especials (alcohol, tabac, sexualitat, etc.).
16-18 anys: la independència i l’autonomia estan en augment, coincidint amb el pas a l’edat adulta. Adquireixen autonomia en el control de la diabetis i augmenten les seves responsabilitats. Serà important aconseguir una bona integració del tractament i autonomia en el seu estil de vida reforçant coneixements i habilitats, i instaurar la idea que el control òptim pot ajudar a evitar les complicacions a llarg termini.