Contacte
La neovagina idealment ha de tenir una profunditat de 12-14 cm i un diàmetre d'almenys 3 cm, ser elàstica i sense pèl. La uretra s'escurça per permetre que el corrent urinari s'enfronti cap avall en posició asseguda.
Hi ha diverses tècniques quirúrgiques que es poden utilitzar per realitzar una vaginoplàstia, incloent-hi empelts o penjalls de pell no genitals i trasplantaments intestinals pediculats (secció de l’intestí que manté el subministrament de sang i els teixits circumdants). La tècnica d’elecció depèn de diversos factors, com ara l'edat de la persona, la seva salut, la presència de complicacions mèdiques, la disponibilitat de teixit adequat i les preferències personals.
Actualment, la tècnica més utilitzada és la vaginoplàstia d'inversió del penis amb empelt de pell de l’escrot.
La inversió de la pell del penis és la tècnica de vaginoplàstia més utilitzada. Aquest enfocament es pot realitzar en una sola etapa i utilitza la pell del penis, el prepuci i la pell de l’escrot per crear la neovagina, els llavis menors i els llavis majors, mentre que el gland s'utilitza per crear els neoclítoris. La uretroplàstia (cirurgia a la uretra) es realitza creant una obertura uretral entre el neoclítoris i l’obertura d’entrada de la neovagina. Si prèviament no s’ha realitzat l’orquiectomia bilateral o extirpació dels testicles, es realitza també en aquest moment. Abans de l’operació, es recomana l'electròlisi dels fol·licles pilosos de l’escrot per reduir el risc de tenir pèl a la vagina.
La neovagina aconseguida per inversió peniana està ben innervada i pràcticament no té pèl. És per això que aquesta continua essent la tècnica més emprada avui en dia.
El seu principal desavantatge és la limitació de la profunditat vaginal per la quantitat de pell genital disponible. Per crear una neovagina amb una profunditat de 12 a 14 cm, cal prou pell del penis i escrot, fet que planteja un problema en persones amb teixit natal limitat a causa del bloqueig hormonal a la pubertat, per cirurgies prèvies o per la fisiologia prèvia. En aquests casos en què no es disposa de prou pell per construir un canal vaginal amb una profunditat adequada, es plantegen les següents opcions:
La neovagina es recobreix amb un fragment del còlon, habitualment de la sigma, tot i que també es pot utilitzar un segment del còlon ascendent o, fins i tot, de l’ili.
El segment d'intestí s’obté a través d'una incisió abdominal, mitjançant laparoscòpia o amb cirurgia robòtica. Un cop seleccionat el segment d’intestí, de 15 cm aproximadament, s’extreu assegurant que se’n manté la capacitat d’irrigació sanguínia. Del segment extret, un dels extrems se sutura a la pell peniana que recobreix el terç extern de la vagina i l'altre se sutura sobre si mateix creant un fons de sac. Finalment, s'uneixen les dues vores romanents de l’intestí per restablir el trànsit intestinal.
Els avantatges amb aquesta tècnica són l'obtenció d'una profunditat vaginal adequada i la cobertura vaginal amb mucosa que es lubrica per si mateixa.
Els desavantatges inclouen l'excés de secreció mucosa en algunes ocasions, la possibilitat de presentar, en rares ocasions, contraccions doloroses en el fragment intestinal quan s'estimula, cicatrius a l’àrea abdominal, i els riscos associats amb una cirurgia abdominal: fallada de la sutura intestinal, adherències en els intestins a conseqüència de la cicatrització necrosi del penjall, obstrucció intestinal o prolapse vaginal.
La cobertura de la porció més profunda de la neovagina es realitza amb la pell extragenital, generalment de la part inferior de l’abdomen. És aconsellable eliminar els fol·licles pilosos amb electrocoagulació en el quiròfan i, posteriorment, se sutura l’empelt de pell a l'extrem distal de la pell del penis, donant cobertura als centímetres més profunds de la vagina.
L’avantatge principal de la tècnica és l'obtenció de la profunditat desitjada sense provocar majors complicacions.
Els desavantatges són similars a la resta d'empelts cutanis: major estrenyiment de la vagina, menor elasticitat i menor sensibilitat.
En aquest cas, la neovagina es realitza fent ús de penjalls del peritoneu, que és una membrana que recobreix els òrgans de l’abdomen. Amb el penjall es forma un tub dins la cavitat abdominal que s’uneix amb el fons del sac vaginal formant, així, la neovagina.
Es realitza per mitjà d’un abordatge transperitoneal, similar al d'una cirurgia d’extirpació de la pròstata, de forma que es pot realitzar una dissecció precisa entre la pròstata i el recte per crear l’espai de la neovagina de manera segura i, alhora, maximitzar-ne la profunditat i l'amplada. És una intervenció que es pot fer per laparoscòpia o amb cirurgia robòtica, evitant d'aquesta manera cicatrius grans, el dolor i aquelles complicacions associades a la cirurgia oberta.
Els avantatges d’aquest tipus de vaginoplàstia assistida per robot inclouen, entre d’altres, una dissecció del canal vaginal més segura, minimitzant el risc de lesió al recte i una millor fixació del fons de la vagina, reduint el risc de prolapse.
Els seus desavantatges inclouen les petites cicatrius abdominals i el risc de les complicacions pròpies d'una cirurgia abdominal: fallada de la sutura intestinal, adherències en els intestins a conseqüència de la cicatrització o obstrucció intestinal, entre d’altres.