La medul·la òssia és un material esponjós que es troba a l’interior dels ossos i és ric en cèl·lules germinals o progenitores, és a dir la forma més inicial de les futures cèl·lules de la sang, que quan maduren es converteixen en els eritròcits (glòbuls vermells), leucòcits (glòbuls blancs) i plaquetes.
Quan es produeixen malalties en aquest teixit, cal substituir la medul·la “no funcional” per una sana o “funcional”.
Aquest tractament està indicat en determinats processos hematològics, oncològics i immunològics. Els criteris generals d’inclusió en un programa de trasplantament de medul·la òssia són l’edat, la fase de la malaltia, la disponibilitat d’un donant, si procedeix, i l’absència d’altres malalties greus.
En què consisteix?
- Fase 1: administrar quimioteràpia, radioteràpia, o bé ambdós tractaments, a altes dosis amb l’objectiu d’eliminar totes les cèl·lules de la medul·la òssia pròpia així com cèl·lules no desitjades i/o malignes que es troben en aquest teixit. Aquest procés s’anomena ablació o mieloablació.
- Fase 2: regenerar el teixit amb la implantació de les noves cèl·lules sanes (també nomenades cèl·lules mare perquè estan en la fase inicial i que maduraran cap a cèl·lules de la sang) a traves de la via venosa.
Com s'obtenen les cèl·lules mare
Hi ha diferents mecanismes per obtenir les noves cèl·lules:
- Aspiració de moll d’ós. S’introdueix una agulla fina en l’os, generalment sobre el maluc, amb anestèsia local o regional. La mostra es processa, se n'elimina la sang i les restes d’os, i posteriorment es congela (criopreservació) fins que es necessita per a la seva administració.
- Extracció perifèrica de sang. Aquesta tècnica requereix que els dies previs a l’extracció de sang, el donant rebi una medicació per augmentar el nombre de cèl·lules mare en la sang perifèrica (la que circula per les venes). Després es fa una extracció venosa, a traves d’un catèter específic que es connecta a una màquina; la sang passa del catèter a la màquina a on es capturen les cèl·lules mare, tornant la sang al donant. Igual que en el cas anterior, les cèl·lules es congelen.
Com s’obtenen les cèl·lules del cordó umbilical
Abans del naixement d’un fill, els pares contacten amb un banc de sang de cordó umbilical. Generalment és necessari omplir una sèrie de qüestionaris i obtenir una mostra de sang de la mare.
En el part, quan es talla el cordó umbilical, es recupera una quantitat de sang del cordó umbilical i de la placenta. Aquest és un procediment de mínim risc per a la mare i el nadó. Es processa la sang i es congela.
La quantitat que s’extreu és petita, motiu pel qual generalment s’administra en trasplantaments a nens o adults de talla petita.
Tipus de trasplantaments
Depenent de la procedència de les cèl·lules, el trasplantament rep un nom diferent:
- Trasplantament autòleg. Quan s’obtenen les cèl·lules del propi pacient. Aquestes cèl·lules han de ser tractades per tal d’eliminar totes les cèl·lules malignes, i posteriorment es congelen i es guarden, fins al dia que s’administren. Quan el pacient finalitza tots els tractaments previs, quimioteràpia i/o radioteràpia a altes dosis, aquestes cèl·lules es descongelen i s’injecten al pacient.
- Trasplantament al·logènic. En ocasions les cèl·lules mare a injectar provenen d'un donant, que pot ser de la pròpia família, generalment germans, el qual s’anomena trasplantament al·logènic emparentat, o d’un donant extern, que s’anomena trasplantament al·logènic no emparentat. En tot cas, el donant i el receptor sempre han de ser compatibles.
- Mini-al·lotransplantament. Aquesta tècnica s’utilitza en casos concrets en que es preveu intolerància als tractaments previs d’altes dosis (quimioteràpia i/o radioteràpia). Consisteix en l’aplicació d’aquestes teràpies amb intensitat reduïda abans de realitzar el trasplantament.
On es fan els trasplantaments
Aquestes tècniques impliquen riscos fonamentalment relacionats amb la severa alteració del sistema immunitari que es produeix amb les teràpies d’alta intensitat (quimioteràpia i/o radioteràpia) i també, amb la implantació de les noves cèl·lules mare. És per això que és necessària l’hospitalització en la majoria dels casos, per tal de prevenir i tractar les infeccions, els efectes secundaris dels tractaments i les possibles complicacions, proporcionant un ambient protegit i vigilància propera.