Bones pràctiques per prevenir errors en els procediments

Els beneficis indiscutibles per a la salut de les exploracions diagnòstiques i tractament amb radiacions ionitzants poden estar acompanyats per un risc d'efectes biològics. La dimensió del risc està relacionada amb les dosis: a major quantitat de radiació, riscos més alts. Aquest risc, que analitzat individualment per a un pacient concret és petit, té especial rellevància en el cas de pacients pediàtrics què són més vulnerables degut a la major esperança de vida i a la radiosensibilitat d’òrgans i teixits. Les exploracions radiològiques han d'estar correctament indicades i optimitzades per tal de que la dosi de radiació sigui tan baixa com raonablement sigui possible (principi ALARA), sense que la qualitat de la imatge diagnòstica es vegi minvada fins al punt de perdre la seva efectivitat.

El Departament de Salut, a l’any 2012 va crear el "Grup de Treball de Prevenció de radiacions ionitzants innecessàries en edat pediàtrica", amb l'objectiu d'impulsar la cultura de la seguretat del pacient entre prescriptors i professionals sanitaris que treballen amb equips radiològics i a la ciutadania.

Criteris per a la sol·licitud de proves RX en nens

Per què es necessiten els criteris de sol·licitud o de remissió de pacients?

Les proves diagnòstiques per la imatge són útils quan el resultat (positiu o negatiu) contribueix a modificar la conducta diagnosticoterapèutica del metge o a confirmar el diagnòstic mèdic. Moltes proves radiològiques no compleixen aquest propòsit i poden exposar innecessàriament els pacients a la radiació. Algunes de les principals causes del mal ús poden ser:

• Repetir proves que ja s’han realitzat en altres centres: cal esforçar-se a obtenir els informes i imatges anteriors i només repetir-los si és necessari.
• Demanar proves complementàries que segurament no alteraran l’atenció al pacient.
• Demanar proves amb massa freqüència, abans que els resultats puguin servir per modificar el tractament.
• Demanar proves inadequades.
• No donar la informació clínica necessària o no plantejar les qüestions que han de resoldre les proves de diagnòstic per la imatge.
• Demanar massa proves complementàries.
  
  

A qui van adreçats els criteris de sol·licitud o de remissió de pacients pediàtrics?

Els criteris de remissió van adreçats a tots els professionals sanitaris amb capacitat de prescriure proves de diagnòstic per la imatge a nens i també a radiòlegs i tècnics en radiologia. S’han elaborat amb la finalitat que serveixin de guia en la remissió dels pacients i per elegir la prova que millor respongui a la consulta que es planteja, valorant sempre el risc de la radiació ionitzant.

El ventall de proves disponibles de diagnòstic per la imatge és molt gran i cal que els diferents professionals sanitaris que les sol·licitin les determinin en col·laboració amb els especialistes de radiologia.

L’Aliança Mundial per a la Seguretat dels Pacients va crear la iniciativa “La cirurgia segura salva vides” com a part dels esforços de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per reduir a tot el món el nombre de morts d’origen quirúrgic. Per ajudar els equips quirúrgics a reduir el nombre d’esdeveniments d’aquest tipus, l’Aliança, amb l’assessorament de cirurgians, anestesistes, personal d’infermeria, experts en seguretat del pacient i pacients de tot el món, ha identificat una sèrie de controls de seguretat que podrien dur-se a terme en qualsevol quiròfan. El resultat ha estat la Lista OMS de verificación de la seguridad de la cirugía, que té com a objectiu reforçar les pràctiques de seguretat ja acceptades i fomentar la comunicació i el treball en equip entre les diferents disciplines clíniques.

A més, en la Guía de práctica clínica para la seguridad del paciente quirúrgico del Sistema Nacional de Salut, es recullen recomanacions graduades segons l’evidència científica sobre intervencions per evitar complicacions i esdeveniments adversos en pacients sotmesos a cirurgia.

El consentiment informat és la conformitat lliure, voluntària i conscient d’un pacient, manifestada en el ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada, perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.

Els requisits bàsics del consentiment informat són la llibertat, la competència i la informació suficient. Per tant, s’ha d’entendre com un fruit de la relació clínica, sempre basada en els dos pilars fonamentals i insubstituïbles com són la confiança i el procés d’informació, més o menys complex. Hauria d’afavorir la comprensió del procediment proposat, dir en què consisteix, les alternatives possibles, l’oportunitat i els resultats esperats (amb beneficis, seqüeles i riscos), per tal d’arribar a una decisió, ja sigui de tria, d’acceptació o de rebuig.

Actualment, el consentiment informat a Catalunya està regulat per la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica (articles 6 i 7 del capítol IV). A l’Estat espanyol, existeix la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica (articles 8, 9 i 10 del capítol IV).

Concretament, l’article 6 de la Llei 21/2000 especifica el següent en relació amb el consentiment informat:

1. Qualsevol intervenció en l’àmbit de la salut requereix que la persona afectada hi hagi donat el seu consentiment específic i lliure i n’hagi estat informada prèviament, d’acord amb el que estableix l’article 2.
2. Aquest consentiment s’ha de fer per escrit en els casos d’intervencions quirúrgiques, procediments diagnòstics invasius i, en general, quan es duen a terme procediments que comporten riscos i inconvenients notoris i previsibles, susceptibles de repercutir en la salut del pacient.
3. El document de consentiment ha d’ésser específic per a cada supòsit, sens perjudici que s’hi puguin adjuntar fulls i altres mitjans informatius de caràcter general. Aquest document ha de contenir informació suficient sobre el procediment de què es tracta i sobre els seus riscos.
4. En qualsevol moment la persona afectada pot revocar lliurement el seu consentiment.

A l’article 2 de la Llei 21/2000 s’estableix que:

1. En qualsevol intervenció assistencial, els pacients tenen dret a conèixer tota la informació obtinguda sobre la pròpia salut. Això no obstant, cal respectar la voluntat d’una persona de no ésser informada.
2. La informació ha de formar part de totes les actuacions assistencials, ha d’ésser verídica, i s’ha de donar de manera comprensible i adequada a les necessitats i els requeriments del pacient, per a ajudar-lo a prendre decisions d’una manera autònoma.
3. Correspon al metge responsable del pacient garantir el compliment del dret a la informació. També han d’assumir responsabilitat en el procés d’informació els professionals assistencials que l’atenen o li apliquen una tècnica o un procediment concrets.

Finalment, cal indicar que a l’article 7 d’aquesta mateixa Llei s’especifiquen les excepcions a l’exigència del consentiment informat i les situacions d'atorgament del consentiment informat per substitució.

• Reviseu l’agenda a l’inici de la jornada. Feu revisions diàries de l’agenda i prioritzeu l’atenció a problemes de salut per davant de les tasques administratives i els tràmits burocràtics.
• Consulteu la història clínica del pacient. Busqueu possibles problemes de salut i medicació, al·lèrgies o intoleràncies, últimes visites, resultats de proves recents, cites amb altres professionals, etc.
• Anoteu la informació més rellevant. Apunteu de forma breu la informació més rellevant que expliqui qui és el pacient, parant atenció a les dades que necessiteu d’ell.
• Identifiqueu-vos vosaltres i el pacient. En començar la consulta, identifiqueu-vos (nom, cognoms, categoria professional i centre de treball) i verifiqueu la identitat del pacient (nom, cognoms i DNI) o del cuidador.
• No deixeu informació confidencial al contestador. Si el pacient no respon al telèfon, no expliqueu res confidencial al contestador: mireu si existeix un altre número de telèfon o truqueu més tard.
• Pregunteu-li al pacient què necessita i escolteu-lo. Practiqueu l’escolta activa i deixeu que el pacient exposi el motiu de la consulta i els seus dubtes, sense interrompre’l.
• Ajudeu el pacient a entendre la informació. Expliqueu al pacient tot el que considereu necessari i aclariu-li els dubtes que li puguin sorgir abans de prendre cap decisió.
• Acordeu amb el pacient el pla terapèutic. Informeu el pacient sobre els passos a seguir, quina evolució pot esperar i què fer si no hi ha millora. Comproveu que ha entès la informació important.
• Registreu tota la informació. No deixeu cap detall a l’aire: anoteu a la història clínica tots els detalls del que heu parlat amb el pacient.
• Ateneu el pacient presencialment si cal. Si necessiteu explorar el pacient, si el pacient està intranquil o si hi ha qualsevol altre motiu, concerteu una cita presencial amb el pacient per evitar errors.