Alguns tipus de limfoma, anomenats limfoma indolent, no donen símptomes. En aquests casos, si l’estat general de salut és bo i el limfoma no causa símptomes o no crea problemes a altres òrgans, el metge pot indicar fer un seguiment específic i regular en el decurs del temps.

El tractament comença quan les proves indiquen que el càncer avança. Existeixen proves científiques que mostren que aquesta forma de tractament no redueix les possibilitats de supervivència i, a canvi, pot evitar els efectes secundaris dels tractaments.

No obstant això, algunes persones no desitgen aquest mètode perquè estan molt preocupats per l’existència d’un càncer que no es tracta. En aquests casos és convenient parlar-ho amb el metge per tal d’aclarir bé tots els dubtes.

La radioteràpia és un tractament que utilitza raigs d’alta energia per eliminar les cèl·lules de l’LNH. Generalment s’aplica com a tractament principal quan la malaltia està en un estadi inicial (I o II) o bé, freqüentment, en combinació amb la quimioteràpia.

La radiació s’administra des de l’exterior del cos (radioteràpia externa) mitjançant una màquina anomenada accelerador lineal, que emet la radiació específicament sobre el lloc on es troben localitzades les cèl·lules del limfoma. Aquest tractament es fa diàriament, 5 dies a la setmana, de forma ambulatòria i sol durar varies setmanes.

 

Efectes secundaris més freqüents en l'LNH

 

Segons la zona a irradiar es poden produir altres efectes secundaris. Per exemple, si és en el tòrax pot afectar els pulmons i podria ocasionar tos; o bé si és en l’abdomen podria provocar episodis de diarrea. En aquests casos també es poden seguir les recomanacions del tractament amb quimioteràpia. Consulteu sempre amb l’equip assistencial qualsevol alteració que pugui aparèixer.

El tractament amb quimioteràpia es refereix a l’ús de medicaments específics que tenen com a objectiu destruir les cèl·lules canceroses. 

Actualment hi ha vàries formes per administrar la quimioteràpia: per via oral, endovenosa (a través de les venes) i, en ocasions, per via intratecal (a través de les membranes que envolten la medul·la espinal). Generalment l’aplicació d’aquests tractaments no requereixen ingressar a l’hospital i es realitzen ambulatòriament, en els hospitals de dia.

En el tractament de l’LNH es combinen diferents tipus de medicaments de quimioteràpia i s’administren bé com a única teràpia o bé en combinació amb d’altres.

 

Efectes secundaris més freqüents en l'LNH

Les teràpies biològiques actuen ajudant al sistema immunològic (de les defenses del cos) a lluitar contra el càncer. 

Anticossos monoclonals. Les teràpies biològiques utilitzades en l’LNH són els anticossos monoclonals. Aquests s’adhereixen a les cèl·lules del limfoma que expressen un determinat antigen i interfereixen en el seu creixement i disseminació.

S’administren de forma única o bé en combinació amb quimioteràpia.

Anticossos radiomarcats. Són anticossos monoclonals amb partícules radioactives adherides. L’objectiu és portar la radiació directament a les cèl·lules del limfoma. Aquest tractament també s’anomena radioimmunoteràpia.

S’administra en alguns tipus concrets de limfoma de grau baix que han tornat a aparèixer després del tractament i en limfomes que no responen a d’altres tractaments.

No s’administra amb quimioteràpia atès que disminueixen el nombre de cèl·lules de la sang.

Aquest tipus de tractament està indicat en els casos de limfomes agressius i/o en situació progressiva quan el tractament estàndard no ha funcionat.

És un tractament complex que requereix l’administració de quimioteràpia a altes dosis, o radioteràpia, o bé ambdós tractaments. L’objectiu d’aquestes teràpies és la destrucció de totes les cèl·lules del moll d’os infiltrat per cèl·lules de limfoma (procés que es denomina ablació o mieloablació) i regenerar-lo amb cèl·lules sanes mitjançant el trasplantament de moll d’os.

Les noves cèl·lules que s’implanten via endovenosa s’anomenen cèl·lules mare, i són la forma més inicial de les futures cèl·lules de la medul·la òssia que tenen per funció produir noves cèl·lules a la sang: els glòbuls vermells, els glòbuls blancs i les plaquetes.

Hi ha diferents mecanismes per obtenir aquestes noves cèl·lules. Bé mitjançant l’aspiració de moll d’os amb el mateix procediment que per fer la biòpsia (vegeu Diagnòstic), bé mitjançant l’extracció de sang, aplicant una tècnica específica anomenada afèresi. Aquesta tècnica és la més utilitzada per obtenir les cèl·lules mare.

Data d'actualització:  12.07.2018